Lite

Amb el suport de



dimecres, 27 de setembre de 2017

L’espera

(fragment 3 de 3; relat finalista al 22è premi de contes Vent de Port, 2015; i publicat, juntament amb la resta de finalistes i l'obra guanyadora, al recull Un pla perfecte i altres narracions, de Pagès Editors)

Aleshores, per damunt de tot l’aldarull, va sonar el timbre de la porta, amb insistència, com si algú s’hagués atipat d’esperar. De sobte es va fer el silenci. Silenci absolut.

—Per fi! —vaig cridar, conscient que no emetia cap soroll.

Fregant el sostre, vaig sortir disparat cap el rebedor.

—Deu ser la policia. Algun veí la deu haver avisat ―va xiuxiuejar la bruixa de la meva cunyada, mentre ella i la tieta s’amagaven en un racó que feia el passadís.

Els dos homes es van mirar, esporuguits i ben junts se’n van anar cap el rebedor perquè el timbre, ara amb timidesa, havia tornat a sonar.

Evidentment, amb tot el merder que havien arribat a armar, no s’hi valia allò de fer veure que no hi havia ningú a casa; calia prendre una decisió.

Tanmateix es van quedar allà palplantats com dos estaquirots fins que es va sentir un altre truc. Llavors van entreobrir la porta i amb cautela van mirar per l’escletxa.

―I vostè qui és? ―va bordar envalentit l’oncle Anselm en veure una noieta prima i bufona al mig de l’estret replà.

―Això, vostè qui és? ―va repetir el fill de la bruixa, fent servir el mateix to.

Ella, espantada en veure el parell d’energúmens suats i envermellits, va fer una passa endarrere sense obrir la boca. Tant de bo hagués pogut baixar a ajudar-la, vaig sospirar.

―Què vol? ―van tornar a bramar ambdós alhora―. Què hi fa aquí?

―Jo... ―va dir fent una altra passa endarrere i se sobresaltà en topar contra la barana.

―Jo què?

―Jo... ―va tornar a dir empassant saliva―, m’envia l’advocat.

―Quin advocat? ―van lladrar de nou a un mateix temps.

―El Sr. Mainart.

―I? ―va escopir l’oncle en to sinistre mirant-se-la de fit a fit―. No ens interessen per a res els advocats. Qui és vostè?, si és que es pot saber.

―Sóc... ―quequejava la pobra noia.

―Qui? Qui és? ―la va tallar.

―Sóc...

―Parli d’una vegada. No tenim pas tot el dia.

―Sóc la filla...

―La filla de qui? ―van tornar a interrompre tots dos de nou.

―Pesats. Calleu d’una vegada! ―vaig cridar en silenci.

I la noieta, agafant embranzida, sense aixecar els ulls per estalviar-se de veure els rostres irats, va aconseguir dir:

―La filla d’en Rafel, d’en Rafel Ciurana.

Ells es van quedar amb la boca ben oberta, i un servidor, ai!, un servidor... Un servidor reia com un boig. Llàstima que no em poguessin veure.

Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat



dimarts, 29 d'agost de 2017

Farcell (II)
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)

El farcell, amb els sotracs
del camí abonyegat
s’ha desfet, i tot per terra:
ninetes, paràgrafs, punts,
retines, lletres, pestanyes,
i mitja jo escapada,
amb el saber a l’argila,
una única mirada,
el sentir foragitat;
i te m’has acostat tu,
àngel de la meva guarda,
i amb un salt ho hem desat tot,
i hem nuat bé el farcell,
i m’has regalat els teus ulls,
i jo, sense encara coneixe’t,
t’he dit que no pararé mai
d’amanyagar-te amb els meus.

Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia 
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través



dimecres, 26 de juliol de 2017

L’espera
(fragment 2 de 3; relat finalista al 22è premi de contes Vent de Port, 2015; i publicat, juntament amb la resta de finalistes i l'obra guanyadora, al recull Un pla perfecte i altres narracions, de Pagès Editors)

Però el temps passava i jo ja no en podia disposar. No sabia fins quan podia durar el meu estat flotador, i potser encara faria salat.

Cal saber, com és fàcil d’imaginar, que el neguit que ells patien era a causa de les meves possessions, de les meves finques, dels meus estalvis. Jo era ric, molt ric i conco, naturalment.

De nou com un sol home, amb la decepció pintada al rostre, van tornar a la cambra. Es van observar altre cop entre si amb creixent desconfiança. I si algú aprofitant un moment d’inadvertència havia aprofitat l’ocasió, s’havia fet amb el botí i ara, amb astúcia, dissimulava?

Jo, d’allà dalt estant, somreia amb placidesa i esperava veure a qui se li acudiria de buscar en el lloc adequat.

En l’oncle Anselm no calia ni pensar-hi, de feia molt de temps que semblava viure en un altre món, i els altres, ai Déu meu!, els altres, eren tots tallats pel mateix patró: soques de mena. Fet. Apostava per la tieta Aurora que potser era la més espavilada.

Hauria perdut però, l’evidència va demostrar que la tieta ja no era el que havia estat. Va ser la vídua del meu germà gran la que, tot d’una, es va tirar damunt del llit, i amb l’embranzida de poc que no em va fer caure. Bé, el meu cos. En qualsevol cas, amb l’ajut del seu noi, que era el quart assistent a la vetlla i un tanoca declarat, em van acabar deixant a terra sense gaire miraments.

―No t’amoïnis que ja és mort ―li va dir al seu fill, que semblava una mica trastornat pel fet de tocar-me.

Van  esparracar el matalàs i el coixí, i res. Van arrencar una per una les fustes del somier, i res. Finalment, se’ls va acudir de començar a desmuntar les potes, i... premi!, entre la segona pota i el somier, la van trobar.

Havien trobat  una clau. Tanmateix es van quedar decebuts i encuriosits.

Decebuts, perquè el que haurien volgut trobar, sens dubte, hauria estat un feix recargolat de bitllets o la pota farcida de robins i maragdes. Encuriosits, perquè no es podien imaginar què podia obrir aquella clau.

M’havia tornat a equivocar, pel que sembla el pas dels anys s’havia encarregat de repartir una mica d’intel•ligència, com si diguéssim, entre cadascun dels meus parents i ara li va tocar el torn a l’oncle Anselm de mostrar les seves qualitats.

―Caixa forta! ―va dir xisclant, i va sortir de la cambra repartint trompades a tort i a dret amb una de les fustes del somier, que havia agafat en el seu camí cap a la porta. Els altres el van seguir rabent.

No vaig anar a mirar què feien, sentia massa bé com arrencaven els quadres de les parets i els rebotien contra qualsevol cosa, ignorant-ne el valor. En tenia prou amb sospirar mentre esperava. Potser encara vindria. Potser jo encara hi seria a temps. A temps per veure-la, per sentir la seva veu.

Un altre bram em va treure dels meus pensaments i em va comunicar que ja havien trobat la caixa. Tot seguit van començar els patacs per esbotzar-la, perquè, és clar, amb la clau sola no n’hi havia ha prou.

―Estúpids! ―m’hauria agradat dir-los―, la combinació és a la tercera pota.

Però tot seguit vaig pensar que es fessin fotre, ja tant me feia tot, que es matessin si volien.

Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders



dilluns, 26 de juny de 2017

Cluc
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)

Si m'exclous
em cloc
i no em moc
del meu cau
d'illot brut
de trot mut
de toc nul
i el complot
d'autoxoc
d'escamot
xou eixorc
fa avalot
i d'un cop
fort de lot
caic de cul
i del truc
suc al cap
tot em put
se'm fa un corc
sóc la mort
el clot buit
pou eixut
un ull cluc.

Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia 
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través



dimecres, 31 de maig de 2017

L’espera
(fragment 1 de 3; relat finalista al 22è premi de contes Vent de Port, 2015; i publicat, juntament amb la resta de finalistes i l'obra guanyadora, al recull Un pla perfecte i altres narracions, de Pagès Editors)

Tot va començar quan vaig desaparèixer del món dels vius, per dir-ho d’alguna manera; ho vaig fer tan de sobte que vaig quedar ben trasbalsat. El que mai no m’hauria pogut ni imaginar, però, és de quedar flotant per allà al damunt com aquell que no vol la cosa.

Quan ara fa quatre dies em va agafar la gran febrada, ja m’ho vaig veure venir que no acabaria bé, malgrat que em pensava que hauria trigat un pelet més, que m’hauria estat concedit una mica més de temps per veure acomplert el meu anhel.

Perquè jo esperava amb deler, amb molt de deler, la visita d’una persona que m’havia anunciat l’advocat per a aquella mateixa tarda, i de la que fins feia ben poc, per les vicissituds de la vida, n’ignorava l’existència. Malauradament, en aquell precís instant, el del meu traspàs, acabava de perdre l’ocasió de rebre-la.

És curiós perquè durant una bella estona cap dels presents, que m’observaven amb avidesa tot esperant el “moment”, va semblar que s’adonés de res. Que advertís que jo ja no era entre ells, vull dir. Perquè el meu aspecte, tot s’ha de dir, era el de dormir amb placidesa.

Des que el metge els havia anunciat que “la cosa anava ràpida”, que tenia els meus quatre suposats hereus allà entaforats. Malfiats, es miraven els uns als altres de cua d’ull, sense apartar-se per a res del meu costat.

Ara, jo els contemplava de lluny, com si estigués penjant del sostre però encara més enllà.

Ens hi hauríem pogut passar les hores en aquestes circumstàncies, sort que la tieta Aurora era una miqueta més perspicaç i va notar que ja no bellugava. Sense avisar ningú ni fer cap mena de moviment, va deixar anar un udol que els va fer saltar a tots ben bé mig pam.

—Ai, que en Rafalet és mort!

No sé quina dèria tenia de dir-me Rafalet, a mi que ja vorejava la seixantena; potser perquè no m’havia casat mai. “Conco”, em deien tots ells amb aquella mala bava característica de la família. “Mai no t’ha volgut ningú”, era la frase que indefectiblement venia al darrere.

Assimilada gairebé a l’instant la tan esperada notícia, allò va semblar la fi del món. Es van aixecar tots quatre com una sola persona, com si algú els hagués punxat amb una agulla al bell mig del cul, i ho van començar a remenar tot, excepte un servidor perquè estaven certs que no tenia el que amb tant d’afany buscaven.

Des que havia quedat clavat al llit, que tots havien col•laborat amb ànsia en fer-me la toaleta. No perquè els preocupés el meu confort; els era ben igual si me n’anava a l’altre barri ple de cascàrries. El que havien volgut era controlar-me. Que no fos que en algun moment, en què ells no vigilessin, hagués recuperat la mobilitat i m’hagués amagat al damunt vés a saber què.

No van trigar ni mitja hora en arrasar tot el pis. Era talment com si hagués passat un tornado. Jo, indiferent a tot l’aldarull frisava per la meva visita. Tant de bo que arribés aviat! Com a mínim, ja que no podia fer altra cosa, gaudiria de l’escena.

Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders



diumenge, 23 d'abril de 2017

Telescopi
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)

A ciutat els ulls
s’eleven a molt
en nombre i tipus
(racials, de bou,
negres, ametllats,
mig closos, blaus,
de gat, nòrdics, verds,
rodons, grisos, guenyos,
marrons, de serp, càlids).
Ramats d’ulls al carrer
i cap que et trobi,
cap que et sigui còmplice.
Cossos robòtics.
Mirades bordes.
Ulls de vidre.
I ara, ¿on vas?

Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia 
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través



diumenge, 23 d'abril de 2017

Bitllet de tornada. Capítol 11 (fragment)
(novel·la publicada l’any 2007 per Tarafa Editora)

El dia que en Jordi, des de París, li havia ofert a la Zahira de casar-se, li havia semblat que els núvols s’esmicolaven en filagarses, i que s’esvanien fugaçment: tindria papers, esdevindria ciutadana de primera classe..., quantes noies coneixia que esperaven que algun dia els succeís això!

Des de llavors havien passat molts dies; i ella, els havia viscut amb la mirada cap endins, llegint cadascun dels batecs del seu cor i dels replecs acariciats de la seva pell, intentant aclarir-se de si sentia que volia compartir la vida amb ell quan tornés al mes de març. Li semblava que si anava al fons d’ella mateixa, aquesta opció se li desfeia, i que si mirava el cel, el seu núvol flonjo lliscava lluny d’ella, acaronat pel vent.

Ara, en Jordi ja havia tornat; i ella sabia que havia fet bé de no acceptar-ho: no estava disposada que ningú pogués pensar que s’havia casat per papers, i no volia de cap manera que els pares d’en Jordi la poguessin tenir per una oportunista. En el fons, però, era conscient que s’estava inventant excuses per intentar tapar els seus problemes de consciència. En Jordi no entenia que ella fos tan primmirada; però és que la Zahira era escrupolosa, sobretot amb ella mateixa, i tenia por de fallar-li. Aquelles vacances romàntiques a la neu no havien pogut ser, però hi havia hagut altres dies per estimar-se; només que allò que per en Jordi era l’entrega absoluta, per la Zahira no era res més que la fugacitat d’un refugi ensucrat.

―I si marxéssim? I si anéssim a París? Només nosaltres i la música, t’ho imagines? Allà et sentiries lliure, oblidaries... ―li havia insistit repetides vegades, en Jordi.
―Lliure? ―la Zahira se l’havia quedat mirant... ―Em sembla que només fugiria.
―Necessites alliberar-te, mirar per tu, per nosaltres ―li havia dit en Jordi.

Però ella no entenia que a en Jordi, les arrels poguessin pesar-li com una ploma. I aquell dia la conversa havia agafat, per primera vegada, un to desharmònic. París quedava, per a la Zahira, definitivament lluny. Allà també se sentiria una trasportada, una no-ningú, un fregall que treu la merda dels altres; i com la punxava encara aquella reunió a l’escola en què un pare havia intervingut per preguntar quina era la previsió pel que feia a la noia marroquina: si hi havia algun contracte que estipulés la durada de les classes d’àrab i, sobretot, si això creava algun precedent de cara que aquesta noia pogués quedar-se de mestra a l’escola... La directora havia hagut d’aclarir que la Zahira no tenia cap contracte de pràctiques amb l’escola, i que les seves classes responien a la demanda d’un grup de pares marroquins interessats que els seus fills no perdessin la llengua.

La Isabel, aquella mateixa tarda, després de la reunió, va voler parlar de seguida amb la Zahira i gairebé se li va disculpar pel mal gust d’aquella intervenció desafortunada, però és que la bona acollida que havia trobat en la majoria de companys a l’escola no significava que tot fos un camí de roses. Li sabia greu per ella i no volia que s’enganyés amb falses expectatives.

Però la Zahira no s’enganyava, no jugava a creure en falses expectatives, perquè la realitat s’encarregava d’anar-li desfent els somnis; de fet, a Vilanovella, ja feia temps que no s’hi trobava bé. Darrerament, se li havien donat de baixa tres alumnes d’àrab de famílies magribines. Després de la classe, els nens li havien explicat que ja no anirien més a classe amb ella, que els seus pares deien que era una mala musulmana.

L’atmosfera ja feia temps que notava carregada, però des que en Jordi havia tornat, i aquell últim trimestre esperava la Zahira a la sortida de l’escola, i creuaven agafats la plaça de la Llibertat, el grup de dones vestides de negre i tapades havia deixat de saludar, ara definitivament, la mestra dels seus fills.


Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra L'ombra de Proteu



diumenge, 23 d'abril de 2017

Lupa
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)

Al poble surts
i tots els ulls
et pugen a cavall.
Els iris veïns
són creus de plom,
et cohibeixen i resten
ganes de dir, de saber.
Vas a ciutat.

Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia 
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través



divendres, 31 de març de 2017

(novel·la publicada l’any 2007 per Tarafa Editora)

―Sí, podeu posar-hi el riu. Nabila! Si et plau, el colze; estàs rebregant la punta del paper ―va dir la Zahira.

I les muntanyes creixien mirant el mar, i damunt de la més alta hi havia escrit el seu nom (Tidïgïn), i a sobre el mar amb lletres de pal ben gruixudes i negres hi deia Oceà Atlàntic, i quan la cadena muntanyosa començava d’assuavir-se per deixar pas a l’àmplia vall on senyorejaven els verds, van poder posar-hi el riu i el seu nom (Mouloûya) i entendre per què bategava la vida a la vall plena de conreus i, seguint-lo en el seu curs cap al mar, es van haver d’aturar per enganxar els noms de pobles i ciutats com Meknes, Fes, Leriche, Sidi Batach, Rabat…

I una noia jove, de presència insignificant, de veu prima i rostre dolç, aniria recordant a aquells nens i nenes d’on eren i que muntanya en àrab es diu jabal, i riu es diu nahr, i vall sahl, perquè no en perdessin la memòria. Feia temps que el col·lectiu de pares immigrants marroquins de l’escola on treballava la Isabel havia manifestat a la direcció del centre que volien classes de llengua i cultura àrabs per als seus fills, perquè no volien que desconeguessin els seus orígens. I aquella setmana, finalment, la Zahira s’havia estrenat. El primer dia, la Isabel, com a responsable d’aquella activitat extraescolar, l’havia anat posant al corrent dels dos grups que tindria, del perfil dels seus alumnes, del material de què disposava el centre; i se li havia ofert per si necessitava suport didàctic, encara que la noia li semblava espavilada, i segur que se’n sortiria. La Zahira, amb la Isabel, s’havia trobat orientada i be4n acollida, i começava aquesta feina, feineta com comentava ella a la seva tieta Karima de Barcelona, amb la il·lusió d’un preludi perquè aquella primera experiència laboral en portaria una altgra de més gran, de més sòlida; i potser podria quedar-se…

Era migdia i era dimarts. Van sortir plegades de l’escola i la Isabel va recordar-li que a la tarda, de quatre a cinc, tindria el grup dels més grans i que no pas per ser els més grans de l’escola, eren els menys moguts; que vingués preparada a no deixar enfilar la veu i a fer respectar el torn de paraula, que semblava que això no ho acabaven d’aprendre mai del tot; i que la felicitava per la idea de la maqueta, que potser ella també l’aplicaria, però que, a més a més, al costat dels noms de les muntanyes, dels rius, de les comarques i dels pobles hi faria escriure el nom dels escriptors, que si els seus alumnes anaven coixos de geografia encara hi anaven més de literatura… La Zahira estudiava per mestra; aquella tardor, havia començat el primer curs, i aquestes classes setmanals a l’escola de Vilanovella li anaven d’allò més bé, perquè es volia especialitzar en llengües. Es veurien a la tarda, a l’hora de plegar, per comentar la seva estrena a l’escola. 

Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra L'ombra de Proteu



dijous, 23 de febrer de 2017

El secret de l’ermita de Sant Simó
(fragment 4 de 4; obra finalista primera l'any 2015 al 2n concurs de relat negre Planeta Lletra, de Mataró, i forma part del llibre de relats curts Vols veure la mar?)

Quan van arribar, l’ermita també era deserta. Van deixar el cotxe a l’esplanada del costat, l’Ignasi la va ajudar a baixar, va treure una llanterna de la guantera, la va guardar a la butxaca dels pantalonsi es va ajupir per agafar una parpalina, herència del taller del pare, que sempre duia a sota el seient del darrere. Amb l’altra mà, agafant-la per la cintura, talment com una parella d’enamorats, la va ajudar a arribar fins al banc on seien ara i insistia en aquelles bestieses dela mar, que ella no entenia, i en prémer-li el coll amb força.

En adonar-se per fi que la Juliana perdia la consciència i que feia uns sorolls prou estranys, va afluixar una mica la pressió i ella va boquejar ansiosa.

—La mar..., per què em parles de la mar? Jo només t’he preguntat per la mare ?va dir amb la veu entretallada per la por i l’ofec.
—Precisament. I per què aquesta obsessió?
—Només volia saber...
—Volies saber. Què volies saber? —va escopir ell enrabiat per primera vegada en tota la nit.
—On era, si l’havies vist, si en tenies notícia, jo l’estimava molt la teva mare.
—Jo també. —va respondre emmurriat— Però ella només volia el pare i per això el vaig matar.

La Juliana va reprimir una esgarrifança i una agror li va pujar gola amunt. Per sort ell no s’havia adonat de res i prosseguia com si tal cosa.

—Sempre eren junts. Ho vaig fer perquè vaig pensar que si el pare no hi era ella estaria més per mi, però va ser pitjor, es va ben grillar,no parava de buscar-lo i la vaig haver d’eliminar. Ara que ja gairebé ni hi pensava, tu has hagut de preguntar. Tafanera fastigosa!

Van quedar una estona en silenci. Ella tremolava. Tot d’una l’Ignasi, ja més calmat, li va dir amb un somriure lluminós:

—La vols veure? Vols veure la mare?

La va agafar amb força pel braç i la va fer anar a empentes fins a l’angle més allunyat de la capella, tocant a la paret del darrere.

—Seu aquí que la veuràs —unint l’acció a la paraula la va tirar a terra, i va anar a petar contraun d’aquells bancs de pedra que hi ha a mig metre d’alçada.

La Juliana cada vegada estava més espantada i no entenia res del que deia.

L’Ignasi, prenent laparpalina va fer saltar les juntes de la llosa del racó i tot seguit va fer palanca. Amb una mica d’esforç la va aixecar i la va enretirar, va encendre la llanterna i la va deixar a terra, enfocant el forat.

—Apropa’t —li va dir a la Juliana alhora que d’una estrebada la feia quedar de genolls al seu costat—. Aboca’t i mira. La veus?

La Juliana va fer com li manava, esgarrifada va veure una mena de mòmia encarcarada, amb la boca oberta i les mans enlaire com si hagués volgut fer força per sortir. L’havia enterrada viva!

Aterrida va girar la vista i es va trobar amb els ulls d’un desconegut enfollit, que semblava rabejar-se amb el seu espant.

—Aquí la tens —li va dir rient amb un punt d’histèria—. Mira-te-la bé perquè d’aquí a no res li faràs companyia.
—Auxili!! —va cridar la Juliana amb veu ronca—. Auxi...

El crit va quedar estroncat perquè amb la parpalina li va clavar un cop sec a la nuca. Abans que l’envoltés la foscor absoluta la Juliana va notar com queia. Mai no va arribar sentircom l’abraçavael cos que jeia allà baix ni com amb l’impacte del seu es desmuntava en mil bocins. Tampoc no va sentir l’encaix de la llosa ni com el seu amor marxava i la deixava en companyia de la mare desapareguda, per sempre.

Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat



dilluns, 30 de gener de 2017

Alarma
(conte de l'obra De portes endins, publicada per CCG Edicions. 2007)

El tic-tac tic-tac intermitent es va transformar (“massa d’hora”, va pensar) en el ring-ring estrident. Palpava, histèrica, per la tauleta, buscant el despertador. Després d’uns quants segons el va trobar i va prémer el botó. Però la màquina no callava. Premia i premia amb insistència. I la bèstia horària no parava de xisclar.

Després de dies amb el ring-ring ficat al cap i de verificar, amb l’ajuda d’amics, familiars i parents tots, que cap despertador no cridava, que era cosa seva, va anar al metge de capçalera. El doctor de tot la va enviar a doctors de parts: al neuròleg, al psicòleg, al psiquiatre. A cinc o sis de cada especialitat, per contrastar opinions. Li van fer radiografies, TACS, preguntes, testos, anàlisis, endoscòpies, ressonàncies magnètiques, ecografies. I res, que tot estava bé, que l’incordi del ring-ring no el detectaven, que fes vida normal. ¿Com, vida normal, havent pres vida de despertador alarmat? Li van donar tractaments pels nervis, per l’estrès, per l’angoixa. Però el ring-ring era immune als fàrmacs. Va provar teràpies naturals, alternatives. Res. Al cap d’un temps va decidir anar per vies més espirituals, per ciències més ocultes. Va anar a curanderos, a bruixes que li tiraven les cartes, es va confessar a la parròquia. Res. Fins i tot va presentar una querella a la fàbrica del despertador. I el món sencer es va fer un fart de riure.

Molts mesos després del primer dia alarmat, esperant a la carnisseria, amb el número de tanda a una mà i amb l’altra mà al front, aguantant el ring-ring, li va passar una cosa extraordinària. Un noi que també esperava li va dir que què li passava, que si es trobava bé. Ella va dir que no gaire, però que era igual. I ell, insistent, que què li passava, que si la podia ajudar en alguna cosa. I ella que res, que era la del despertador ficat al cap, au, ja està, ja ho havia dit, la que tothom prenia per boja, ¿content? El noi va quedar meravellat. Li va dir que estava encantadíssim de conèixer-la, que frisava per trobar-la, per trobar algú que se sentís com ell. ¿Com tu? Sí, jo tinc el mateix problema que tu. Amb la diferència que la meva alarma, en comptes de fer ring-ring, fa mec-mec. I creu-me, no sé si és més empipador el so de la i o el de la e oberta...

Extraordinari. Algú com ella.

Van quedar un parell de vegades per compartir penes i a la tercera vegada la distància física que havien mantingut en les dues anteriors es va escurçar. Quan el nas d’ella havia atrapat el d’ell, i podia sentir el seu alè que li amanyagava la galta, va sentir, també, un lleu mec-mec mec-mec mec-mec. I ell, alhora, va apreciar el ring-ring ring-ring ring-ring. Increïble, insòlit, fantàstic, sublim. L’alarma els va precipitar a fer l’amor desmesuradament, el compàs ring-mec ring-mec ring-mec va resultar ser precís, la compenetració perfecta, una compenetració inèdita fins llavors per cap dels dos. L’alarma era útil, l’alarma era arma sexual poderosa, l’alarma era, al llit, valuosa.

L’alarma no pararia mai; s’havia instal•lat dins els seus caps i insistia sense aturador raspant el front, i s’hi estava, orgullosa d’haver trobat un terreny idoni. Però afavoria l’amor, i l’amor tot ho alleuja.

Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia 
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través



divendres, 23 de desembre de 2016

El secret de l’ermita de Sant Simó
(fragment 3 de 4; obra finalista primera l'any 2015 al 2n concurs de relat negre Planeta Lletra, de Mataró, i forma part del llibre de relats curts Vols veure la mar?)

I quan el matí d’aquest divendres, l’Ignasiper primera vegada l’havia convidat a sopar a casa, la Juliana va pressentir que al vespre tots els seus anhels s’acomplirien, que l’espera de cinc anys no havia estat en va. Imaginava un anell amb un brillant enorme, una romàntica petició de matrimoni amb espelmes i tot el que calia, i es va vestir per a l’ocasió. Fins i tot es va posar el fulard de seda de tons liles que el seu amor li havia dut d’Escòcia. Xerraven d’això i d’allò, entretantella alimentava les esperances de tenir una nit màgica, fins queun comentari desafortunatho havia engegat tot a rodar i s’havia desencadenat aquest infern.

Per donar conversa, mentre ell remenavaels calamarsons amb ceba, la Juliana  li va preguntar si en tot aquell temps que havia estat fora n’havia sabut res de la mare.

La mà de l’Ignasi es va quedar aturada, immòbil damunt la cassola. No va respondre. La Juliana es va pensar que no l’havia sentit i va repetir la pregunta:

—L’has vist, la mare?
Aleshoresva apagar el foc, es va girar,a poc a poc, encara aguantava la cullera de fusta, amb lentitud la va deixar sobre el marbre. Els seus ulls grisos eren freds, la veu, per contrast, encisadora:
—Vols veure la mar?, dius.

Es va apropar cap ella, li va prendre la cara entre les mans i li va besar els llavis amb tendresa.

La Juliana havia quedat desconcertada i no podia deixar de mirar aquells ulls, desconeguts, glaçats, però li va tornar el petó.

L’Ignasi va abaixar les mans fins al coll i el va resseguir amb els dits fins a trobar el fulard, que va agafar com aquell que juga. Tot d’una el va estirar bruscament i amb força per les puntes oprimint el coll blanc i esvelt,  la Juliana va fer un crit ofegat. Ell, sense apartar tampoc la mirada, va seguir estirant, observant com el seu rostre s’anava tornant vermell. La boca s’obria ansiosa, maldant per buscar l’aire. Sense deixar anar la pressió la va arrossegar fins al sofà. D’una empenta la va tirar al damunt, i amb el mateix fulard li va lligar les mans darrere l’esquena perquè no es pogués moure.

—Si estires massa o intentes deslligar-te t’ofegaràs. Tu mateixa. Ja saps que no cal que t’esforcis en cridar perquè no et sentirà ningú. Els veïns són fora, de cap de setmana, com sempre. Vaig a buscar el cotxe i d’aquí a un parell d’hores ho deixarem tot solucionat. La Juliana hauria volgut preguntar per què el volia el cotxe i on volia anar, però prou feina tenia per fer que l’aire entrés als seus pulmons.

El camí fins arribar a l’ermita de Sant Simó havia estat un malson. Tal com l’havia lligat en deixar-la caure al sofà la va fer seure al seient del davant del cotxe, li va cordar el cinturó de seguretat.

—No facis res que pugui cridar l’atenció. No et convé  —la va advertir.

La Juliana estava esgarrifada. El camí Ral se li havia fet etern, havia pregat a Déu i a tots els sants perquè es trobessin algú conegut a la plaça de Santa Anna, que sempre era plena, o que passés algun cotxe a l’arribar a la carretera i notés alguna cosa estranya, però l’Ignasihavia triat bé l’itinerarii l’hora, havia esperat el que havia calgut. No hi havia ni una ànima.

Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat



dimarts, 29 de novembre de 2016

Codi
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)

Tinc els ulls
tonificats
flexibles
exercitats
forts
musculats
saberuts
vitaminats
explícits.
¿Saps llenguatge
ocular?

Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia 
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través


dijous, 27 d'octubre de 2016

El secret de l’ermita de Sant Simó
(fragment 2 de 4; obra finalista primera l'any 2015 al 2n concurs de relat negre Planeta Lletra, de Mataró, i forma part del llibre de relats curts Vols veure la mar?)

La dona va quedar aclaparada per la desgràcia, tant, que fins i tot, li va fugir la raó, i no parava de donar voltes pel veïnat preguntant a tothom amb qui topava si havien vist el seu home. Feia dies que no havia tornat a casa i estava amoïnada, perquè ell a l’hora dels àpats i a la de dormir sempre hi era. En els trenta anys que feia que eren casats mai, mai no havia dormit fora de casa. I l’Ignasi que,sense dir res, la seguia a tot arreu per por que no prengués mal, se la miravaamb fixesa com si volgués descobrir què li passava per la ment. Això va durar un parell de setmanes. Aleshores, de cop i volta,la mare va desaparèixer sense que ningú no en pogués donar cap raó. L’Ignasiva mobilitzar les autoritats, els coneguts..., va fer tot el que calia per trobar-la.

―No hi ha res a pelar ―li deia desesperat a la Juliana quan l’anava a veure cercant consol.
―Potser ha anat a veure alguna amiga. Tornarà. Ja ho veuràs.
―M’ha abandonat —deia l’Ignasi amb els ulls plorosos—. No m’estima. Mai no m’ha volgut. Sempre he estat una nosa per a ella, només n’estava del pare i ara que ell ja no hi és, també ha marxat. M’ha deixat sol. Ben sol. Què faré ara? ?afegia afligit.

La Juliana, tot i que no acabava d’entendre la dimensió del drama,perquè al cap i a la fi l’Ignasi ja era prou gran, pensava, va fer l’impossible per consolar-lo però sense cap èxit. Qui sap...., potser era el no saber o la incertesa on hi havia la clau de tot plegat.

La fugida de la mare s’havia convertit en una obsessió que acompanyava el seu amic nit i dia. No sabia parlar d’altra cosa i ella ja no sabia què dir.

Aleshores l’Ignasi, per apaivagar la pena,perquè ja no podia més, va penjar els estudis i va marxar a treballar a Glasgow. Deia que era una ciutat amb possibilitats, li era igual quina fos la feina que hagués de fer, potser fins i tot miraria de seguir estudiant o aprendria un ofici, la mecànica sempre li havia agradat i podria reviscolar el taller del pare. Li va dir que no patís, que tornaria, que n’estava molt, que no podia viure sense ella, però que necessitava un canvi i que fos ben lluny, l’idioma no tenia cap importància, ja l’aprendria. Ella va fer el cor fort per donar-li ànims, perquè el volia entendre, però va quedar desolada.

―Espera’m ―li va demanar amb un somriure trist i desvalgut.
―Ho faré ―va prometre ella fingint un entusiasme que no sentia.

Els primers mesos tot va anar bé, ella el trucavagairebé cada dia per telèfon i xerraven durant hores, s’escrivien correus, s’escrivien cartes. Ho sabien tot l’un de l’altre. Després,ell va deixar de contestar-li els correus i no li agafava mai el telèfon. Van perdre el contacte.Tanmateix, al cap de cinc anys,quanl’Ignasi vadecidir tornar, va trucar a la porta de casa la Julianai sense més explicació li va demanarper sortir.

―T’he enyorat tant! ―li va dir.

Ella se’l va creure i el va acceptar perquè se l’estimava i,malgrat tot, no havia deixat de pensar en ell ni un sol dia.

Des que havia tornat de Glasgow,només en feia sis mesos,havia estat un temps molt agradable i feliç, la Juliana sentia com si hagués tocat el cel.Havia tornat tal com ella el recordava. Era amable,sol•lícit. Es desvivia per acomplir el seu més petit caprici i ella es deixava afalagar.

Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat



dimarts, 27 de setembre de 2016

La llavor de la revolta. Capítol 13 (fragment)
(novel·la publicada per Pagès editors, any 2014, col·lecció Proses)

L’ombra del brancam dels fruiters queia esllenegada i vincladissa damunt el terra. Caminàvem per entre presseguers, pereres i pomeres. Les branques eren baixes, i jo, trepitjant-ne l’ombra enjogassada que es creuava entre elles, anava com un borinot d’un presseguer a un altre i, amb delit, triava d’entre les fulles els préssecs de pell vellutada i olorosa que, com un or carnós i sucós, cedien al grapeig de les meves mans. Més enllà, els rengles atapeïts de les pomeres, de grogors encara pàl•lides, i els verds iniciats de les pereres; ara, només unes penjarelles mig allargades que s’anirien omplint i eixamplant.

Aquell també era el meu paisatge. Quan vaig sortir de sota el brancam, vaig notar que en Rick, assegut al terra, no havia deixat de seguir-me amb la seva mirada escrupolosa, atenta, embadalida... No sabia desxifrar-la, però el veia sorprès com si els seus càlculs sobre mi li haguessin fallat. I si en aquell moment em tornava a veure com un ocell perdut? I si insistia que anés amb ell? Com podia demanar tant, si a penes m’havia insinuat res! És clar que jo m’havia adonat que li agradava... Li vaig oferir un préssec i em vaig asseure al seu costat. No volia parlar de res, perquè necessitava veure’l només a ell, fer una treva als nostres  projectes, i que em tornés a sorprendre. Qualsevol pregunta, qualsevol tema hauria pogut desfer aquell silenci que jo esperava que irrompés en la màgia del gest.

Ho vaig saber quan en comptes d’aplanar-se les ondes del cap, se les rebregava nerviós: després vaig sentir que em posava el braç damunt les espatlles i em feia girar la cara cap a ell, vam besar-nos. El petó tenia gust de préssec calent. Després, com un pensament momentàniament congelat, va dir-me:”Vine amb mi!”. Vaig notar per sobre dels nostres caps el zum-zum del borinot, perseguia l’olor dels préssecs enganxada a la nostra boca.

Pel camí sec i pelat, lluny dels fruiters, el sol s’estavellava damunt dels camps de panís.

Enllà, al fons, can Tonet enfilada dalt del turó amb els tres ulls de mitja volta sota teulat, a ponent; i les dues agulles verdes i esveltes ratllant el blau, ens esguardaven. Recordo que més lluny, al camp de panís del veí i arrambada contra un marge, vaig veure com una gran mosca alada de ferro; devia ser una gran màquina de treball que tant jo com en Rick vàrem relacionar amb el mosquito, un artilugi de ferro alat que saltava per sobre les plantacions de soja fumigant a tort i a dret i matant-ho tot, menys, és clar, “l’or verd”.

Em preocupava que les coses, totes les coses s’interferissin entre elles i viatgessin amb la facilitat amb què viatja un avió deixant al seu darrere una estela de verí i dolor humà: al meu país la soja matava, però traspassava fronteres i jo podia menjar a can Tonet carn de porc o de vedella, de qualsevol granja de Gimenells, engreixada amb pinsos transgènics, soja i també panís; i, ai las, sense jo saber-ho ni haver-ho pogut decidir! Ni que això fos un monopoli alimentari!

I per què no plantàvem cara als lobbies agroalimentaris i als monocultius, i decidíem salvar la biodiversitat d’arreu, potenciant l’agricultura i els mercats locals i de proximitat? Així, potser també en Sam, la Linda i tots menjaríem! Sé que, mentre tornàvem, en Rick, com si endevinés els pensaments, m’observava i reia per sota els nas com retraient-me la meva innocència: ara, descobreixes la sopa d’all!?

Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra L'ombra de Proteu



divendres, 26 d'agost de 2016

L’home del barret
(fragment 3 de 3; L'home del barret es pot descarregar gratis en format .epub)

El fruit angulós de 8-15mm de longitud, ovoide, aplanat i amb un pericarp brillant de color negre estriat, conegut popularment com “pipa”va decidir germinar als pulmons d’en Josep ja que l’ambient era humit i càlid. Entre dotze i vint-i-quatre hores, ha crescut gairebé fins a mig metre. El que el doctor no pot explicar a en Josep és com encara està viu.

Mèdicament és impossible. Amb tota la carn, els ossos, la sang i els òrgans de per mig... Continuen mirant la radiografia i ... ep, un moment! En Gifre fa el descobriment més gran del dia. Troba la llavor de pipa al bell mig d’un pulmó. Està oberta i d’ella en surt el brot germinat que s’ha estirat en forma de tija cap a l’estèrnum. Mira a en Josep i pensa com dir-li-ho. Està allà esperant com un nen que vol sortir a jugar, amb els ulls brillants i les galtes enceses pel neguit de la resposta. Digui’m doctor... estic bé? Quina seria la resposta adequada? Té una planta al tòrax però no pateixi, trobarem una solució. O, té una planta germinant-li als pulmons i serà el primer cas d’estudi clínic d’una relació de simbiosi vegetal-humà.

Decideix dir-li que s’esperi un moment, que necessita contrastar els resultats i fuig corrents cap al despatx d’un altre metge. Aquest altre, queda igualment impressionat en veure aquella radiografia i crida a un especialista perquè s’ho miri. Aquest, totalment sorprès demana veure al subjecte i apareixen tots tres metges a la consulta on hi ha en Josep, qui intenta desxifrar les cares d’excitació que tenen tots tres, però no en treu res clar. Decideixen ensenyar-li la radiografia i per a la sorpresa dels doctors, en Josep reconeix la llavor.
És la pipa! La pipa que quasi em mata ahir a la tarda!

Què significa que està germinant? Com pot ser? Impossible! Què passarà ara? Impossible! Com... continuo respirant? Impossible! Els metges no tenen respostes i en un atac de pànic en Josep marxa de la consulta amb l’abric i la radiografia, corrents com feia anys que no feia. Com si el perseguís un ós grizzlyper robar-li el salmó que té a les mans. Arriba a casa, ha aconseguit fugir d’aquells tres. S’inspecciona davant del mirall cada centímetre de la pell. Ell no es veu res enlloc. Potser estan equivocats... però es toca la butxaca i nota l’allargada i plana superfície de la fulla que abans s’ha arrencat de l’orella. És veritat...? Impossible! El seu cap és a punt d’explotar entre la fantasia o la realitat i la ciència o la ciència-ficció, el que sent i el que mai ha sentit a dir.

Per què els indis diuen hau? Per què només utilitzem un deu per cent de les capacitats cerebrals? Les plantes tenen sentiments?

Podria viure amb un gira-sol als pulmons? Aquesta és la pregunta del milió. És clar que no... o jo passo a ser el gira-sol o el gira-sol passa a ser part de mi. “O” la conjunció exclusiva, és rígida amb un temperament restrictiu. Et fa triar: o l’una o l’altra, no permet concessions de cap mena. En Josep es para a pensar un moment: qui sóc jo? Jo-sep. Un home, un arquitecte, una casa, un abric, un barret, una pipa...

De gira-sol és clar!

La secretària arribà cinc minuts abans l’endemà al matí. S’assegué a la seva cadira i es preparà un cafè. Llavors, mentre acabava de repassar uns projectes, va desviar els ulls dels papers per veure aparèixer per les vidrieres de l’oficina, amb l’abric voleiant per darrere, en Josep Cavals. L’home del barret, puntual com un clau amb una flor de gira-sol al pit.

Azucena Moya
Guanyadora del VI Premi de Narrativa breu
per a joves Caterina Albert
amb l'obra L’home del barret



dijous, 28 de juliol de 2016

La meva gamma
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)

I

Potser semblo de fusta o suro,
però a dins hi porto purpurina,
estrelles i sopes de lletres,
efervescències d’aspirina,
receptes de màgia i conjurs,
serpentines de carnestoltes.
Si m’obres, t’empleno de colors.

II

Tots els meus colors
(carn, negre, blanc, rosa)
esperen furiosos
que els envermelleixis.

Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia 
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través


dimarts, 21 de juny de 2016

El secret de l’ermita de Sant Simó
(fragment 1 de 4; obra finalista primera l'any 2015 al 2n concurs de relat negre Planeta Lletra, de Mataró, i forma part del llibre de relats curts Vols veure la mar?)

La falta d’oxigen li feia venir son. Una son que no podia controlar. El sentia parlar i parlar però no era capaçde comprendre res ni de reaccionar.La veu forta i ronca li perforava els timpans. Com era,es preguntava, que en algun moment li hagués pogut semblar atractiva, vellutada, fins i tot voluptuosa?

―Vols veure la mar? Contesta, Juliana! Vols veure la mar? ―insistia prement-li el coll amb força mentre li escrutava el rostre.

»Mostra una mica més d’interès, no? Tant que m’has arribat a empipar durant tot el vespre, que si volies sortir a passeig, que si estaves tipa d’estar tancada, que si estaves lligada, que si eres a les fosques... I ara no ets capaç ni de respondre a la més senzilla de les preguntes, fins i tot tens els ulls entelats. Que t’avorreixo, potser?

Amb esforç infinit ella els va enfocar, per no provocar-lo, mentre maldava per negar amb el cap, per significar que no l’avorria.A més, no havia demanat pas res. Feia moltes hores que no obria la boca, des que abans de sopar l’havia deixat lligada damunt del sofà i havia marxat a recollir el cotxe.Tot seguit va intentar dir que sí, que li agradaria veure la mar, per apaivagar-lo, però només va aconseguir que li sortís una mena de lament, com un xiulet:

―Fiiiiiiiii

―Faries bé de mirar ―prosseguia ell ignorant l’esforç―, d’aquí assegutsla podem veure, la mar. Només cal que et giris una miqueta. Jo, si fos tu,aprofitaria el temps. Te’n queda poc. Et prometo que ja no hauràs de patir per gran cosa més després de veure acomplert el teu desig.

Un calfred li va recórrer l’espinada.Era ben boig. Com et pot arribar a enganyar tant una persona? Una persona que et penses que coneixes de tota la vida.

Les seves famílies havien estatgairebé veïnes, la d’ella havia viscut a la plaça Gran, just davant del Rengle,i la d’ell,al carrer de la Riera, encara que l’amistat venia perquè la mare del’Ignasi tenia una peixateria al Rengle i la de la Juliana n’era clienta. Com que de ben petitons ja jugaven a mercat la Juliana s’havia estimat l’Ignasi com si fos un germanet, més endavantvan anar  junts a escola, tenien la mateixa edat, i al pati sempre que podia era amb ell. A l’institut s’havien tornat inseparables i al darrer curs, sense voler, sense saber per què, se’n va enamorar, amb bogeria.Aracomprenia que erròniament havia pensat que ell havia tingut el mateix sentiment.

Massa tard s’adonava que sempre havia estat una mica raret, de petit, encara ho entenia, sempre enganxat a les faldilles de la mare i els nens ja ho tenen això, però d’adolescent havia estat massa. El tema de conversa constant era la mare, què feia, què deixava de fer, que si el pare no l’estimava prou, que si no n’hi feia cas, que si tomba que si gira. Ella sempre se l’escoltava, pensava que era patidor de mena i que així es desfogava i que, vés a saber, potser el pare era un home estrany, tot i que no ho semblava pas, o potser la maltractava. Però ara comprenia que hi havia d’haver algun rerefons en tot plegat i que no tenia res a veure amb aquell pobre home.

Més endavant van ser un seguit de desventures que potser el van marcar, s’esforçava en justificar-lo encara. Just després de començar la carrera, el pare del’Ignasiva morir de manera sobtada. Un atac de cor fulminant, van dir els metges. Tothom se’n va estranyar perquè era un home fort que tenia un taller de reparacions, mai no havia estat malalti ni un sol dia havia faltat a la feina. Però aquestes coses passen, deia la gent com per fer costat a la família.

Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders


divendres, 27 de maig de 2016

La llavor de la revolta. Capítol 12 (fragment)
(novel·la publicada per Pagès editors, any 2014, col·lecció Proses)

―Iriri, de què t’escandalitzes? Fa segles que l’home blanc ha destruït el seu món: seringueiros, cauxeros ... I l’espoli continua, l’”or verd” és una mostra sagnant de l’actual masacre de terres i tribus.
―Tu no tens dret a introduir-te en el seu món, no pots vendre’ls el teu i pretendre canviar-los la vida!
―No és això! No t’adones que si estan connectats a la xarxa tenen la possibilitat de sortir del seu aïllament i millorar la qualitat de vida? No els vulguis excloure! Cal integrar les tribus aïllades a la nostra societat, i dotar-les de recursos mèdics, sanitaris i econòmics; han de poder utilitzar la xarxa per comunicar-se, fer intercanvis comercials, promocionar els seus productes artesanals i, sobretot aturar el degoteig de joves fugint de la seva comunitat  per engruixir les capes marginals de Rio, de Manaus, de Santarém, de Belém ...

Per un moment vaig pensar que potser en una cosa tenia raó: quantes noies índies estava disposada jo a acceptar que sortissin de la tribu per anar a la favela i es convertissin en centenars de Lindes?

―El concepte, el fons no m’agrada ... Per altra banda, qui et diu que tota aquesta parafernàlia no sigui una estratègia del govern per una nova incursió-destrucció de la selva? O és que també te la faràs tu l’electricitat i la telefonia?
―No, és clar. Penso acollir-me al projecte oficial Inclusió Digital que s’està impulsant a les grans ciutats, instal•lant Estacions Digitals, que caldria que es convertissin en flotants, via satèl•lit, per poder fer escala a totes les comunitats.
―Veig que ho tens molt raonat. Però, has pensat si ells volen saber res de tu? Ets un home blanc!
―T’equivoques. Sóc, segurament, tan mestís com tu: la meva mare era d’ascendència portuguesa, i el meu pare és un indígena integrat  de la tribu bororo, gairebé extingida.
―Et dol que el teu pare s’occidentalitzés?
―Ho va fer abans que el tanquessin en una reserva. Crec que va tenir prou dignitat. Cap dels seus no va poder fer callar l’home blanc quan deia que aquelles terres ja eren del seu besavi. Els indis no tenen mai les escriptures, ja hi ha qui es cuida que no les tinguin, i a més són analfabets!
―Jo també sóc mestissa, el meu pare és català i la meva mare una indígena de la tribu kayapó. Sé que va morir per accident quan jo tenia tres anys, al poblat hi va haver un incendi... Em pregunto amb quin dret diem a un altre que la seva forma de sentir i viure ha de ser com la nostra? Per què no és un valor preservar l’harmonia home-natura?
―Jo no dic que no sigui un valor, però em sembla que això ho tens molt idealitzat ―el to sentenciós se li havia escapat; me’l devia mirar fent una ganyota, perquè en pocs segons em tocava el braç i em deia: “Perdó”.
―Per què quan parles m’ataques? ―ara era jo que m’havia plantat amb la mirada escrutadora.
―Perquè estàs en fals, Iriri ―i jo sentia que em mirava molt endins; llavors, va agafar-me la mà i jo no vaig retirar-la. La seva causa, encara que estrambòtica, tenia bona voluntat.

Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra L'ombra de Proteu


dissabte, 23 d'abril de 2016

Baraca. La forja d'un destí
(fragment de la novel·la corresponent al capítol sisè, titulat 'Somnis i promeses')

La Lala Mimount somriu i m’acarona la cara mentre em xiuxiueja a cau d’orella que, tot i que ha perdut força la vista,  em veu molt gran i canviat. Diu que ja m’he fet un home. Al front hi porta el tatuatge tribal en forma de creu, reminiscència del passat rifeny anterior a la islamització. Només en duen les dones més grans. Ella és molt supersticiosa i sempre l’acompanya algun amulet que protegeix del mal d’ull. La mare diu que tothom li reconeix la seva capacitat d’improvisació cantant versos, els izran. Són cançons populars que tracten temes diversos, plenes d’ironia i sarcasme. Les solien cantar les dones del camp quan es reunien en moments de celebració, com ara casaments o naixements.  Alguns d’aquests izran parlen de l’amor i del desamor i n’hi ha molts que també recullen episodis de la història del Rif, sobretot de l’època de la colonització espanyola.

L’àvia Fàtima també en sabia molts d’aquests versos. Aquesta bonica tradició oral malauradament s’està perdent, tal com sempre lamenta el pare. Me’n ve al cap un que vaig sentir-li un dia recitar davant de la mare, la tieta i d’altres dones del poble,  quan estaven reunides a casa d’una veïna per celebrar el casament d’una de les seves filles. Entretant, recordo que jo jugava al pati amb altres nens i no podia evitar escoltar-les sense que es notés, amb una orella posada a l’altra banda de la cortina. Només volia saber de què parlaven. Em va impactar molt una història molt trista que l’àvia els explicava, amb la seva veu greu i solemne, sobre una noia que es lamentava perquè l’havien casat contra la seva voluntat. Jo em vaig sentir alleugerit pel fet de saber que ni la mare ni l’àvia havien hagut de passar per una situació semblant, tan injusta i tan indigna. Deia més o menys així:

Asseguda en una pedra, com la pluja plorava; 
les seves mans s’omplien de llàgrimes desconsolades.
Ella abans era lliure; quan les ovelles pasturava
i compartia contes i jocs amb les amigues estimades.
Fins que un bon dia, un home ric vingué,
va haver d’agafar la roba i amb ell se’n va anar.
Quina gran injustícia, el seu pare la vengué
i ella repetia: pobreta de mi, què faré, 
dins d’un pou o al mar em llançaré.

Sònia Parella
Guanyadora del XXI Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders

dissabte, 23 d'abril de 2016

L’home del barret
(fragment 2 de 3; L'home del barret es pot descarregar gratis en format .epub)

En obrir els ulls se n’adona que ha passat moltes hores al terra. Li fan mal els ossos de l’esquena. No recorda per què està allà, ah sí, espera un moment... està recordant, reviu el gust salat de la pipa contra el seu paladar i... l’ennuegament.

S’aixeca i camina lentament pel passadís, arrossegant les sabatilles, fins a la finestra de l’habitació. Obre les cortines i es troba amb la matinada, freda i tranquil•la. Pensa que si algun dia tingués una filla li posaria Martina. Seria una nena somrient, amb els ulls clucs però brillants d’alegria, amb dos foradets, un a cada galta i uns rínxols curts que li acariciarien les orelles.

El Sol està apunt de sortir. Per un moment desitja que per art de màgia, com passa en la mitologia grega, del contacte del primer raig de Sol amb la Terra neixi la Martina. Per primer cop en molt de temps en Josep mira al seu voltant i reflexiona sobre les seves necessitats. Se n’adona que ha omplert forats amb pedres que ara no pot aixecar i tiben d’ell cap a baix.Abatut en Josep s’estira al llit. L’ull encara està vermell, ja no inflat. Però tot i així truca al metge. La hipocondria no es cura d’un dia per l’altre, pensa. I el servei sanitari de pagament s’ha d’aprofitar d’alguna manera. A tres quarts de nou el metge toca el timbre. Ni un minut més tard, en Josep estava controlant les manilles traïdores movent-se furtivament al seu canell i se sent satisfet de la puntualitat del seu metge. Li obre la porta i el metge puja. En Josep està una mica neguitós. La visita és normal, no té res d’estrany pel que sembla. L’adéu i la fugida ràpida del metge li provoquen una irritació estranya. Se sent confús i el neguit s’ha instal•lat a la part superior de la panxa, una mica més a baix de l’estèrnum.

Aquell matí torna a treballar, després del cafè amb llet, posar-se l’abric de pell de porc i el barret, en Josep Cavals surt de casa. Encara nota el formigueig estrany al mig del pit que no el deixa tranquil. De camí cap a l’oficina es mira en un aparador i ho troba, de perfil i allunyat, però en Josep ho veu molt bé. Té una fulla a l’orella. Bé, més aviat sembla un cabell gran i pla, sinó fos per la qüestió del color verd, és clar. Intenta treure-se-la però sembla que creix des de dins. Proba d’estirar-se i veu com sobresurt un tros de tija, molt fina, que entra per l’orella. Incrèdul, tracta d’estirar més fort i al final la trenca. En Josep queda sostenint la fulla amb el dit índex i polze. No s’ho pot creure.

Mirant que ningú l’hagi vist, es guarda la fulla a la butxaca i corre cap a la consulta del metge. Aquell matí la secretària no veu l’abric de pell de porc voleiar pel vent amb l’arribada de l’arquitecte darrere els cristalls. En Josep espera assegut a la consulta del metge. Només pot pensarque la força omnipotent de la medicina el salvarà. Quan arriba el doctor Gifre, un home de mitjana edat que li agrada anar a passejar els diumenges a l’estany, conduir la moto al treball i llegir literatura russa mentre s’acaba la copa de chardonnay que sosté a la mà dreta balancejant el líquid lentament. En Josep li ensenya ràpidament la fulla i es senyala l’orella tot explicant-li el que li ha passat.

En Gifre li posa la mà a l’espatlla i el tranquil•litza amb paraules amables tot i tenir un somriure cínic dibuixat als llavis. Creu que s’ho inventa - deu tenir algun desequilibri -. Mira que havia de ser avui el cas de l’home zumbat, avui que precisament ha quedat amb la seva dona per anar a dinar llobina al forn en aquell restaurant de Gràcia que tant li agrada. Per tranquil•litzar a l’home però, decideix fer-li les típiques proves: un anàlisi de sang i una radiografia, ja que no para de queixar-se d’una pressió al pit. Els resultats de la mostra sanguínia trigaran de deu a quinze dies i la radiografia uns 5 minuts. Després d’això podrà anar-se’n cap a casa i ja el trucaran per una altra visita. Arriba la radiografia com un paquet sorpresa. En Josep s’espera el pitjor i el metge l’aconsella que es calmi, això no serà res. Però s’equivoca. Queda palplantat a la cadira. Mai abans havia vist una cosa així. El primer cas de la història de la medicina en què algú li creix unaplanta a dins d’un òrgan.

Azucena Moya
Guanyadora del VI Premi de Narrativa breu
per a joves Caterina Albert

dimarts, 29 de març de 2016

Havent covat
(poema del recull Ferro trencadís, publicat per Viena Edicions. 2003)

Avui giraré la truita.
No m'esgarrinxaré més
la pell ni les entranyes,
ni m'engrunaré en excés.
Tampoc somiaré més truites.
Tot a foc molt lent, sense
deixar que aquest cantó es cremi.
Després la trauré del foc,
socarrimada d'una
banda, al punt d'aquesta altra.
Me l'engoliré de cop.
M'empassaré aquest corc.

Demà faré ous bullits.

Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia 
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través


dijous, 25 de febrer de 2016

Caratallada
(fragment 2 de 2. Obra publicada a l'antologia de relats Cuentopsia, Ed. Hijos del Hule. 2014)

Ja feia molts d’anys, vint-i-tres per ser exactes, que intentava no pensar en aquell maleït capvespre d’hivern. Però avui tenia una clienta especial i ja se sap que una cosa porta a l’altra. Un pensament et porta a l’altre i per fi, dos dies endarrere mentre dinava, d’una manera ben imprevista havia arribat el moment de passar comptes, encara que fos en nom de la justícia poètica, si és que hagués sabut que existia.

L’Antonio Lucena Morán tenia un ofici que ningú altre del poble no volia. Un ofici que passava de pares a fills. Aquesta havia estat l’única herència que li havia deixat el pare, que havia mort en complir ell els catorze anys d’edat. El pare que no havia estat bo ni per buscar el culpable del que li havien fet al seu noi. Havia tancat la boca i tot havia seguit com si res.

Així doncs, dos dies endarrere havien començat a sonar les campanes de l’església, lentament: dos tocs simultanis, després un de sol, i tornem-hi.  Ell havia aixecat el cap encuriosit. Se li girava feina. El capellà el va fer cridar.

―La filla gran d’en Manuel García ha caigut daltabaix del barranc i és morta.
Ell no va dir res. Com sempre.
―Sis anys tenia, pobreta!, ―va afegir el mossèn, amb to trist, com si esperés una mostra de simpatia.

Però ell va marxar. Li calia preparar el seu quefer.

L’endemà, vestit amb roba de mudar, la que només es posava els diumenges per anar a missa i en les ocasions especials, l’Antonio Lucena Morán s’esperava dret, al costat de la tomba oberta, amb una pala plena de terra entre les mans, i pensava: “la mateixa edat que jo, el mateix barranc que jo, però sense la cara marcada. I morta”.

Quan la comitiva va arribar al seu davant, i els homes que duien la caixa la van haver fet baixar al fons de l’inhòspit forat, ell seguia impertorbable, esperant. Esperant fins que el Manuel García va aixecar el cap i se’l va mirar. I es va trobar amb tots dos ulls de l’Antonio Lucena Morán: el que era buit i badat i el del color del cel d’un matí d’estiu, i es va estremir, i va recordar. I hi va veure l’odi, i hi va llegir el menyspreu pel dolor de la pèrdua de la filla estimada i per la seva tristesa infinita.

I aleshores es va sentir el sord soroll d’una palada de terra en caure damunt el petit taüt blanc.

Per primera vegada en vint-i-tres anys, sense apartar la mirada de l’home que tenia al davant i que havia quedat atrapat en el seu esguard, la boca de llavis fins i eternament premuts es va distendre en un somriure complagut mentre feia la seva feina.

Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat


dijous, 28 de gener de 2016

La llavor de la revolta. Capítol 4 (fragment)
(novel·la publicada per Pagès editors, any 2014, col·lecció Proses)

Quan em vaig despertar, encara tot em tornava: el jet lag,les emocions, les converses; tenia la impressió que havia dormit enganxada en una teranyina, en què els fils es creuaven i es tibaven anant d’un tema a l’altre. Els meus ulls enllenyagats van mirar cap a la claror que les tres finestres de volta petita deixaven entrar a les golfes: eren les dues de la matinada a Santarém i les vuit del matí a Vallmanya, a casa l’àvia. Els homes ja eren al camp i en Pep m’hi esperava. Vaig sortir al petit replà que donava a l’escala; a baix, només una lleu remor de passes amunt i avall de la cuina i el soroll de plats i coberts: la Linda devia preparar l’esmorzar. L’àvia encara no s’havia llevat. Vaig sortir de puntetes de casa, no m’anava bé estar per ningú, tenia pressa, havia dit a en Pep que aniria a veure’l al camp; el Nus em rondava: entrava i sortia per entremig de les meves cames, i em saltava al damunt com esperant una ordre meva: anem!, o bé el meu permís a l’impuls que ell no podia evitar: vinc amb tu!

Des de la talaia de l’hort, i a l’altra banda de la plantació de moresc vaig veure els camps sadollats de fruiters. El camí que hi duia era ample i ben fressat, m’hi anava acostant: eren rengleres i rengleres perfectament alineades de presseguers i pereres separades per un espai de terra generós, al fons del qual hi havia una clariana. Abans d’arribar-hi, el so conegut d’una harmònica em va fer entrar en una de les rengleres; en un racó, amb l’esquena contra un arbre, unes cames llargues, llarguíssimes, com dos bastons disposats a fer-me la traveta, amb uns peus calçats amb unes vambes blanques i una gorra groga; sota la visera, perfectament dibuixats,  de la qual uns llavis bufaven una harmònica que lliscava alegre d’un cap a l’altre entonant una melodia que ja m’era coneguda; només podia ser en Sam.

Havia arribat durant la pausa de l’esmorzar. La gent en grups diversos reposava. L’harmònica d’en Sam, tot d’una, es va inflar i aquella melodia que ara semblava només per a mi, em va emocionar. Llavors, una figura alta, pausada i esvelta, amb cara de nen murri que ha crescut de cop, va venir a trobar-me. Al seu costat, assegut al terra, un noi d’aspecte polit i ulls belluguets i increpadors esperava, amb expressió somrient, el moment per ser presentat. Els llavis, entreoberts i a punt, el delataven.

–Sam, tu com sempre! No sabia si aquest estiu encara series aquí. Us he enyorat a tots, fa dos anys que no venia! Perdona, no haig de parlar d’enyorança amb tu –ell em mirava amb un somriure entre comprensiu i irònic com si esperés el moment per dir-me el que sabia que m’empipava.
–Aquests americans ens organitzen el món i les famílies, i llavors ens prohibeixen enyorar-nos...! És la Iriri Ridaura, la meva amiga, la néta de la senyora Carolina –s’afanyava a concretar en Sam, dirigint-se a en Rick.
–Sóc en Rick Matias, de Manaus, fill de botiguer, grumet de vaixell, i no penso deixar que mai ningú m’obligui a enyorar-me. Et dius Iriri, i ets americana?

Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra L'ombra de Proteu


dimecres, 30 de desembre de 2015

L’home del barret
(fragment 1 de 3; L'home del barret es pot descarregar gratis en format .epub)

Al carrer Mallorca número trenta-quatre viu Josep Cavals des de fa onze anys. Com cada matí, en Josep es prepara el cafè amb llet, se’l veu, es posa el seu abric de pell de porc fins als genolls i el barret. Surt per la porta aguantant el maletí amb la mà dreta, mentre tira del pom amb la mà esquerra, cap a ell.  Aquell matí però no serà igual que els altres. En les següents vint-i-quatre hores Josep canviarà el ritme de la seva vida, però això ell encara no ho sap.

De moment, està sortint per l’escala i es dirigeix a pas ràpid, com sempre, cap al treball. Tic, tac, tic, tac. Els seus peus caminen al ritme del mateix rellotge que porta al canell des de fa anys. El braç quasi ha absorbit la textura del cuir marró desgastat de la corretja. Li agrada mirar les agulles i sentir que gairebé controla el pas del temps. Com si a cada mirada fes que es mantinguessin estàtiques allà on són. Quan torna a aixecar-se la màniga de l’abric per consultar quant falta per dos quarts de nou, no se sorprèn en veure que les agulles han recorregut més tros, aprofitant que ell no les veia. Puntual com un clau apareix per les vidrieres de l’oficina, amb l’abric voleiant per darrere com dues fulles a punt de caure de la branca d’un arbre. Aquesta imatge d’en Josep els dies que bufa vent diverteix profundament la secretària, qui el rep amb el “bon dia” habitual, mentre amaga la rialla llavis endins.

La secretària és una noia jove acabada de sortir de la carrera d’Administració i Empresa. Li agrada treballar als matins perquè considera que la tarda passa més lenta. I a més si aconsegueix llevar-se d’hora té temps per passejar el gos abans de començar la jornada,amb l’afegit que el gos no estarà tan impacient per sortir al vespre, després de sopar. Li agrada cuinar amb el llibre de receptes francès que comprà a Perpignan quan hi va estar un cap de setmana durant les vacances d’agost. Sempre es pregunta com deu ser en Josep a la seva vida privada. Quin tipus de menjar li agrada, si té animals a casa... Es pregunta per què mai ha rebut cap trucada personal a l’oficina. És un home eficientment estrany amb una actitud de respecte gairebé ofensiu pel que fa a les converses que manté amb ella.
Rep un “bon dia” de resposta mentre el braç d’en Josep li allarga l’abric. Ella l’agafa i com a intercanvi d’un conveni mutu, igual que una caixera cobra als clients i retorna a aquests el tiquet i el canvi; li dóna amb l’altra mà el projecte de la darrera casa en la qual treballa, ja preparat cinc minuts abans. En Josep té un ull vermell i plorós, ella li pregunta i l’arquitecte respon que quan fa vent sempre li entren coses als ulls. Desapareix pel passadís contigu amb una llàgrima baixant per la galta dreta i deixa la noia aficionada a la cuina francesa amb l’abric a la mà.

La irritació de l’ull es torna insuportable. No ha pogut parar de fregar-se’l amb el braç i a mig matí decideix anar-se’n a comprar un col•liri i marxar a casa. S’estira al llit a les fosques fins que la gana el fa assaltar la nevera. Resulta però, que havia decidit anar a comprar aquella tarda, ja que la nit anterior havia jugat el Barça i llavors va preferir comprar pipes i cervesa en lloc de queviures. Així dons, només hi ha pipes per dinar i en Josep està massa afamat i adolorit per sortir a comprar. Quan emmalalteix, té la sensació de que ningú ha de veure el que li passa, com si la seva feblesa l’exposés davant les altres persones per deixar-lo en ridícul. En Josep Cavals és incapaç d’afrontar que en Josep Cavals també es posa malalt.

La bata de franel•la blava l’acompanya en els breus trajectes que fa del llit a la cuina i de la cuina al menjador; del menjador al lavabo i del lavabo altre cop al llit. Mentre menja el mig paquet de pipes que van sobrar de la nit anterior, mig estirat, recolzat als coixins del llit, s’ennuega amb un trosset de llavor que se’n va directa cap als conductes respiratoris i a partir d’aquí, cap als pulmons.

Vermell, sufocat i espantat recorre el camí al lavabo el més ràpid que les sabatilles li permeten i en un intent d’arribar a la porta ensopega i cau al terra. Aquella tarda, Josep Cavals passarà inconscient les hores de “normalitat” que li resten, envoltat en franel•la i amb l’ull inflat.

Azucena Moya
Guanyadora del VI Premi de Narrativa breu
per a joves Caterina Albert



dilluns, 23 de novembre de 2015

Baraca. La forja d'un destí
(fragment de la novel·la corresponent al capítol quart, titulat 'El meu llegat')

A Fes, s’hi van exiliar vint mil andalusins procedents de Còrdova després de ser-ne expulsats. El pare diu que tots ells eren gent molt culta i distingida. Molts són propietaris avui dia de luxosos palaus i riads que s’han reformat i s’han reconvertit en hostals o museus oberts al públic. Amb el pare ens passàrem llargues estones contemplant els seus patis i jardins, on no hi fa mai calor. Els jardins musulmans tenen la capacitat d’aïllar-te de tot mentre t’embolcalla la frescor perfumada de la vegetació i, sobretot, la frescor i el murmuri de l’aigua. Hi acostuma a haver una font de marbre ubicada al centre, que representa la font de la vida i que normalment està envoltada de parterres plens de flors de colors vius i de composicions de mosaics que completen aquest espectacle incomparable.

Però si alguna cosa caracteritza la medina de Fes és la frenètica activitat comercial dels atapeïts socs, amb una munió de gent circulant a peu pels seus carrers, en totes direccions i amb ritme apressat. Hi transiten turistes d’arreu del món, que s’entretenen a cada pas per immortalitzar tots els racons amb els seus mòbils i càmeres fotogràfiques, enmig del bullici i dels enèrgics venedors que van amunt i avall carregant sacs i paquets. Alguns se serveixen d’ases i mules per transportar les mercaderies.

Encara que no ho sembli a primera vista, la distribució dels establiments segueix una lògica enmig de l’aparent caos. S’agrupen segons el tipus de producte que venen, com ara carn, espècies, fruites, teixits, fines sedes, bosses i babutxes de pell, joies i tota classe d’artesania. La part que m’agrada més és la zona on hi ha les parades d’espècies; tota una explosió de color damunt dels sacs i cistells d’espart. El pare sempre aprofita per comprar coriandre, safrà, canyella i pebre vermell dolç. Diu que aquests ingredients són més barats allà que no pas aquí, al nord. També m’atrauen molt les botigues amb ungüents, arrels de tot tipus i plantes medicinals que diuen que curen tots els mals. Tot aquest munt de parades conviu amb altres zones de la medina on es troben luxosos establiments que ofereixen antiguitats, catifes precioses de totes les mides i mobles i panells de fusta tallada a mà per als clients més adinerats.

Un cop t’endinses en les profunditats de la medina, tal com sempre diu el pare, només cal deixar-se guiar per la varietat de sons, olors i colors i segur que acabes trobant allò que busques. En canvi, quan s’acaba el dia, tota aquella agitació es transforma. De nit, la medina pràcticament no es reconeix. Pels carrers poc il•luminats ja gairebé no hi circula ningú. Només hi queden alguns guàrdies que vigilen les botigues, acompanyats per gats de totes les mides i colors, que s’apropien cada vespre dels carrers per gaudir d’un bon tiberi enmig de les restes de les muntanyes d’escombraries.

Sònia Parella
Guanyadora del XXI Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders


dimecres, 28 d'octubre de 2015

Caratallada
(fragment 1 de 2. Obra publicada a l'antologia de relats Cuentopsia, Ed. Hijos del Hule. 2014)

L’Antonio Lucena Morán lluïa una gruixuda i profunda cicatriu al bell mig del rostre; era com un cordill d’un color realment fastigós, entre gris i vermell encès, que la feia força desagradable. Naixia a la cella esquerra i arribava gairebé a tocar de la comissura dels llavis, fins i eternament premuts. En la seva trajectòria, la cicatriu, li esguerrava l’ull, que havia quedat ben buit i badat. La galta, partida en dos, feia un gros solc. L’altre ull, pel que s’hi veia, tenia el color del cel d’un matí d’estiu.

Mai no havia pogut saber si hauria estat atractiu, si hauria pogut enamorar alguna noia. Si s’hi hauria pogut casar. Totes el defugien.

La gent del poble deia que havia estat una desgràcia, un accident desafortunat. Però ell sabia que havia estat el joc pervers dels altres nens que es reien de la seva desventura.

-Ha nascut esguerradet -deia la mare amb tendresa quan encara se l’estimava.

“Esguerradet, i una merda! Ben tarat que havia nascut. S’hi haurien pogut esforçar una mica més els pares”, pensava amb ràbia. Arrossegava la cama dreta en caminar, i un dels braços no li havia crescut més enllà de la cintura. I si amb tot això no n’hagués tingut prou, acomplexat com estava del seu físic llastimós, era quec.

Ell hauria volgut quedar-se tancat a casa, no sortir-ne mai, però la mare, quan va fer sis anys, el va obligar a anar a escola. I llavors va ser quan aquell bord li havia tallat la cara i l’havia deixat borni.

Tot va passar un fosc capvespre d’hivern. En acabar les classes, com sempre, els companys l’esperaven amagats darrera un dels corrals del carrer Gran, i quan va passar tot sol, com d’habitud, se li van tirar al damunt. El van apallissar, com tantes altres vegades, per mirar si era capaç de parlar tot seguit, encara que fos per demanar pietat. Va ser aleshores que el fill de l’alcalde, el
Manuel García, el va marcar amb un ganivet mal esmolat.

-Així tothom et reconeixerà, quec mal parit!, que no ets ni capaç de xisclar d’una tirada ?va dir rient, mentre ell cridava com un boig i a sotragades.
-Ni ton pare no et trobarà ? baladrejaven els altres alhora que l’empenyien barranc avall.
-Així tindrà la feina feta!

I abans d’arribar a baix i de perdre el coneixement, ell els va odiar. Més ben dit, va odiar el  Manuel García, a mort.

Va dir la gent del poble que havia tingut sort, perquè aquella mateixa nit un veí se l’havia trobat allà baix, encara que amb un peu ja a l’altre barri.

I ell va maleir el veí, i també la seva sort. Quan uns dies més tard es va veure al mirall s’hauria volgut morir. Tan de bo no hagués passat aquell home i no li hagués impedit de marxar del món dels vius. I després, quan va haver de tornar a l’escola i reprendre la vida normal, en notar al damunt la burla dels uns i la commiseració dels altres, ell només volia venjança. Volia que el Manuel García pagués pel que li havia fet i que se sentís com ell: miserable i tarat. Volia que el destí li buidés un ull i que el fes coix i braç curt i quec. Però el temps va anar passant sense que es presentés cap ocasió ni d’acomplir la venjança, ni de que el fat actués.

I es va haver d’acostumar a trobar-se amb el rostre d’un estrany, les rares vegades en què buscava el reflex de la seva imatge. Un estrany que tenia una única mirada: morta i blava.

Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders

dimecres, 23 de setembre de 2015

Entre llençols
(poema del recull Ferro trencadís, publicat per Viena Edicions. 2003)

Entre aquesta olor tan forta,
tan floral, de suavitzant,
d’expectatives incomplertes,
de paraules atzaroses,
no sentides, només dites,
exigeixo, amb prec solitari,
sobredosis de coherència.

Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia 
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través


divendres, 28 d'agost de 2015

La llavor de la revolta. Capítol 1 (fragment) (novel·la publicada per Pagès editors, any 2014, col·lecció Proses)

Clareja. Aixeco la loneta grisa que cobreix el vidre. M’ha tocat finestra. Són les vuit del matí i, a fora, un mar de núvols blanquíssims i densos reflecteixen la llum potent del sol que banya l’ala de l’avió. Més amunt, un cel ben blau. M’endreço els cabells llargs i escabellats darrera les orelles, alhora que em desbotono el jersei blau, massa gruixut, i remoc el cos fins a trobar la vertical del seient amb l’esquena; al fons del passadís, una hostessa de llavis vermells i somrients, decantats ara a la dreta, ara a l’esquerra, ofereix l’esmorzar als viatgers. La llengüeta de la melmelada de goiaba costa de fer seguir, el meu pare sempre acaba estripant-ne la tapa amb el ganivet, i és que, com jo, no té ungles perquè se les mossega.

Sí... sí que n’hi he deixat, de melmelada, a la nevera... Ja en té prou. La Dorothy, ara mateix, el deu fer esmorzar, i després l’obligarà a sortir una estona a fora perquè el metge li ha prescrit caminar. És capaç de demanar-li una Coca-Cola de bon matí, espero que no la hi doni. Es deleix per tot el que és dolç, ben i ben ensucrat... Jo li havia d’haver dit que no n’hi comprés, però he anat tan de bòlit aquestes darreres setmanes... Oh, quina sort haver-me tret de sobre A civilizaçao indígena do Kayapó! I amb un notable, encara no m’ho crec. I és que era l’última per acabar! La Heloísa Costa té fama de dura; a mi m’ha costat, però estic segura que hi haurà companys que l’arrossegaran fins a exhaurirles convocatòries. Ves per on, quin tema tan rebuscat: haver d’argumentar l’error dels antropòlegs i sociòlegs que fan de les peculiaritats dels indígenes un exotisme que pot oferir arguments per al creixement de les teories racistes! El dia de l’examen, que a més era oral, em va sortir fum del cap. No sé si em crec tot el que vaig dir, però no canviaré el tema de la meva tesina, ja el tinc decidit.

Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra L'ombra de Proteu



dimecres, 29 de juliol de 2015

Vae Soli
(Finalista II Concurs de Microrelats Matas i Ramis; 2010)

He de marxar. He de partir. No tinc por, tampoc pressa. Tu, amb els teus moviments sinuosos, constants, el soroll somort del teu trencar contra les roques..., ets el meu únic consol, la volguda esperança. Et vinc a trobar, amic; consent que el meu cos es fongui a la teva immensitat, a la teva fredor. Embolcalla’m amb les teves gotes infinites, permet que la meva ment es dilueixi en els teus secrets i formi part del teu blau, del teu maragda. Acompanya’m en aquest darrer viatge.

Viridian

Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders

dimarts, 30 de juny de 2015

Instruccions
(poema del recull Ferro trencadís, publicat per Viena Edicions. 2003)

Agafes un fil,
el més prim que trobis.
Voltant per la cambra
vas descargolant
tot el rodet.
En fas un manyoc
fins que no vegis
cap dels caps del fil.
L’emboliques, fas
nusos i bagues,
en cremes trossets,
l’esquitxes amb fang
i amb esperit de vi,
sang, si en tens a mà.


Ara mira-te’l.
Ja et pots posar les
mans al cim del cap:
tot això és l’esquema
de la seva ment.

Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia 
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través



dimecres, 27 de maig de 2015

11. Desesperança
(fragment de la primera part de la novel·la L'ombra de Proteu)

-¡Che! I aquesta cara?
-Mira, Roberto, no dinarem junts. Me’n vaig a casa.
-¿Cómo te largas? Si estàs llorosa, dona! Alguna mala notícia d’en Pol?
-M’acaba de trucar el seu tutor. Ha pegat un noi, a l’institut. Hem quedat per parlar.
-Es tracta d’una baralla?
-No ho sé. És per un problema amb la moto.
-I per què ha de tenir moto, si no la necessita per treballar!
-Ja saps que és un regal del seu pare. Si us plau, no t’hi fiquis!
-Però, no és en Pol qui la manté, oi? T’acompanyaré i m’esperaré a fora.

L’Aurora va abraçar-lo. Se sentia reconfortada i li agraïa infinitament la seva comprensió; però alguna cosa li deia que, darrere de les maneres sempre càlides i generoses d’en Roberto, hi havia una visió més objectiva, més realista d’en Pol i d’ella mateixa, que tard o d’hora ell li demanaria d’afrontar.

El tutor, davant d’en Pol i de la seva mare, havia jugat fort. En Pol, pegant aquell noi de color, company de classe, havia comès una injustícia. S’havia deixat influir, encegat com estava per les ratllades damunt la xapa negra i lluent de la seva moto, per un parell de skins; -un d’ells, amb dos comunicats d’expulsió per mala conducta a l’aula- que li havien assegurat haver vist aquell noi tocant la moto i asseient-s’hi al damunt fent veure que l’engegava. Ara, que ja se sabia el culpable, hauria de demanar perdó en públic, i quedaria privat durant un mes de poder assistir a classe, amb la qual cosa perdria el dret a fer els controls de les assignatures pertinents durant aquest temps.

L’Aurora quan es va quedar a soles amb el tutor, va agrair-li que no el fessin fora de l’institut. També li preocupava quan podria fer aquests controls i si això li afectaria el curs; repetia segon de batxillerat i havia de passar net per poder presentar-se a la selectivitat. El tutor no havia volgut desenganyar-la del tot, perquè encara quedaven mesos per endavant i el noi podia fer un tomb i remuntar. El problema d’en Pol era la desídia, la desmotivació. Era un noi allunyat de la realitat, que s’havia creat el seu món connectant-se a la xarxa: ho sabia tot sobre motos, i exercia de pilot, conduint a tres-cents per hora dins la petita pantalla. La seva moto era l’únic que l’interessava; per això la defensava amb les urpes, si calia.

Quan l’Aurora va sortir de l’institut, en Pol ja feia molta estona que era fora. Li havia dit que necessitava estar sol, que aniria a donar un tomb amb la moto per aclarir-se les idees, i que ja es veurien a casa. L’Aurora no estava segura de poder posar l’esperança en aquelles paraules; potser sí que el que havia passat l’ajudaria a ser més conscient dels seus actes, i s’aplicaria a treure’s el curs...

En Roberto l’esperava. La va agafar per l’espatlla i començaren a caminar buscant un lloc tranquil, una placeta, a recer del soroll dels cotxes. Ella, després d’explicar-li-ho tot, va voler mostrar-se més tranquil•la i esperançada; volia evitar tornar-li a sentir dir el que, en d’altres paraules, ja li havia insinuat: tard o d’hora ella hauria de fer-se la idea que ja tenia un fill adult, del qual hauria de saber-ne prescindir. Només que ara, en Roberto va fer una el•lipsi que li permetia ser molt més incisiu en les seves paraules: ell no es podia esperar gaire més a veure sortir el sol junts, perquè “el tiempo se nos lleva, Aurora”.

Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra L'ombra de Proteu


dijous, 23 d'abril de 2015

Amor meu
(fragment 3 de 3)

Ara fa dos vespres tot es va precipitar. Encara que siguem a finals de setembre i ja havien començat les pluges, feia molta xafogor; aquest estiu ha estat terriblement calorós i la calitja reverberava dels camps segats. Ell semblava que notava més el temps perquè havia tingut un dia realment insuportable, res no li semblava bé i m’havia estat escridassant per qualsevol cosa.

El sopar ja era a taula, a la cuina. Just abans d’anar a buscar la insulina per injectar-se-la, sense saber jo per què, em va començar a colpejar, metòdicament, amb més violència que mai, jo, per descomptat, em vaig espantar però vaig aguantar com vaig poder. Sense cap esforç vaig plorar i gemegar, vaig suplicar tal com esperava que fes.

 Ell va acabar esgotat però amb penes i treballs, mig arrossegant-se, va anar cap a la “seva” nevera i va encetar un nou flascó. Vaig pregar a Déu i a tots els sants perquè fos un dels manipulats. Mentre em fitava amb profund menyspreu, es va injectar la insulina. Jo me’l mirava de reüll, no passava res. Em vaig sentir francament decebuda i he de reconèixer que aterrida. Vés a saber com podia acabar tot plegat, amb aquells atacs de violència la que aniria a parar al calaix seria jo.

Després de sopar, quan encara érem asseguts a taula, vaig veure les meves esperances recompensades. De cop i volta, es va tornar blanc, la cara se li va amarar de suor i la camisa va quedar ben xopa, el cos li anava a sotragades pels forts tremolins que estava patint. Tenia tot l’aspecte de ser una hipoglucèmia brutal, i per sort el preludi d’un coma diabètic. Va anar relliscant de la cadira fins que va  anar a parar a terra. Me’l vaig quedar mirant amb fixesa. Em somreia la Fortuna, vaig sospirar alleujada i vaig pregar perquè aquesta fos la darrera caiguda.

Sense pressa però fingint una terrible angoixa, per si de cas es reviscolava i per no aixecar sospites amb el meu interlocutor, vaig telefonar l’ambulància, trigaria en arribar, van informar-me. Hi havia hagut un accident molt greu a Bellver d’Ossó, en el que hi havien estat implicats diversos vehicles, hi havia hagut morts, hi havia hagut ferits, i estaven col•lapsats. Vindrien tan bon punt els fos possible.
Mentre els esperava, el metge que s’havia posat al telèfon per ajudar-me em va donar abans d’acomiadar-se unes instruccions precises, que jo vaig seguir al peu de la lletra:

―Agafi un got, ompli’l d’aigua, tiri-li força sucre, remeni’l bé i  faci-li beure tot. Que m’ha entès? ―va voler saber preocupat en adonar-se que jo no li responia.
―Sí, sí ―li vaig dir finalment entre sanglots d’histèria mentre penjava el telèfon.

El fet de sentir aquella veu tan agradable i amoïnada m’havia fet neguitejar i la meva consciència havia tret el nas.  Em vaig obligar a empassar saliva un parell de vegades, i vaig fer tal com m’havia dit.

Vaig anar a buscar un dels gots de l’àvia, els de cristall tallat, els que són guardats amb clau a la vitrina del menjador del primer pis. Vaig haver de furgar pels calaixos perquè no tenia present què n’havia fet de la clau, des de la darrera vegada que havíem fet servir els gots. Quan ja el vaig tenir a la mà el vaig omplir d’aigua gairebé fins dalt i, a poc a poc perquè no se m’aboqués, vaig baixar al rebost a buscar el paquet de sucre, no recordava si a la sucrera de l’armariet del costat dels fogons encara en quedava, segurament que sí, amb molt de compte en vaig retallar bé l’angle de la dreta, perquè s’havia d’encetar i si no després vessa, he de dir que no hi ha cosa que em faci més malícia que trepitjar sucre, no suporto aquell crec, crec, i en vaig tirar quatre cullerades ben curulles dins el got. Vaig tancar el paquet i vaig anar cap a la cuina. Em vaig apropar a ell.

Remenava i remenava el sucre perquè quedés ben dissolt.

Ell perdia més i més les forces. Em mirava. amb esforç allargava la mà per abastar-lo.

Jo li deia:

—Amor meu, encara no és a punt. Et podries ennuegar si no el remeno bé.
—Mala puta! —em va etzibar amb veu rogallosa i amb profunda ira.

Jo, amatent, m’hi vaig acostar ben a prop perquè em pogués llegir els pensaments amb claredat i, aguantant encara el got a les meves mans mentre seguia remenant el sucre, li vaig oferir el meu darrer somriure.

Amb un sospir he apujat el vidre, he engegat el motor i he seguit endavant, decidida a deixar tots els records comuns en aquell marge de la carretera. De lluny, he vist el cotxe que se l’endu. Sé on anem. No em cal encalçar-lo.

Quan hi siguem, vigilaré de prop. Escoltaré el so somort de la terra en caure damunt la fusta. Imaginaré la seva mirada...

Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders


dimarts, 31 de març de 2015

Parxís
(poema del recull Ferro trencadís, publicat per Viena Edicions. 2003)

No goso sortir.
Que no surti el cinc.
No goso. No.
Que ningú me’l tiri.
No em tireu el dau.
No em trieu la sort.
No sé si aquest joc...
No sé si m’escau.
Primer era al vermell:
massa atreviment.
Passant al verd, desert.
Al blau, molt sarau.
I ara, al groc...
No em tireu el dau.
No em vull cap, de cinc.
Em fa por sortir.
Se’m fa massa fosc.
No trobo casella.
Cap no m’és propera.
Tot és estrany, lluny.
No atraparé ningú.
Tots m’atraparan.
Sis. Em mataran.
Sis. Sis. Sis. Ben morta.
Aneu fent. Jo no.
Cap color m’acull.
Les cases no em voldran.
Tot m’és molt distant.
Les fitxes m’escupen
i tiren amunt,
números amunt.
Volen guanyar totes.

Volen arribar.
¿Arribar? ¿On?
No sé si aquest joc...
No em sento bé enlloc.
Vull sortir del tauler.

Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia 
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través


divendres, 27 de febrer de 2015

Amor meu
(fragment 2 de 3)

Al cap d’uns anys, no sé si va ser a causa d’aquestes sortides i la disbauxa que deurien comportar, o si perquè realment així havia de ser, que es va tornar diabètic. Aleshores, de ben segur que a causa de la mateixa malaltia, el mal humor, les dèries, la violència, les recriminacions van anar en augment. Era com si jo fos la culpable directa d’aquella falta de salut i n’hagués de pagar les conseqüències.

Quan se’m van obrir els ulls, quan l’amor ja no hi era, quan em vaig adonar del que estava passant, del que m’estava fent, de com era en realitat, vaig decidir eliminar-lo.
No m’havia de precipitar. No em podia permetre cap error.

No volia que hi hagués sang, perquè em fa molta angúnia i a més ho taca tot, ni haver-me de desfer del seu cos; això m’amoïnava profundament perquè jo sola no tenia prou força per arrossegar-lo i no podia pas buscar ajut. I a més, què en faria? No hi havia cap penya-segat a la vora, ni cap riu profund, el Sió no serveix per a aquesta mena de gestes. Per tant havia de semblar, en el possible, una mort per causes naturals o circumstancials i així jo no n’hauria de disposar.

Si l’hagués enverinat directament amb mata rates o amb qualsevol cosa que tenia a l’abast al mas, hauria estat un desenllaç barroer i em podrien incriminar amb facilitat. Em calia una sortida més neta i no haver de pagar amb la meva llibertat pel que amb tanta certitud es mereixia.

Aleshores vaig ser conscient que les seves absències eren un regal. Malgrat que havia d’agafar l’autocar de línia perquè ell s’enduia el cotxe gran, i  també les claus del meu, aprofitava els dies per recórrer les biblioteques de les viles i les ciutats veïnes: Agramunt, Guissona, Artesa... No gosava anar a Tàrrega perquè encara hi tenia molts coneguts i me’ls podia trobar, d’amics ja no me’n quedaven. A les bibliotecàries els demanava sempre un munt de llibres de matèries ben diverses per no aixecar sospites; la gent de vegades lliga caps de les maneres més inversemblants.

Després de molt buscar i de documentar-me per fi vaig trobar la solució. El secret estava en manipular la insulina que s’injectava, i que tenia emmagatzemada en una nevera tancada amb pany i clau, però havia de ser fet de manera que no és notés. No podia en cap cas tocar el contingut de les ampolletes, ni deixar el mínim rastre, ja que solament les manejava ell.

Al final em vaig decidir per congelar i descongelar la insulina, així si no funcionava ell no s’adonaria de res. Amb aquest procés, suposava,  el medicament perdria les seves qualitats i, de moment, els efectes que podia tenir en el malalt no estaven documentats, ja que jo no en vaig trobar cap referència, i vaig pensar que sempre és bo descobrir, provar coses noves, la llàstima és que no ho podria fer públic. A maldades no li passaria res, i jo hauria de seguir amb la meva recerca. I si tenia sort, quedaria alliberada per sempre. M’havia d’arriscar.

Vaig comprar alguns cadenats per aprendre a obrir-los amb un filferro molt prim, sense deixar cap marca. Estava convençuda que si hi havia la més petita esgarrapada en el de la nevera se n’adonaria, em colpejaria amb brutalitat i jo perdria una ocasió potser irrepetible.

Si ho feia bé, em tranquil•litzava pensar que no se li acudiria mai imaginar que jo podia tenir res a veure amb el que hipotèticament li podria estar passant, ni que hauria gosat tocar la “seva” nevera i encara menys la “seva” insulina. Ell sabia que li tenia por i dubtava obertament de la meva intel•ligència.

Quan vaig pensar que podia actuar amb la seguretat d’obtenir els resultats que esperava, vaig treure algunes ampolletes a l’atzar, les vaig posar ben embolicades al congelador de la nevera de la cuina, neguitosa perquè no se li acudís tornar abans del que jo havia previst, la sort em va acompanyar; quan van estar descongelades de nou les vaig tornar a deixar exactament on eren, en el mateix ordre en que les havia tret, perquè era ben capaç d’haver posat alguna marca. Ara només em calia esperar i pregar per l’èxit de la meva empresa.

Després d’un temps d’incertitud i de neguit, de no saber si el meu esforç serviria per alguna cosa, per fi, i naturalment sense jo saber-ho, li va tocar el torn a un dels recipients congelats i descongelats i es va injectar el líquid. En un principi no va passar res, però al cap d’una estona va començar a balbucejar, es va tornar pàl•lid, suava, perdia les forces, i al cap d’uns moments va patir la primera d’una sèrie de fortes baixades de sucre, en aparença inexplicables, i que pràcticament el conduïen a la pèrdua de consciència, pèrdua de la que cada vegada es recuperava amb més dificultat.

Aleshores em vaig adonar amb il•lusió que la meva idea funcionaria. Tan sols em calia paciència, i jo havia hagut d’aprendre a tenir-ne molta.

Cada cop que li venia una d’aquestes crisis, jo, esposa abnegada, maldava pel seu benestar, com si el nostre fos un matrimoni modèlic. D’immediat cridava el metge, l’ambulància, l’acompanyava on fos i quan fos, sense deixar-lo en cap moment ja que em calia estudiar la més mínima de les seves reaccions. I ell donava per suposat que era la meva obligació estar-ne pendent, per tant era una situació perfecta.

Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat


dimecres, 21 de gener de 2015

Plans
(poema del recull Ferro trencadís, publicat per Viena Edicions. 2003)

Els dies m'esbotzen els ulls.
La distància dóna una forma
nítida al tel del mostrari
de bèsties, humans i elements.
El defora es dibuixa.


El dedins es distorsiona.
Hi ha curtcircuits dèbils i secs,
emocions toves, llefiscoses,
brins d'idees temorenques,
i aquesta raresa de no
sentir-me certa, de perdre
els punts del meu propi teixit
i no saber-me mirar,
no poder tenir distància
en ser jo dins jo mateixa.
Aquesta raresa de veure
el jo en codificat
i de tenir, només,
consciència d'un dels molts sers,
de ser ferro trencadís.

Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia 
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través


dimecres, 24 de desembre de 2014

Crida
(poema del recull Ferro trencadís, publicat per Viena Edicions. 2003)

M'he emplenat la boca amb el teu nom
fins que ja no hi ha tingut cabuda
i m'he ennuegat amb els teus sons.
He caminat per vies i places
i carrers i avingudes i estacions.
T'he descrit i he rastrejat la nit,
i he interrogat la matinada.
I he tossit fins a aclarir la veu,
i he tornat a fer tronar el teu nom.
El teu nom. Sempre el teu. El teu nom.
Fins a desgastar-lo. Fins que ja
no ha pogut prendre cap sentit.
I tu encara no hi eres.
Mai no hi eres. Mai no responies.
Res no coneixia el teu nom.
Te m'escapaves sempre: no hi eres.
L'inabastable dins l'impossible.

Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia 
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través


dijous, 27 de novembre de 2014

Amb penes i treballs

Li tremolaven les cames de mala manera, i per culpa de portar posada aquella americana antiquada de son germà que li venia gran per totes bandes, no feia més que suar la cansalada. Els nervis per l’entrevista i els deutes amb el banc no l’havien deixat aclucar l’ull en tota la nit i ara, assegut en aquella asfixiant i impersonal sala d’espera, rodejat de centenars de contrincants vinguts d’arreu del territori per tal d’aspirar al darrer sou del país, les parpelles li pesaven com persianes. Tenia tanta feina en mantenir-se despert i atent als noms que el secretari, esprimatxat d’ulleres gruixudes, anava cridant cada cinc o deu minuts per odre alfabètic, que no li quedà esma per repassar les dades inventades del currículum farsant que duia a la carpeta amb els seus títols universitaris i els seus certificats d’idiomes, ni per detectar la mirada interessada i temptadora de la noia bruna que seia prop de la peixera, ni per adonar-se que encara portava penjant l’etiqueta dels pantalons de marca que s’havia comprat expressament per a l’ocasió, després d’empenyorar el televisor i la rentadora.

Ara bé, quan el secretari escanyolit pronuncià finalment el seu nom, en Blai Tardà es despertà de cop i s’aixecà d’un bot de la cadira, amb tanta mala sort que li caigué la carpeta per terra i tota la paperassa s’escampà als seus peus formant una grotesca catifa que el convidava a fer, un cop més, el ridícul. Inquiet i avergonyit, s’esmerà en recollir la seva documentació el més ràpidament possible sota la mirada severa del secretari primatxó, qui aprofità l’espera per netejar-se les ulleres de cul de got amb la màniga de la jaqueta de franel·la. Quan acabà de recollir els seus patracols, es retocà el nus de la corbata, intentà eixugar-se la suor de les mans fregant-se-les contra els camals dels pantalons de marca, respirà profundament, i amb la mateixa solemnitat amb la que havia encarat les darreres tres-centes entrevistes de feina, entrà amb pas decidit a l’escorxador.

A dins l’esperava un homenot amb cara de pocs amics i posat de tenir encara menys ganes de treballar. En veure entrar en Blai fet un sac de nervis, l’home somrigué amb sadisme i el convidà a ocupar la cadira desmanegada situada davant de la seva poltrona. Obedient, en Blai s’assegué i s’esforçà en transmetre, per mitjà del llenguatge no verbal, seguretat, confiança, optimisme, o, si més no, procurà amagar el cangueli que en realitat el dominava pel fet de saber que s’ho estava jugant tot a una carta.

Quan l’homenot es decidí a parlar, li preguntà per la seva experiència professional i en Blai, metòdic, procurà sintetitzar de forma clara i convincent la seva prometedora carrera com a arquitecte, així com la seva vivència en el sector de l’hostaleria, des de l’inici de la crisi econòmica fins al tancament del Telepizza on treballava. Tot seguit, aprofitant l’embranzida discursiva, s’ho feu venir bé per remarcar la seva personalitat treballadora i servicial, tot escampant per sobre la taula un bon feix de cartes de recomanació, diplomes i carnets de partits polítics de tots els colors.

Abans que en Blai acabés d’enumerar totes les seves qualitats i aptituds, l’homenot prengué la paraula i decidí que havia arribat el moment d’informar-lo de les característiques de la darrera plaça que quedava al país: contracte temporal, una jornada laboral de vint-i-quatre hores al dia, un sou que no arribava, en el seu cas, als 500 euros mensuals, sense vacances, sense dies festius, sense baixes per malaltia, sense pagues extres, ni oportunitats d’ascens, però, això sí, possibilitat de treballar des de casa.

Eufòric, sense acabar de poder creure que tingués davant seu una oportunitat com aquella, extasiat d’alegria pel fet d’estar tant a prop d’aconseguir el que feia mesos que perseguia frenèticament, en Blai s’afanyà a reiterar la seva absoluta idoneïtat pel càrrec i s’acomiadà de l’homenot amb una estudiada i servil reverència. Convençut d’haver fet bon paper, s’entornà cap a casa somrient i esperançat.

Malauradament, però, uns dies més tard rebé una trucada de part de l’INEM per comunicar-li que no se li havia concedit la plaça. Abatut, en Blai es precipità en l’abisme de la desesperació, les cames li feren figa, i durant uns segons mantingué, silent, el telèfon sostingut entre les mans, agenollat al terra del seu pis a punt de ser desnonat, talment com un noble samurai en el moment precís de cometre l’harakiri. Abans de caure en la més profunda depressió, però, encara trobà un fil de veu per preguntar, d’esma, el motiu pel qual l’havien refusat per ocupar l’idíl·lic i disputat càrrec de treballador a l’atur. Impietosa, una veu aspre i ronca li respongué que es devia a la seva sobrequalificació professional.

Helena Codorniu
Guanyadora del IV Premi de Narrativa breu
per a joves Caterina Albert


divendres, 31 d'octubre de 2014

Amor meu
(fragment 1 de 3)

M’he volgut aturar. A ell, sense cap mena de dubte, no li hauria agradat que ho fes, tanmateix no hauria dit res. De bon principi, mai no deia res. Com sempre, jo li ho hauria vist a la mirada. Acte seguit, en adonar-se’n, hauria vingut l’infern.

Al darrer revolt, abans d’agafar el trencant cap a Tarroja, he deixat la carretera, he parat el cotxe alhora que abaixava una mica el vidre de la finestreta. Plou. M’he quedat a dins. No per por de l’aigua, no. Ho he fet pensant en el que hagués hagut d’escoltar, en tot el que hauria estat capaç de dir-me, de recriminar-me si sortia a fora.

Només han estat cinc minuts, però. Els suficients per veure desfilar els records de trenta anys de la meva vida, entre el vidre i el sostre, per aquell trosset de cel ennuvolat que queda damunt el que fins ara havia estat casa meva, casa nostra. He vist les alegries de la infantesa, els errors de joventut, les tristeses, els desenganys, el dolor... He dit adéu, sense cap recança, al temps de la nostra vida en comú.

Que n’és de fàcil prendre una decisió equivocada quan fa poc que has deixat l’adolescència. Quan ni tan sols et planteges les possibles conseqüències del que has triat. Havia d’anar bé, vaig creure en aquell moment. El necessitava tant.

Tothom em va advertir. Tothom s’imaginava el que passaria, i més sent com és ell, els agradava afegir, perquè de seguida ho havien percebut. Primer ho deien amb la boca ben petita, després ja no se n’estaven.

Jo, no els en feia cap cas. El món era meu. El suposat amor, també. M’hi vaig casar i ben casada, per l’església com Déu mana. M’hauria estimat més seguir vivint a Tàrrega, jo hi tenia amics i coneguts, però ell no ho volia, vam llogar el pis i ens vam instal•lar al casalot d’estiu de la meva família; un mas situat al mig de l’infinit, als Plans de Sió, entre Hostafranchs i Concabella. Va acomiadar els masovers; com a premi per la fidelitat de tants i tants anys de treballar per a la meva família, els va fer present de tot el bestiar. Els trossos, els va donar en arrendament a una gent que jo no sabia ni qui eren. Seríem més feliços contemplant la natura, envoltats pels camps de cereals i el horts; ens bastaríem l’un a l’altra. No necessitàvem ningú més, al•legava.

Ara, d’aquí estant, amb la perspectiva que et dóna el pas del temps, he de reconèixer que sí que es veia venir, però no hi ha res més crèdul,  ni més fàcil de manipular que la joventut.

Quan els pares van morir en l’accident d’avió mentre anaven a Nova York, ell va sorgir del no res. Em va perjurar que havia estat amic del pare, des de sempre. Jo no n’havia sentit a parlar mai però m’ho vaig creure. Necessitava fer-ho. M’havia quedat completament sola, no tenia altra família, i ell em mirava amb tant d’afecte, en nom d’aquella antiga amistat, que em sentia emparada. Era com si els pares no haguessin marxat, com si encara hi fossin una mica.

Amb subtilesa es va anar apoderant de la meva voluntat, després de mi mateixa, més tard del que em pertanyia: les cases, les terres, els diners. Jo, estúpida de mi, m’hi sentia obligada perquè em protegia, deia, de la meva candidesa, de la gent, de la vida. Era el meu cavaller galant, afirmava i jo criatura ignorant, me’n vaig enamorar.

Just en tornar del viatge de noces tot va canviar de manera radical, ja no estava per mi. D’arreu van  sorgir antigues coneixences, d’aquelles de tota la vida, que  no em va presentar, i necessitaven del seu constant ajut i atenció i havia de marxar amb elles. Aleshores, en quant rebia una trucada, em deixava abandonada a la meva sort al bell mig dels prats entre el blat i la civada, sense donar-me cap explicació ni cap adreça on trobar-lo. De primer s’instal•lava amb els seus amics en un hotel de Cervera dos dies, tres..., més endavant ja van anar a Barcelona o allà on els abellia; quan no em veia furgava entre els seus papers i en trobava les factures, i així sabia per on es movien. Mai, però, vaig saber amb exactitud què hi feien, però m’ho podia imaginar.

Al principi em sabia molt greu que em deixés, però no m’hi vaig oposar, ni em vaig queixar, perquè pensava que això era lògic, que potser necessitava estar amb gent de la seva edat. Després ja havia après a tenir-li por i tampoc no deia res, la més petita excusa propiciava l’esclat de la seva ira, i amb el temps els atacs de còlera van esdevenir d’una virulència inenarrable, i jo acostumava a sortir-ne amb un grapat de blaus per tot el cos. Tanmateix encara l’estimava. Encara el necessitava.

Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders


dilluns, 15 de setembre de 2014

Trajecte
(poema del recull Ferro trencadís, publicat per Viena Edicions. 2003)

Fimbreig. Tires d’imatges que transcorren.
Ràpid. Molt ràpid. Tot s’endarrereix.
Sóc en aquesta andròmina que avança.
Enlloc més. Els territoris em fugen.
El món vist des de dins. I des de fora.
Ciment, i arbres, i gent, i més cotxes.
Res no s’adona que l’estic mirant.
I les coses prenen la forma de
somnis que perfila la meva ment.
I penso. Molt i molt intensament.
Em recreo en aquest moment de trànsit:
tot un espai per a la reflexió.
Deixo per poder retrobar de nou.
I la malenconia s’accentua.
Extasiada, sembla que trenco el son.

Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia 
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través


dimecres, 27 d'agost de 2014

7. El gemec de les suredes
(fragment de la primera part de la novel·la L'ombra de Proteu)

Aquell matí, l’Ignasi va entrar al magatzem. En Yoyo i dos ajudants més descarregaven els dos últimes palets.Amb els albarans a la mà, anava comprovant les partides arribades. Tot el suro que havia entrat al magatzem, marcat, classificat i dipositat en lleixes, tenia el gruix de l’excel•lència; d’allà en sortiria un tap per a vins de reserva.

En Yoyo, en veure’l, va fer aturar un moment els seus ajudants; no volia que l’Ignasi se li fes fonedís per entre les fileres de suro sense ensenyar-li unes caixes que havien arribat el dia abans.

― Ignasi, al final del passadís dos, hi vaig fer descarregar unes caixes blanques. Les has vistes?
― Encara no. Què vol dir “hi vaig fer descarregar”? On era jo?
― Oh, era tard, les set tocades! Tu ja havies plegat quan vaig veure que el porter obria la porta gran de ferro i deixava entrar untràiler amb matrícula alemanya –en Yoyo caminava decidit davant seu i el feia seguir mentre li ho anava explicant.
― És estrany! No estava previst rebre cap comanda d’Alemanya!
― Van descarregar quatre caixes. L’home que les va entrar va fer fixar-me en l’adhesiu que posava “mercaderia fràgil”. Les vaig posar, separades, en aquell racó.
       
L’Ignasi va voltar-les. Ningú no li n’havia dit res d’aquella comanda; i per tant, no estava autoritzat a obrir-la. L’empresa d’origen no li era desconeguda. No era cap proveïdora de peces o màquines relacionades amb el procés d’elaboració de taps de suro. No va dir-li res, a en Yoyo, ja ho sabria; aquell nom li sonava massa per oblidar-se’n; juraria que n’havia vist propaganda en revistes especialitzades en taps, i no pas de suro, sinó de silicona. Ja ho confirmaria. Però els auguris no eren bons.Es preparavauna nova atzagaiada d’en Marc Tarrés.
                           
Tampoc en Yoyo no es va atrevir a preguntar-li res. Tots dos emmudiren. En  Yoyo va sentir al seu damunt el pes de la mirada desconfiada de l’Ignasi, i va sentir-se altra vegada desemparat. Li van tornar a la ment aquells primers dies que, descarregat de la pastera, buscava desesperadament feina per obtenir papers i un sostre. I si ara li fallava aquella mà amiga? Quina importància podia tenir aquella mercaderia que ell havia entrat al magatzem, perquè suscités aquella brillantor als ulls de l’Ignasi i aquella sequedat en els seus llavis, ara serrats? Feia sis anys que el coneixia, i quatre que pedalaven junts carretera enllà, camí de Pals, per anar a la fàbrica. En Yoyo sortia del carrer de la Bisbal i l’Ignasi del de Torroella, tots dos situats al barri de la Punxa, a tocar del polígon industrial. Aquell matí, la roda del davant de la bicicleta de l’Ignasi va quedar punxada de sobte, sense que pogués fer res més que arrossegar el vehicle fins a la feina. Va ser llavors que en Yoyo, hàbil i previsor, i acostumat a dur la casa a sobre, va poder estirar la punta de la cabota d’aquell ferro llarg i prim que havia entrat dins el teixit de la goma del pneumàtic,  desprésva segellar el petit forat i va inflar la roda. Aquell dia les seves mans encaixaren, i es diria que per sempre més. En agraïment d’aquell favor, l’Ignasi, el dia que es va jubilar en Gepes, l’home que carregava i descarregava palets i netejava el magatzem, va pensar en ell. De fet, ja el tenia vist i revist perquè en Yoyo havia treballat durant dos anys en una empresa constructora que estava aixecant un edifici per a oficines en un descampat de molts metres quadrats entre Indústries Sureres Tarrés i Suro-Export Cases.
     
L’Ignasi en coneixia història; de fet, una història com la de tants altres immigrants que, com ell, un dia van decidir fer el salt a Europa, tancar la porta al seu paisatge, a la seva família, perquè només tenia vint-i tres anys i li faltava el futur, l’espai per al somni. Havia arribat en una pastera amb quaranta-quatre homes més, després de donar voltes, durant mesos i mesos, a la idea de fugir del seu país. Havia tingut sort, havia arribat.No va ser capaç de plorar pel que deixava enrere fins al cap de molt temps, perquè la por de ser retornat, els papers, la feina i l’habitatge li oprimien el nus que tenia a la gola des que els seus ulls es van atrevir a mirar enrere i ja no va poder veure casa seva.  Allà hi deixava la seva mare, una dona jovenassa, i la seva germana, que llavors tenia tretze anys i que vivia amb la dèria posada en el somni europeu. L’Ignasi li havia ofert aquella feina a la fàbrica, i llavors havia aconseguit papers i pis. Un quart pis sense ascensor els propietaris del qual havien decidit mantenir com a finca en estatus de desnonament probable perquè no tenien actualitzada la cèdula d’habitabilitat, i que llogaven als immigrants. L’Ignasi no només l’havia ajudat, sinó que el respectava; per això, ara en Yoyo, no li entenia aquella mirada.

Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra L'ombra de Proteu



dijous, 24 de juliol de 2014

Pals a les rodes

La Júlia i en Tomeu, dos joves romàntics de mena que vivien expectant l’aparició d’un gran amor «de pel·lícula», es van enamorar bojament a primera vista. Només veure’s, a la sala d’espera d’un dels podòlegs més acreditats de Barcelona, van sentir una flamarada interior tan forta, una atracció química tan bèstia, que gairebé els va fer perdre el coneixement, a més a més de la tanda per a la visita amb l’especialista. En recobrar l’alè i intercanviar les primeres paraules sobre el temps, el canvi climàtic i els inconvenients d’haver de dur plantilles per combatre la fortor de peus i la manca d’arqueig de la planta, van saber del cert que estaven fets l’un per l’altre. Finalment, en fer-se el primer petó, furtiu, amagats en el lavabo de la consulta del metge, van constatar que es desitjaven desenfrenadament i que aquell apassionament desmesurat era, sens dubte, dels que duren tota la vida i poden arribar a vèncer qualsevol obstacle.

Aquella mateixa tarda, la jove parella va reunir amics, veïns i parents a una cafeteria per fer pública la seva ardorosa relació i comunicar-los el seu imminent casori, doncs estaven decidits a passar per la vicaria l’endemà mateix, a primera hora, just quan la lluna i el sol coincidissin al firmament. Tenint en compte les profundes diferències culturals entre les dues parenteles —una nissaga provenia de La Dreta de l’Eixample, de tota la vida, i l’altre, en canvi, tenia, des de temps immemorables, les seves arrels a l’Esquerra de l’Eixample—, la Júlia i en Tomeu preveien un daltabaix de ca l’ample i, abans d’acudir a l’aplec, no dubtaren en fer les maletes, de pressa i corrents, per tal de fer-se escàpols ràpidament en cas d’anar maldades.

Incomprensiblement, però, les dues famílies s’avingueren d’allò més i, als cinc minuts, ja estaven organitzant una calçotada a una casa rural de Valls per un diumenge que fes sol i no jugués el Barça. Al seu torn, els amics d’un i altra també congeniaren sorprenentment bé, malgrat que els convidats d’en Tomeu eren majoritàriament de lletres i els companys de la Júlia, en canvi, s’havien decantat més per carreres de ciències. Cal afegir també que, entre els assistents, un home desnerit i encorbatat, que era el director d’una oficina de La Caixa, els comunicà que es sentia tan profundament commogut i entusiasmat per la seva fulminant història d’amor, que els concedia immediatament, sense pensar-s’ho dues vegades, un crèdit a només quaranta anys per poder-se comprar un dels pisos que el banc havia embargat feia temps i no sabia què fer-ne. Atònits i entresuats, els enamorats ho acceptaren d’esma, sense saber quina cara fer-hi. Amb la mateixa desil·lusió, empal·lidits, també agraïren les encaixades de mans, els a
fables copets a l’esquena i els generosos regals amb que la resta dels convidats s’esmeraren a felicitar-los pel seu prometatge, just abans de marxar.

En quedar-se sols, cap dels dos amants sabé què dir, i restaren en silenci una bona estona. Se sentien consternats, traïts, fracassats. Les seves famílies no estaven enemistades ni s’oposaven a la seva relació; els amics no desaprovaven la seva elecció ni es burlaven dels seus precipitats projectes de parella; la societat, sempre carregada de prejudicis, no els assenyalava acusadora per haver transgredit cap convenció. Fins i tot la banca, inclement de mena, els havia ofert la possibilitat d’adquirir un pis, oportunitat a què ja ni aspiraven cap de les parelles dels seus respectius grups d’amics.

En aquestes imprevisibles i catastròfiques circumstàncies, sense ni tan sols una declaració de guerra pel mig que enviés en Tomeu al front i els obligués a separar-se i a enviar-se cartes d’amor molt llargues i lacrimògenes, era infactible viure l’amor impossible que sempre havien somiat, un amor prohibit dels de veritat, dels que valen la pena, com els que havien immortalitzat algunes de les seves pel•lícules preferides: Casablanca, Els Ponts de Madison i West Side Story, entre d’altres. Així doncs, no els quedava altra opció que deixar-ho córrer. No hi havia res a fer. Ho tenien tot en contra.

Sense haver-ho acordat de paraula, incapaços de desfer-se d’aquell mutisme angoixant que els havia capturat per sorpresa, cadascú agafà la seva maleta carregada d’il·lusions platòniques i s’entornà cap a la seva barriada de l’Eixample barceloní, amb la cua entre cames, tot arrossegant els seus peus excessivament plans i suosos.

Helena Codorniu
Guanyadora del IV Premi de Narrativa breu
per a joves Caterina Albert



divendres, 27 de juny de 2014

La porta tancada
(obra guanyadora del segon premi del II Concurs de microrelats de gènere negre NegrOliva, 2014)

Mira amb fixesa els encenalls dels llapis als que va fent punta amb la maquineta, els veu caure lentament, molt lentament cap el terra. “Que poc que pesen”, sospira. Tant de bo ella fos així d’etèria, potser d’aquesta manera es podria escapar de l’habitació passant per qualsevol escletxa.

Però el temps transcorre i ella sempre és asseguda darrere aquella porta. Sí que hi ha una finestra, sí. Si s’hi apropés veuria el jardí, el sol. Veuria com cau l’aigua d’una petita cascada, fins i tot sentiria el soroll que fa en espetegar dins l’estanyol, que l’acull amorós.

El que es pot veure al defora des de la finestra a ella no li interessa.  Ella només vol ser a l’altre costat de la porta, i a més té feina. Una feina que tan sols atura quan li fan mal les mans, encara que sense perdre mai de vista les petites i cargolades laminetes que s’amunteguen als seus peus.

Quan ja ha descansat, torna a la seva tasca: cal que faci punta als llapis. Potser si avui no li prenen els muntets de fusta, com fan cada dia, els hi podrà calar foc i com que s’encendrà l’edifici aleshores podrà fugir.

De vegades, mentre està aturada i les mans li reposen damunt la falda, li ve al cap com ha anat a parar darrere la porta. No hi vol pensar, però la ment és lliure i no entén d’ordres ni de voluntats.

Ja fa molt de temps, tant que ni el recorda, el seu home va traspassar. Va ser una mort sobtada i terrible, i es van entestar en fer-li l’autòpsia. Enverinament per cicuta, van determinar. I tots els ulls es van girar cap a ella, perquè ja se sap que els enverinaments són cosa de dones. I ella, amb la certesa que dóna el coneixement, els va girar cap el fill del seu home que, arrogant, li va aguantar la mirada; ulls blaus i gèlids, amenaçadors on hi va poder llegir la seva sentència. Al cap d’uns dies ja l’havia fet tancar a la casa dels orats. Per sempre.

Amb una forta esgarrifança torna a la feina i contempla, encara amb més fixesa, els encenalls que cauen un darrere l’altre, amb lentitud, fins arribar a terra.

Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders



divendres, 30 de maig de 2014

Estat de la qüestió
(poema del recull Ulls a través)

Jo vaig tota sola
per camins d'ulls tancats,
sense lloc que m'arreli
ni llop que m'enxampi.

Jo vaig desemparada
per parpelles cluques,
amb talons de clec-clec
que em calcen la por.

Si em demanen què faig,
jo dic anar tirant,

anar tirant pel camí,
i de braços plegats,
esperant, tal vegada,
motiu per estendre'ls.

Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia 
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través


dimecres, 23 d'abril de 2014

4. El silenci del mar
(fragment de la primera part de la novel·la L'ombra de Proteu)

La veu en off persistia en l’explicació: “Les glaceres de Groenlàndia no són ni les més grans de la Terra, ni tampoc les primeres que es fondran. Per grans, les de l’Antàrtida, que tenen aproximadament deu vegades més de gel; i per velocitat de fusió, les petites glaceres dels Pirineus o del Kilimanjaro, que desapareixeran abans. Què passa, doncs? On és, el problema?: Groenlàndia és una bomba de rellotgeria. -Ara no només en Jaume, sinó també en Tomeu van parar l’orella amb més atenció-. Emmagatzema dos milions i mig de quilòmetres cúbics de gel al nord de l’Atlàntic, una quantitat que equival a cobrir tot Espanya sota un mantell de cinc quilòmetres de gruix. Si aquest gel es fongués, el nivell dels mars i dels oceans pujaria set metres. I això, que és una probabilitat en un termini llarg, no ens ha de fer perdre de vista el corrent del Golf, que travessa l’Atlàntic i porta aigües càlides del Carib a les costes del nord d’Europa; o sigui, es tracta d’un gran corrent submarí encarregat de regular el clima de tota la Terra i que recorre l’Atlàntic, l’Índic i el Pacífic”. A la pantalla, ara, ja no hi apareixien blocs de gel, sinó un esquema amb colors que la veu en off anomenava la corretja transportadora oceànica. “O sigui, que transporta aigües fredes del fons de l’oceà a la superficie, al nord del Pacífic i de l’Índic, i enfonsa aigües càlides de la superfície al fons, al nord de l’Atlàntic, davant de les costes de Groenlàndia, un punt crític per mantenir el corrent actiu i el clima de la Terra estable, i aquest és un risc a mitjà termini”.
         
El documental s’acabava amb una imatge esplèndida d’una aurora boreal que cobria tot el cel davant dela glacera de Jacobshaven; a la pantalla, s’hi podia llegir: “Aturem l’escalfament global”.

La sala va aplaudir discretament; segurament que hi havia més Costes entre elpúblic que no s’esperaven aquella sortida per la tangent; però alguns blocs i bolígrafs a les faldes delataven les ganes d’arribar a esclarir en el torn de preguntes com allò que semblava tan lluny podia afectar-nos a tots.

Un noi jove va ser el primer a trencar el gel dirigint la pregunta a la doctora Nathalie Smith, oceanògrafa, professora i investigadora de la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, i convidada per la Universitat de Barcelona. La pregunta va fer encongir l’Ona, que s’havia assegut a primera fila. La va considerar molt tècnica i pròpia d’un llicenciat número u de la seva promoció; incidia sobre el tema de l’escalfament global, i amb dades a la mà constatava: “En les dues últimes dècades, a Groenlàndia la temperatura ha pujat tres graus, i les emissions de gasos contaminants, que el protocol de Kyoto intentava frenar, continuen augmentant a un ritme accelerat a causa del  desenvolupament econòmic de països com l’Índia i la Xina; d’altra banda, la velocitat amb la qual baixen al mar les grans glaceres del sud de Groenlàndia s’ha multiplicat per dos en cinc anys, segons estudis recents; això pot fer desestabilitzar la corretja transportadora. En quin termini i de quina manera pot afectar-nos?”

Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra L'ombra de Proteu


dimecres, 23 d'abril de 2014

1. Camins
(fragment de la primera part de la novel·la L'ombra de Proteu)

Es Pedram era deserta de barques i de veus. I només en Tomeu i la Caterina reprenien el diàleg amb l’aigua i les pedres.
         
En Tomeu havia decidit fer quatre braçades per treure´s la calor de tot el dia. La Caterina també havia entrat a l’aigua amb ell, però, després de remullar-se una mica, n’havia sortit de seguida. No li havia agradat mai de banyar-se cap al vespre, perquè ella sense la claror del sol se sentia poruga, i les negrors, com en un cel de tempesta,  l’acovardien. Va optar per esperar en Tomeu asseguda a la falda d’una roca amb una tovallola a l’esquena, i amb les cames i els peus a l’aigua. Sentia l’embat de les onades picar contra l’extrem del bloc de pedra i després, més amortides, li banyaven la pell com una carícia. L’aigua era tebiona. Li va semblar que entre l’escuma blanca surava una mena de campana de plàstic transparent; només algú que no conegués el medi, podria haver pensat que es tractava d’una bossa de plàstic. La Caterina es va posar en guàrdia i va alçar-se; moments després, s’adonà que la bèstia era morta i que el mar l’escopia. Va començar de caminar a tocar de l’aigua, vigilant d’una banda l’anar i venir de la medusa; i per l’altra, els peus del rocam. Lluny encara, en Tomeu s’apropava a la platja i deixava rere seu, no pas l’horitzó, sinó la paret del penya-segat que retallava, dalt del cim, una massa esclarissada de pins contra el cel grisós. Es començava de girar vent del nord.

La seva Caterina era, en la distància, un cos bellugadís, baixet i rodonet, de carns blanques i fines que les seves manasses d’home de mar envermellien amb carícies. Ella l’esperava impacient amb aquella impaciència callada i patidora; per això, des de sempre, l’havia obligat a portar la mare de Déu del Carme al pont de la barca perquè l’emparés de qualsevol mal. Ara, la guardava al porxo de la barraca, en una petita capelleta, perquè ell ja havia deixat la barca. No estava segur de poder explicar-li mai el seu somni. Potser només n’hi podria contar bocinets. La fe en el seu únic Déu, protector de totes les criatures creades, no li permetria creure’l; però ell podia confiar en la bondat del seu cor i en l’estimació que ella sentia per aquell tros de paisatge.
         
En veure-la ara tan a frec del bloc granític de formes humanes, amb falda i cap, en Tomeu va imaginar-se per un moment que aquell personatge, missatger de les profunditats, també li parlaria a ella a cau d’orella, però la Caterina va fer un bot i va apartar-se’n; alhora que ell la cridava i la saludava amb la mà, gairebé a punt de posar-se dret per sortir de l’aigua.
         
― Encara no t’has tornat peix, tanta estona en remull! Renoi, sí que me n’has feta, de companyia!
― Perdona’m. Ja veig que paties una mica ―i moll com un ànec li agafava la cara entre les seves mans i li petonejava les galtes, fins a abraçar-la tota ella.
― Anem, que agafarem fred! ―va dir ella, sense cap ombra d’irritació.
― Mira, una altra medusa morta ―va observar en Tomeu, que aquell mateix matí ja n’havia tret alguna de l’aigua.
― Sí, ja ho sé. Fa estona que m’acompanya.
         
Travessaren el porxo. El cap de la Caterina es va tombar, reverend, cap a la verge, i entraren. Darrere d’ells, va quedar tancada la porta de fusta verda. Persistent, la tramuntana s’infiltrava per les escletxes dels tancats i feia somoure les llargues branques del pi que queien, inclinades, damunt la teulada del porxo. El soroll del mar els arribava afeblit pel vent. Abrigats i ben junts, sentien, a recer de tots el vents, l’aixopluc d’estimar-se.

Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra L'ombra de Proteu


dilluns, 31 de març de 2014

Lletania
(obra guanyadora del 2n Premi Foment Martinenc 2013)

― T’he enganyat, Marc.
― Calla.
― No puc més. Necessito dir-t’ho.
― No ho vull saber.
― Ho sé. Però t’ho he de dir. No puc seguir així. Ho has de saber. T’he enganyat.
― Prou, Sabina. De debò creia, confiava, que nosaltres no ens trobaríem mai en una situació així. Que nosaltres seríem capaços d’evitar els melodrames.
― Jo també. Ho sento molt. Molt, de debò.
― Però no fins el punt d’evitar que passés.
― Marc, no et volia perdre.
― No em refereixo al fet d’haver-me enganyat durant tot aquest temps. Em refereixo a aquesta infantil i innecessària confessió d’adulteri. Era el pacte, Sabina. Si t’has entès amb un altre home, no m’ho has de dir, no ho he de saber, no mentre segueixis estimant-me.
― Però jo no he parlat d’adulteri, Marc. Hi ha moltes classes d’engany.
― Què vols dir?
― No he estat amb cap altre home des que et vaig conèixer, si és això el que et preocupa.
― A mi? Jo no t’he preguntat si has estat o no amb altres.
― Però has començat a parlar d’adulteri.
― Has dit que m’havies enganyat, no?
― Però no amb un altre home.
― Amb una dona, doncs? És igual, és el mateix.
― Pregones que la fidelitat carnal no és res més que una frívola convenció social, però quan et parlo d’engany només et preocupa saber si portes banyes.
― Quan la gent parla d’engany se suposa que parla d’això.
― Creia que nosaltres vivíem fora dels convencionalismes, que parlàvem un llenguatge propi.
― Jo també. Tu has encetat aquesta situació desagradablement convencional amb la típica frase «t’he enganyat». Si volies dir una altra cosa diferent també podies dir-ho d’una altra manera, d’una manera que no creés un malentès..
― Tens raó. Perdona.
― No passa res, però explica’m què vols dir, si us plau.
― Bé, et deia que no he estat amb cap altre home des que ens vam conèixer...
― Sabina, això ja ho has dit! I això no té importància. No n’ha de tenir.
― Però en té. Aquí està l’engany.
― Però en què quedem. Has estat amb altres homes sí o no?
― Ho vols saber?
― No! No ho vull saber! Vull saber què estàs intentant dir-me!
― D’acord. Fa un moment, fa res, has dit «si has estat amb altres homes o no, no té importància, no n’ha de tenir».
― Vull dir que no canvia res.
― No. Només és un eufemisme. El que realment vols dir és que ens fa tanta por ser traïts que ens hem convençut que no podem evitar ser infidels, perquè ho som per naturalesa.
― Al contrari, Sabina. No existeix aquesta possibilitat, la possibilitat de ser-nos infidels, perquè mai ens hem promès fidelitat. Per tant, som fidels, fidels a la nostra llibertat.
― T’enganyes. Desitges ser lliure, però no ho ets. Tu has dit: «no ha de tenir importància». Si ens neguem la possibilitat de ser-nos fidels, ja no som lliures.
― No ens neguem res. Ens som fidels a la nostra manera.
― Marc, tu vols dir que som lleials. Lleials a la relació oberta que vam acordar el primer dia. Lleials a la infidelitat.
― Per què pressuposes que t’he estat infidel durant tot aquest temps? Sóc jo qui abans que ens coneguéssim va sotmetre’s íntegrament a les lleis del matrimoni mentre tu gaudies d’una vida esbojarrada i llibertina. Vaig ser fidel a la Teresa durant més de set anys i, en canvi, si encara cal que et faci memòria, va ser ella qui, tot i anar pel món presumint d’una moralitat exemplar, va dinamitar la relació anant-se’n al llit amb un altre, que a sobre era el nostre professor de salsa i balls llatins, perquè vegis si puc arribar a ser calçasses. Per què pressuposes que no t’he de ser fidel a tu, ara?
― Per això, perquè ets fidel per naturalesa.
― No, som lliures per naturalesa. I si ets lliure, no pots ser-me infidel.
― Al contrari. Sóc infidel perquè no sóc lliure.
― Per què no ets lliure?
― Perquè desitjo ser-te fidel. Però no és un desig, és una obligació. No tinc alternativa. Vull viure amb tu. I vull viure amb tu literalment, sota el mateix sostre.
― Però no podem.
― No vols viure amb mi, Marc?
― No és això, és que no podem.
― Però, per què?
― Perquè… com ens enganyaríem, llavors? On passaries les nits amb els teus amants, els bohemis, els negres, els boy scouts i tota la resta? Ens costaria un dineral en motels!
― No hi ha bohemis, ni negres, ni boy scouts, Marc. No m’escoltes. Vull comprometre’m. Vull casar-me amb tu i posar-ho en el meu estat del facebook perquè ho sàpiga tothom. Vull firmar amb tu una hipoteca a seixanta anys. I vull que ens comprem un gos.

Helena Codorniu
Guanyadora del IV Premi de Narrativa breu
per a joves Caterina Albert


dimarts, 25 de febrer de 2014

El prestatge

Miquetes de tot el món poblaven cada mil·límetre del prestatge: pedres, pedretes, dagues més curtes, dagues més llargues, cargols i cargolins i tot el que hom es pugui arribar a imaginar, i encara més. “I pensar que no feia gaire temps l’havia ajudat a col·leccionar totes aquelles andròmines”, va sospirar enutjada. I, amb el drap de treure la pols a la mà, s’ho va mirar tot amb odi.

Sempre la mateixa història: ella atrafegada, sense donar l’abast, i ell escarxofat a la butaca fent veure que treballava. N’estava ben tipa. Tot d’una  es va girar enrabiada i explotà.
―És necessari tenir tota aquesta merda exposada? Si fossis tu qui hagués de treure la pols, de segur que no hi hauria tantes porqueries!
―Ara ho faré ―va respondre ell, perquè sí, per dir alguna cosa. 
―Ara ho faré, ara ho faré. La mateixa cantarella de sempre. I així es va acumulant la brutícia pels segles dels segles.
―Amén! ―se li va escapar. D’immediat es va adonar de l’error que acabava de cometre.
―Amén? A sobre et befes de mi? ¿Però qui et penses que ets? El ministre de res? 

Per un moment el Joan va pensar en demanar excuses, però no va dir ni piu, els anys de pràctica li van fer tenir la boca tancada.

»Almenys seriem rics i tindríem minyona ―prosseguia ella sense haver-se adonat de la vacil·lació del seu home―, però ni robar no sabries. Ja pots comptar que et robarien ells a tu i et deixarien ben plomat.
―Tenim de tot ―va xiuxiuejar el Joan per veure si es calmava una mica.
―De tot? A què li dius tu “de tot”? ―cridà furiosa i va notar, per l’escalfor que sentia, que el seu rostre començava a adquirir diferents tons de vermell, i això la va fer irritar més encara―. Sí, dinem cada dia, però ja està. Això és “de tot”.
―Saps que el que dius no és cert.
―Insinues que menteixo? T’atreveixes a dir que menteixo? Quants anys fa que tinc el mateix abric?
―Però si tu ets la primera que dius que és nou…
―Nou? ―escopí―. N’estic ben tipa! Com has de saber si l’abric encara és nou si ni tan sols em mires? Només tens ulls per la meuca que dius que t’ajuda. Fins i tot te l’endús de viatge!
   
Per calmar-se una mica, perquè li feia molta ràbia sentir-se vençuda, perquè sabia que ho estava; li va  girar l’esquena i va començar a netejar el prestatge de les pedres de vés a saber on. I el Joan, al no tenir la ira dels seus ulls clavada al damunt, li va respondre, potser amb massa tranquil·litat:   
―No me l’enduc de viatge. Saps perfectament que només és la meva col•lega, i que treballem en els mateixos projectes.
―Insinues que sóc imbècil? ―el seu to havia esdevingut calmat i per tant perillós, però continuava traient la pols de les pedres de vés a saber on. I notava al seu interior com una mena de borbolleig que li pujava gola amunt. 
―Dona, per l’amor de Déu!, estàs traient les coses de polleguera. 

Aquesta darrera frase va ser el detonant. En veu baixa i entre dents va deixar anar:
―Del prestatge les trec.

I d’una revolada es va girar i li va llançar una de les pedres de vés a saber on, i el va encertar entre els ulls, i el va deixar fora de combat; en silenci. A poc a poc, el borbolleig havia tornat al seu lloc, al fons del seu cor,  i, ara ja més tranquil·la, va seguir traient la pols dels cargols, dels cargolins... 

Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat


dimecres, 8 de gener de 2014

El desig
(obra guanyadora del Premi Modest Salse 2013)

Que demani un desig. «Fill, rei, demana un desig», diu. Com si res. Com si fos tan fàcil. Amb tothom mirant-me. Tota la família reunida, expectant. I ella allà, imponent, provocadora, divertida. Perquè és una d’aquestes dones excepcionals que se’n surten amb desimboltura en qualsevol situació; fins i tot en un primer encontre familiar amb la meva parentela, que és nombrosa i inquisitiva. Per això vaig pensar que convidar-la al dinar d’aniversari era la millor opció o, si més no, un mal menor. D’entre totes les tipologies de cerimònies familiars, el festejament d’un natalici és, sense dubte —almenys a casa nostra—, l’esdeveniment més distès. Més tolerable, vaja. Potser perquè el tiberi s’amenitza generosament amb vi, cava i els xarrups d’alta graduació que facin falta per arribar a oblidar les nostres marcades diferències generacionals, ideològiques i temperamentals. Això sempre ajuda. O bé, en realitat, simplement es deu al fet que es tracti d’una celebració amb un clar protagonista, qui, ja d’entrada, accepta el rol de màrtir oficial de la festa i es sacrifica, amb resignació, pel bé comú, acaparant, amb bona cara, la major part dels improperis. D’aquesta manera s’eviten els llançaments de retrets i punyals a tort i a dret propis d’altres dates assenyalades més conflictives, com ara les festes nadalenques, sempre propenses a daltabaixos sanguinaris d’aquells aparentment irreparables. Així doncs, vaig considerar que el meu aniversari era la millor oportunitat per presentar la xicota i formalitzar el nostre festeig, atès que, de totes maneres, em tocaria el rebre.

I així ha estat. Ma mare, només conèixer-la o, millor dit, només veure-la entrar per la porta i ensumar-la de cap a peus amb impune desvergonyiment, ja ha hagut de sentenciar, amb el to mofeta de sempre: «fill, no fa gens per a tu, aquesta noia», la poca-solta! Ho ha hagut de dir. No n’ha tingut prou de pensar-ho, no; o de fer-ho palès amb la manera de sotjar-la, tampoc. Ho ha hagut de manifestar públicament, ho hagut d’expressar en veu alta, perquè ha de verbalitzar tot el que pensa, ella, sempre. És d’aquella mena gent que confon la incontinència verbal amb la sinceritat i l’obstinació amb la franquesa, la mare.

Amb la mosca al nas, però sense abandonar el meu posat de càndid amfitrió del festeig, he procurat fer-me el desentès i m’he disposat a fer bon paper —o, millor dit, a fer el paperot que em pertocava— per tal de tenir la festa en pau. Tanmateix, el judici de la mare m’ha deixat tocat i no me l’he pogut treure del cap durant una bona estona. Que no fa per a mi, diu. Que no fa per a mi? Per què, mare? Perquè no és una noia lànguida i servicial com totes les altres mosses que m’has conegut fins ara? Per què no sóc guapo ni atractiu i creus que faig el ridícul al costat d’una dona tan espaterrant? Per què és obvi que, sent tan poca cosa, aquest tros de dona farà amb mi el que vulgui?

Ja començava a estar una mica fart d’aquella cantarella. Pel matí, en cometre la imprudència de fer cas als meus progenitors i accedir a aventurar-me a anar a la perruqueria de sota casa per tal d’endiumenjar-me per a l’ocasió, ja havia hagut d’escoltar la mateixa cançó. Després d’observar detingudament la fotografia que li havia mostrat com a model del tall de cabells que desitjava (un pretensiós retrat de James Dean a Un rebel sense causa), el meu barber de tota la vida m’ha deixat anar, poca-solta: «però maco, si no fa gens per a tu, aquest pentinat!». I, a continuació, sense donar-me lloc a rèplica, ni opció a fer-me fonedís, m’ha arreglat els cabells a l’estil escolanet de Montserrat, carrincló, de sempre.

Què sabia ell si un pentinat feia o no feia per mi? I qui li havia preguntat la seva opinió? Si veia que m’havia pres la molèstia de buscar, imprimir i retallar una determinada fotografia del meu actor predilecte, hauria d’haver comprès que jo ja tenia una idea prou clara de quin era el tall de cabells volia i que, per tant, no requeria cap mena d’assessorament repressor per part seva. Però ja ho tenen això, els perruquers, que sempre t’han d’escopir què en pensen, ells, de les teves modestes aspiracions estètiques. I jo m’havia mentalitzat per rebre algun comentari insolent del tipus «però si aquest estil ja no es porta, home!», però no m’havia preparat per entomar una bufetada com aquella. Que no fa per mi, deia. Insinuava, què dic insinuava, afirmava, que el pentinat de James Dean a Un rebel sense causa no fa per mi. «I això, per què?», m’he preguntat. Per què no sóc guapo? Per què sóc un noi tímid? Per què es veu d’una hora lluny que sempre he estat l’alumne aplicat de la classe que només feia amics a canvi de regalar l’entrepà a l’hora del patí o de deixar-se copiar els exàmens?

Quan he tornat a casa, abatut, humiliat i pentinat com un frare, he buscat una mica de consol i comprensió a l’habitació de la meva germana, i ella m’ha deixat anar, rifaire: «i dius que pretenies que et tallés els cabells com a en James Dean? Però escolta: a qui vols enganyar? Per què no t’acceptes tal com ets, d’una vegada? No fa gens per tu, home, aquest pentinat! Però que no ho veus?». I aleshores jo, ferit i indignat, he respost a totes les seves afrontoses preguntes retòriques amb un cop de porta violent i escandalós, que no m’ha donat la raó, però que, si més no, ha aconseguit, sortosament, escabellar-me una mica.

Més tard el pare, en quedar-nos a soles a la cuina preparant les postres, s’ha sentit obligat a obsequiar-me amb un consell suposadament constructiu i paternal i m’ha deixat anar, insolent: «Aquesta noia no t’estima, fill. Però tu has vist quina faldilla tan curta que porta? No t’estima, és obvi, per què t’enganyes? Per què no et busques una noia que t’accepti tal com ets?». Amb tota la barra. «I quin mal hi ha?», m’han vingut ganes de vociferar-li. De fet sí, potser sí i, fins i tot, potser és justament això, precisament això, el que més m’atrau d’ella: no li agrado. Sí, és cert, i en sóc conscient, pare. El que ella desitja és transformar-me de cap a peus, i el que jo vull, justament, és que em canviï completament, que em modeli al seu gust. Vull que em faci un home nou. Vull ser més valent, seductor i decidit, i per això sóc tan feliç d’haver trobat una dona que no m’estima per ser qui sóc, sinó per les ganes que tinc de canviar, per la predisposició a convertir-me en el príncep blau, en el James Dean, que ella sempre ha somniat i que jo sempre he desitjat encarnar en persona. De què em serviria trobar una dona lànguida i servicial que m’adorés per ser qui sóc, si jo voldria ser un altre? Quin sentit tindria compartir la vida amb una persona que m’estimés per ser el jove introvertit, prudent i bondadós que tan m’agradaria perdre de vista per sempre?

Aleshores, però, tot cavil·lant sobre la multiplicitat del jo, he entrat al menjador amb la safata de lioneses, he vist com m’han mirat tots i m’he adonat que mai podré aconseguir que em vegin d’una altra manera. Perquè m’estimen i perquè suposo que quan s’estima a algú ens és imprescindible creure que el coneixem, que sabem com és, que és així o aixà, per convèncer-nos que l’apreciem justament per això, per qui és, i no per simple inèrcia. I he vist, en canvi, com em fitava ella, amb aquell esguard insubstancial, la mirada d’algú que només s’estima a sí mateix, que tan sols persegueix el seu propi somni, el seu projecte ideal de vida, i m’he sentit massa introvertit, prudent i bondadós per enganyar-me a mi mateix i, encara menys, per intentar entabanar-la a ella. Llavors és quan m’ha dit, la mare, «fill, rei, demana un desig», plantant-me el pastís de Lacasitos, el meu preferit, davant dels nassos, i m’he sentit acorralat, ofegat en un mar d’incerteses.

Entendrit i atabalat, m’he deixat endur per l’instint, o per la convenció, ves a saber, i he tancat els ulls amb fermesa. Per pensar, suposo. Per barrinar si havia de permetre que el meu jo introvertit, prudent i bondadós concebés la petició insulsa i materialista de cada any o bé m’havia d’imposar un prec més romàntic, utòpic i inaudit, que em deixés a mi mateix de pasta de moniato per la seva pretensió i impostura. Era un dilema dels grossos, i jo tenia pocs segons per decidir-me. Així doncs, víctima de la precipitació, he obert els ulls abans d’haver pogut arribar a cap conclusió, amb el temps just per sol·licitar, amb un pensament fugisser i maldestre, una oportunitat per convertir-me en l’admirable home nou dels meus somnis.

Finalment, però, no s’ha complert, no, el desig, perquè just després de bufar les espelmes, la família m’ha regalat, com cada any, la samarreta del Barça de la nova temporada junt amb una targeta de colors vistosos, d’aquelles que emeten musiquetes criminals i que et deixen tot arrebossat de purpurina, que deia: «Moltes felicitats! Esperem que passis un gran dia, i que els 30 no siguin res! Tu segueix així. No canviïs. T’estimem».

Helena Codorniu
Guanyadora del IV Premi de Narrativa breu
per a joves Caterina Albert

dimarts, 10 de desembre de 2013

Una promesa

Gairebé ja havia passat el dia del seu aniversari. Només quedava l’hora de sopar. El sopar i els regals.
Fins ara tot havia estat normal, com qualsevol altre aniversari: de bon matí, les felicitacions, els petons, les abraçades. I ella només esperava, desitjava que la mare hagués oblidat la seva amenaça. Però en el fons, molt en el fons era conscient que això no passaria.

Les amenaces de la mare no eren només amenaces, eren promeses recobertes de sentència. I la mare mai no faltava a una promesa. Es podien enfonsar el cel i la terra però ella les complia.
Des que na Caterina tenia ús de raó que li sentia dir el mateix, encara que només li ho deia a ella. I ella s’enfadava. “Per què ella i no els seus germans?”, es preguntava sempre sense gosar expressar-ho en veu alta.
A mida que es va anar fent gran, i pel que anava veient, ho va entendre: eren nois. Amb això quedava tot dit, perquè els nois segons què no ho fan.

I va arribar l’hora de sopar. Tots cinc seien a taula: els pares, els seus dos germans i ella. Tothom estava content. Na Caterina no.
I va arribar el pastís i ella, amb recança, va bufar les nou espelmes. Bufava a poc a poc, esperant que no s’apaguessin mai, perquè tot seguit venien els regals.
Va notar la mirada estranyada del pare al seu damunt. No va voler aixecar la vista.
I la mare, amb aquell seu somriure, el somriure que es guardava per a les ocasiones especials, el que li feia apujar una miqueta la comissura dels  llavis cap el costat dret; el somriure de complir les promeses, li va posar a les mans el seu regal. Un paquet pla. No pesava gens. Na Caterina no l’hauria volgut tocar.
―Que no l’has d’obrir? ―li va demanar el pare al cap d’una estoneta.
Na Caterina va aixecar el cap, i es va preguntar si el pare ja devia saber què hi havia dins, i es va disposar a odiar-lo.
Aleshores va començar a desfer el llaç, a poc a poc. Després va desenganxar les tiretes adhesives, amb lentitud. I, finalment, quan ja no li va quedar altre remei, va obrir el paquet.
―Ha arribat el dia ―va dir la mare, que seguia somrient mentre l’observava―. Ja saps què has de fer.
Na Caterina es va aixecar, el paquet li va caure de la falda i a terra van quedar, també, el davantal i els guants de goma que contenia. I na Caterina va marxar del menjador, a poc a poc, amb les llàgrimes rodolant-li galtes avall.
Naturalment, la mare havia complert l’amenaça.
―No cal que marxis ―va dir aixecant la veu i sense perdre el somriure de les ocasions especials―. No aniràs a dormir fins que no hagis fregat els plats. Avui i totes les nits.
I abans de tancar la porta de l’habitació, na Caterina va sentir que el pare deia:
―És molt petita, no li ho pots fer això...

Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada