Entrevistem...

dilluns, 27 de novembre de 2017

Caldria potenciar l'R+D+I en ciències socials, arts i humanitats

MERCÈ MARTÍ (GIRONA, 1977). DOCUMENTALISTA DE L'OBSERVATORI DE LA RECERCA DE L'INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS (OR-IEC)

- Reviseu periòdicament unes més de 150 fonts d'informació: amb quina periodicitat exactament?

Cada dia. Es tracta de fonts que són primàries, com ara resolucions dels butlletins oficials, estadístiques i registres administratius, entre d'altres; o bé secundàries, com memòries, informes, etcètera.

A més, revisem llocs web, RSS i xarxes socials. Les fonts que utilitzem es poden consultar al portal de l'Observatori.

- Dels diferents apartats i tipus de continguts que tracteu quins requereixen habitualment una major dedicació per tal de poder publicar-los regularment al web?

Les entrades d'informació especialitzada exigeixen una major dedicació de temps perquè cal analitzar prèviament les dades estadístiques. Normalment, es redacten de 5 a 10 entrades d'aquest tipus al mes. El contingut sobre convocatòries també requereix un seguiment continuat de les fonts per assegurar-nos d'informar correctament sobre l'abast de la convocatòria i els terminis.

- Quin és el tema en l'àmbit de l'R+D+I que t'interessa més?

A títol personal, tinc interès en la recerca en biomedicina i ciències ambientals. De manera especial, en els projectes de recerca de la Fundació La Marató de TV3 i en la divulgació d'activitats d'R+D+I sobre medi ambient.

% estatal de projectes CDTI finançats (2000-2015) / OR-IEC; CDTI
- A quines metes s'enfoca majoritàriament l'àmbit de l'R+D+I actualment als territoris de parla catalana?

% estatal dels crèdits CDTI (2000-2015) / OR-IEC; CDTI
Un dels objectius és escurçar la distància que existeix amb els països més productius d'Europa pel que fa a la producció, la visibilitat, l'excel·lència i la internacionalització de l'R+D+I. A més, augmentar la participació de les dones és un objectiu compartit per nombroses institucions de recerca així com fomentar les vocacions científiques dels joves. També és convenient avançar en la transferència de coneixements.

Pel que fa als camps de recerca que presenten més fortaleses ens consta que majoritàriament serien els relacionats amb l'astronomia, la medicina, la física, les neurociències, la biologia, les ciències agropecuàries, les matemàtiques i les ciències de la informàtica. Però en la meva opinió, hi ha d'altres, de l'àmbit social i artístic, que són igualment vitals per a la nostra societat i als quals no s'hi dedica habitualment tanta atenció. Caldria potenciar l'R+D+I en ciències socials, arts i humanitats.

- I a nivell europeu?

Europa concentra gran part de les seves activitats de recerca i innovació en el programa marc Horizon 2020, per mitjà del qual es vol contribuir a abordar tres pilars fonamentals: donar resposta als reptes socials, promoure el lideratge industrial i reforçar l'excel·lència científica. En aquest marc, els reptes socials crec que constitueixen el pilar més interessant i aborden diverses temàtiques com ara salut, transport, medi ambient o seguretat.

- Per què vàreu determinar a l'Observatori que calia fer la unió entre els dos webs que féieu servir: Meridià i Blog de l'OR-IEC?

Calia oferir la informació de l'OR-IEC amb un format web més adaptatiu i més dinàmic, i amb més informació visual per tal de millorar l'experiència de l'usuari per a la cerca i localització de continguts. Així mateix era necessari agilitzar els processos interns d'actualització de contingut com ara els dels documents o enllaços. També consideràvem important, destacar visualment les dades i les convocatòries. El funcionament del dia a dia, ens va portar a voler fusionar els dos portals en una sola plataforma, i així aconseguir una millor funcionalitat. També es va voler donar una divulgació més gran posant totes les dades en obert.

Nombre d'articles de tema nanotecnològic a diferents països
(Dinamarca, Suïssa i Suència), afegint-hi Catalunya i la
Comunitat de Madrid (2003-2009)/ OR-IEC
- Ha calgut una implicació rellevant del conjunt del vostre personal per a la posada en marxa del nou web?

Efectivament, per a dur a terme el projecte d'integració dels dos portals ha calgut una major implicació en particular del Servei d'Informàtica i del Servei de Recursos digitals de l'IEC. Les seves tasques s'han centrat en l'actualització del disseny visual i tecnològic, més orientat als elements de valor afegit, com ara informes estadístics propis, entrades al blog, xarxes socials i butlletins; i fer també el web més àgil per a gestionar els continguts i introduir la informació a la base de dades.

- Quina tasca, o quines tasques, has desenvolupat pel que fa a aquesta posada en marxa?

He procurat aportar els meus coneixements i expertesa, com cadascú dels qui han participat: sens dubte ha estat una feina d'equip.

Evolució del professorat en antropologia social i cultural
a les universitats catalanes (1997-2003) / OR-IEC; DURSI
- Què s'ha aprofitat d'un web i de l'altre?

Dels dos webs s'han mantingut tots els continguts però reorganitzat-se donant importància als que considerem més essencials. Amb el disseny del nou lloc web s'han pogut destacar aquells informes o aquelles dades més consultades o sol·licitades per la comunitat científica.

- Hi ha encara alguna novetat prevista d'incorporar-se al web i que us plantegeu de fer-ho properament?

Ens agradaria introduir un quadre de comandament. Creiem que pot ser una eina de treball molt útil per al sistema català de recerca.

- Com funcionaria aquesta eina?

Es tracta d'una utilitat interactiva que permetria obtenir estadístiques sobre les sol·licituds i concessions de projectes, com ara taxes d'èxit i finançament assignat, entre d'altres.

Òscar Guimerà

Nombre de treballs a Catalunya en l'àmbit de la biologia cel·lular, molecular i bioquímica; per quinquennis (1981-1995) / OR-IEC

Perfils de les recerques d'autors catalans en economia (1991-1995) / OR-IEC

Personal investigador en geologia per centres de recerca (2003-2009); 1. Inclou personal de l'ICM i de la UTM; 2. A més, hi fan recerca 5 persones amateurs / OR-IEC; SECRETARIA D'UNIVERSITATS I RECERCA DE LA GENERALITAT

Personal docent i investigador en prehistòria, arqueologia i història antiga, per universitats (curs 2002-2003 a 2008-2009) / OR-IEC

Ens universitaris on regularment es du a terme recerca en química (2009) / OR-IEC

Programa de les Primeres Jornades sobre Gestió de la Informació Científica (JGIC), l'any 2012 / OR-IEC

Conclusions de les Primeres Jornades sobre Gestió de la Informació Científica (JGIC), l'any 2012 / OR-IEC

L'aleshores president de l'IEC, Salvador Giner (centre), intervenint amb motiu de la conferència inaugural, a càrrec d'Enric Claverol (esquerra), de les Segones Jornades sobre Gestió de la Informació Científica (JGIC), l'any 2013; hi ha també el catedràtic de microbiologia de la UB, Ricard Guerrero (dreta). La conferència portava per títol 'La Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació: activitats de suport de la ciència i de la interacció público-privada' / OR-IEC



Diverses conferències de les Terceres Jornades sobre Gestió de la Informació Científica (JGIC), l'any 2014 / OR-IEC; YOUTUBE




Diverses conferències de les Quartes Jornades sobre Gestió de la Informació Científica (JGIC), la darrera edició que l'Observatori ha celebrat fins ara, l'any 2015 / OR-IEC; YOUTUBE




dimarts, 31 d'octubre de 2017

Fer caricatures sempre m'ha sortit de manera natural

JOAN VIZCARRA (MONTBLANC, 1967). CARICATURISTA

- Quan et van encomanar el cartell per al Festival Internacional de Blues de Cerdanyola d'enguany vas tenir clar de seguida que caricaturitzaries Ray Charles, B.B. King, John Lee Hooker i Louis Armstrong?

Sí ho vaig tenir claríssim. Em va fer molta il·lusió l'elaboració d'aquest cartell perquè sóc un gran fan de la música, en especial del blues i el rock. I aquests quatre personatges són per a mi els principals referents del blues i la música negra autèntica: uns tòtems indiscutibles d'aquest gènere musical. A banda que són unes persones molt xules de dibuixar.

- Quina cançó destacaries d'algun d'aquests quatre artistes que has caricaturitzat?

Boom Boom de John Lee Hooker, m'agrada molt perquè té un ritme molt 'bluesero'.

- D'artistes del món de la música precisament has fet gaires més caricatures?

Joan Vizcarra a la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès, on
s'ha exposat, del 18 de setembre al 9 d'octubre, la seva obra
inspirada en l'àmbit de la música, especialment el cartell del
Festival de Blues de la ciutat / VIZCARRA.INFO
Sí, al llarg de 25 anys de trajectòria n'he fet molts. A més que personalment sóc molt mitòman i m'agrada tot allò relacionat amb músics, actors... sense anar més lluny en Bruce Springsteen el tinc entre els més recents.

- A quin dels artistes de l'àmbit musical li deus haver fet més caricatures al llarg de la teva carrera?

Al rei del rock: Elvis Presley. M'agrada molt i és cert que li he fet un munt de caricatures.

Signant el cartell per als fans / VIZCARRA.INFO
- A banda dels músics, destaca en la teva obra de caricatures algun altre col·lectiu en particular? Els polítics potser?

Sí, de polítics també molts. Des de l'època d'en Felipe González... Aznar, Zapatero, Rajoy... i d'altres, pràcticament no se n'escapa ni un.

- Potser l'àmbit esportiu seria igualment un altre al qual has dedicat força dibuixos, oi?

També. És un univers molt atractiu el de l'esport, amb molta gent seguidora. Del Barça, del Reial Madrid... en general he fet bastant.

- La tasca de caricaturista s'ha hagut de veure immersa sovint en el debat que confronta llibertat d'expressió i creences religioses, particularment l'islam. Què en penses?

Trobo que és un tema tan complex i amb tantes arestes que no sé ni què opinar... em supera. És tan delicat que, de vegades, sí que ho comentes amb companys però... em sobrepassa completament.

- Ja de petit t'agradava dibuixar, i especialment fer caricatures, o ha estat de més gran que vas decidir dedicar-t'hi?

Des de ben petit ja tenia una necessitat de plasmar aquest tipus de dibuixos: a l'escola dibuixant al marge dels llibres, fent caricatures dels companys i dels professors. Ja a l'Educació Bàsica i després seguint, al Batxillerat. Fent per exemple, la típica targeta de final de curs per a recaptar fons, hi dibuixava tots els profes allà. La meva mare encara guarda munts de papers amb els meus dibuixos de fa tant de temps. Fer caricatures sempre m'ha sortit de manera natural.

Joan Vizcarra al seu taller, en un local de Barcelona, elaborant
la caricatura de Bruce Springsteen / TITULARS.CAT
- Així que els teus profes, de fet, si els caricaturitzaves a les targetes de final de curs, devien veure que els havies dibuixat... Els agradava?

S'ho agafaven amb diversió, sí. S'ho prenien bé.

- En ocasions dibuixaves en plena classe?

Al fons del seu local-taller, amb més obres / TITULARS.CAT
Doncs sí, recordo per exemple el profe de Mates amb la seva explicació, i jo al meu món, dibuixant. De fet, recordo que una vegada a vuitè, l'últim curs de la Bàsica, estava dibuixant, sense parar atenció a la classe, i el profe em van enganxar; aleshores em va castigar però amb un càstig de bon rotllo: va consistir a dibuixar tots els professors de la Bàsica de l'escola a la pissarra de la classe. D'aquesta manera, vaig tenir la meva primera exposició, de manera accidental però va ser tot un èxit: va venir tothom a veure aquell mural de profes; no només els alumnes i els propis pofes sinó els pares dels estudiants.

- Ja més aviat a la teva etapa professional, se t'ha molestat algú arran d'una caricatura que li hagis fet?

Sí, algun famoset s'ha sentit molest i s'ha queixat... però és clar, depenent del mitjà on treballis ja et condiciona la càrrega de sarcasme que acostumes a posar... sí que algunes caricatures són més d'homenatge, però en definitiva procuro anivellar els dos extrems: el més amable i el més punyent.

Vizcarra, a més, té el seu taller ple de fotografies que s'ha fet amb
moltes de les personalitats que ha caricaturitzat / TITULARS.CAT
- Hi haurà gent, però, potser la que més, que et felicitarà, oi?

Per descomptat. Afortunadament.

- Qui, per exemple?

El rei abdicat, Joan Carles em consta que és un gran col·leccionista de les seves caricatures i en va demanar una. Joaquín Sabina i Santiago Segura són també alguns que m'han felicitat en veure's parodiats d'aquesta manera. Fins i tot recordo en Camilo José Cela en el seu temps... o Ruiz-Mateos, que m'enviava cartes felicitant-me quan veia que l'havia dibuixat. A més, com que el meu procés de treball és totalment artesanal, doncs tinc aquesta opció que de vegades la gent em compri els originals.

- Per cert, què et sembla l'aplicació d'eines i tècniques digitals a l'àmbit del dibuix i la pintura?

Crec que si els meus treballs agraden és precisament perquè es tracta d'un tipus de dibuix molt orgànic, molt manual, en comparació amb la tècnica digital, amb ordinador, que s'ha generalitzat actualment. Per això precisament reivindico des de fa anys aquesta originalitat de la peça feta a mà, el culte a l'original. Sóc un gran defensor del dibuix plenament artesanal.

Òscar Guimerà












Diverses de les fotografies que Vizcarra s'ha fet amb personalitats que ha caricaturitzat: de dalt a baix Lluís Homar i Gran Wyoming, Johan Cruyff, Guillermo del Toro, Pepe Rubianes i Alaska, Joaquín Sabina i Ferran Adrià, Pablo Motos i Josema Yuste, José Mota amb Santiago Segura, Tricicle, Alejandro Sanz, Estopa, Edu Soto i Santi Millán / TITULARS.CAT




dijous, 31 d'agost de 2017

Sóc contrari a veure la guerra des del patetisme romàntic

PLÀCID GARCIA-PLANAS (SABADELL, 1962).
DIRECTOR DEL MEMORIAL DEMOCRÀTIC

- Què remarcaries de tota l'activitat duta a terme l'any passat, al Memorial Democràtic, amb motiu de la commemoració del 80è aniversari de l'inici de la Guerra Civil?

Estic molt orgullós del concert 'L'últim assaig', que vam fer el 18 de juliol de l'any passat al Palau de la Música en homenatge a quan Pau Casals, amb l'Orfeó Gracienc i la soprano Conxita Badia, exactament el mateix dia i al mateix lloc però 80 anys enrere assajaven per a fer un concert l'endemà amb motiu de l'inici de l'Olimpíada Popular i van haver d'aturar aquell assaig perquè va arribar la notícia que començava el conflicte: un moment molt recordat, a més, pel fet que a proposta del propi Casals, tot i no haver-hi públic, no van marxar sense dur-hi a terme la interpretació de la peça que assajaven, la 9a Simfonia de Beethoven. En aquest concert de l'any passat, es va recordar aquell moment i l'Orquestra Simfònica del Vallès va interpretar, comptant amb el propi Orfeó Gracienc, aquesta peça que és tan famosa sobretot per la part de l''Himne de l'Alegria'; a més, hi van haver projeccions audiovisuals relacionades amb l'època. I, d'altra banda, estic molt satisfet de la col·laboració amb la Fundació l'Alternativa per a reproduir els pòsters de l'Olimpíada Popular, i que vam fer amb l'ajuda de Marc Martí, empresari dedicat a l'àmbit de la imatge gràfica.

De tota manera, personalment sóc molt "antianiversaritis", crec que no s'ha d'abusar de la commemoració d'aniversaris però cert és que els 80 anys de l'inici de la Guerra Civil bé que ho mereixia pel fet que encara hi ha viva gent que va patir aquell conflicte, de manera que ha estat sobretot un reconeixement humà a aquestes persones. Però destacaria també que ha estat un any en el qual, més enllà de dedicar-nos pròpiament a la celebració d'aquest aniversari que ha estat tan important, hem donat un impuls a la institució, tot i que com de vegades pot passar amb els impulsos, els resultats triguin a apreciar-se.

Moment en el qual, el passat 7 de juliol a la seu del Memorial
Democràtic, es va formalitzar el conveni pel qual la CCMA
li cedeix continguts. D'esquerra a dreta: el conseller
d'Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència,
Raül Romeva; la vicepresidenta de la CCMA, Núria
Llorach; i Plàcid Garcia-Planas / GENCAT.CAT
- En què ha consistit exactament aquest impuls?

En haver apretat fort l'accelerador en l'aspecte de la presència, perquè aquí tenim molta cosa que és totalment desconeguda. De fet, quan em van proposar de dirigir el Memorial Democràtic, i comentar-ho a amistats i companys de la professió, em vaig trobar que o no sabien què era o com a molt tan sols els sonava d'alguna cosa. Però en aquest ens tenim el segon banc audiovisual de testimonis més important d'Europa i va del 1931 al 1980, des de la proclamació de la II República fins a les primeres eleccions a la Generalitat recuperada. El nostre banc audiovisual de testimonis és un tresor. Està disponible a Internet, i és autèntica Història viva: pretenem encara multiplicar-ne els testimonis i per això des d'aquest any passat tenim un projecte per a convertir-lo en el primer banc audiovisual de testimonis a nivell europeu i probablement també a nivell mundial. El primer a Europa és un de treballs forçats i que està a Berlín.

La nostra idea és crear un gran web de la memòria històrica. Crec molt en Internet per a difondre la memòria històrica. Així no ens quedem només amb les xerrades i les exposicions, que estan molt bé però que potser acaben quedant en l'àmbit més reduït. En aquest sentit, remarcar el conveni signat el passat 7 de juliol amb la CCMA: amb això esperem poder crear aquest gran arxiu històric de testimonis orals i fer-ne el més gran d'Europa. El gran repte de la memòria històrica és tenir més visibilitat i arribar a públics més generals.

Una part de l'exposició 'Patufet en guerra. La il·lusió
de la normalitat'/ MEMORIAL DEMOCRÀTIC
- Quin episodi de la Guerra Civil creus que és el més poc conegut o que mereixeria donar-se més a conèixer?

Per començar, em sembla que la Guerra Civil és molt poc coneguda tota ella, en general, però potser un dels temes que són més poc coneguts sigui el dels Fets de Maig. Tots els aspectes dels bombardejos a Barcelona i altres ciutats haurien de conèixer-se més.

Ara bé, convé tenir present també que la Guerra Civil és una guerra molt complexa: una guerra amb moltes guerres a dins i fora seu. Però de tota manera, per la importància que tenen sobretot els mitjans audiovisuals de masses, haurien d'haver i de difondre's més pel·lícules d'aquest conflicte.

- I independentment que sigui o no poc conegut, hi ha algun episodi de la Guerra Civil que et provoqui especial interés?

Tot allò relacionat amb els esforços que va fer la Generalitat per a salvar el patrimoni artístic català: sempre m'ha fascinat.

- Has publicat darrerament el llibre La guerra es una piscina, per a qui no el conegui què li explicaries?

L'he fet amb el fotògraf madrileny Guillermo Cervera, amb qui he fet també mots reportatges a diferents països en els darrers cinc o sis anys. El llibre mostra com Guillermo i jo veiem la guerra: és una reflexió quant al corresponsal de guerra, i com a tal sempre m'ha obsessionat molt el tema de la memòria i del dolor que deixa tota guerra.

- Havies volgut sempre arribar a ser corresponsal de guerra o més aviat et vas trobar amb l'oportunitat sense esperar-t'ho i la vas aprofitar aleshores?

Doncs, no ho havia volgut sempre: volia ser arquitecte però em van acabar fent por els números i vaig optar per la carrera de Periodisme. I tot i que pel meu nom, Plàcid, es diria que no estic fet per als conflictes, em vaig acabar trobant amb un boli i una llibreta enmig de la guerra. Va haver un moment que vaig estar a punt de deixar-ho, però vaig continuar com a corresponsal de guerra pel repte narratiu. Em refereixo a: com relates el dolor en dos folis? Jo veia que s'estava fent molt malament perquè sempre s'explicava des d'una mirada frontal, facilona i lacrimògena. I per explicar bé el dolor, l'has de mirar també de manera lateral.

Un acudit de Cornet (revista En Patufet del 12 de
febrer de 1937) / MEMORIAL DEMOCRÀTIC
- A partir de la teva obsessió que comentaves quant a la memòria relacionada amb la guerra, què és allò més important que has après?

Un acudit de Mallol (revista En Patufet del 3 de
febrer de 1938) / MEMORIAL DEMOCRÀTIC
A no convertir la guerra sempre en un pas de Setmana Santa, i que no cal anar reiteradament, per exemple, a fotografiar els pares patint amb els infants; això cal mostrar-ho, sí, però no s'ha de veure, com et comentava, amb una mirada frontal, facilona, sinó una de més lateral i captar altres escenes curioses i sorprenents que poden donar-se en una guerra. Sóc contrari a veure la guerra des del patetisme romàntic. I amb la memòria històrica, en general, sovint passa igual. De vegades potser s'explica sempre el mateix de la Guerra Civil i de la mateixa manera. Però el dolor en aquests tipus de conflictes és prou profund com per a fer mirades laterals, no sempre la mateixa frontal i de tipus mortuori.

- Podries comentar algun exemple d'aquest tipus de mirades alternatives?

Sí, i de fet lligant-ho amb una activitat d'enguany al Memorial, la mirada que es dóna a conèixer a l'exposició que hem dedicat a la revista Patufet. Aquesta mirada de la guerra des de l'humor, també és memòria històrica del conflicte.

- Doncs ja que esmentes aquesta exposició que heu fet, què en remarcaries?

S'hi pot apreciar com la revista En Patufet feia humor però no polititzat i que, en temps de la Guerra, servia perquè a través de l'humor la gent d'alguna manera escapés del conflicte, fent possible una supervivència mental enmig de la tragèdia. La mostra es titula 'Patufet en guerra. La il·lusió de la normalitat'; va començar el passat 19 de gener i acaba aquest 31 d'agost.

La publicació va aconseguir vendre 65.000 exemplars per número i arribar a més de 300.000 lectors, quan la població a Catalunya era d'uns 3 milions d'habitants: era el Club Super3 de l'època. I ha tingut un paper molt destacat en uns moments en què no hi havia escola en català. Molta gent li donava tant de valor fins al punt d'amagar-ne els exemplars als armaris en temps de persecució de la llengua catalana.

- Des del Govern català ja es va anunciar que enguany, amb motiu del 40è aniversari del retorn del president Tarradellas, es commemoraria aquest fet històric tan rellevant: de quina manera en prendreu part en aquesta celebració? Amb alguna altra exposició potser?

Com et comentava, sóc molt "antianiversaritis" i per a l'efemèride d'en Tarradellas no preveiem fer una exposició. Crec més aviat que per a aquest tema en particular ja hi ha la iniciativa pertinent que comentaves i que s'ha d'impulsar des del Govern català com a gran acte institucional, que és com s'han de celebrar una efemèride com aquesta. D'exposicions prefereixo fer-ne de contundents però reduïdes, com la que hem dedicat a la revista Patufet i la que tenim prevista que tractarà de tota la documentació que es va generar als consolats de diferents països a Barcelona.

- Pel que fa a una altra activitat relacionada amb la memòria històrica, heu donat suport a seguir col·locant les llambordes anomenades 'stolpersteine'. Com ha anat?

Gunter Demnig col·locant les cinc plaques 'stolpersteine' de
 Castellar del Vallès, el passat 27 de gener a la Plaça del Mirador
/ AJ. CASTELLAR DEL VALLÈS
Molt bé. Es tracta d'unes plaques per a recordar els noms de les persones que van ser víctimes dels camps de concentració nazis: són de 10 per 10 centímetres, fetes de formigó, cobertes d'una fulla de llautó i on es graven les dades de persones empresonades i deportades. Fa dos anys Navàs va ser el primer municipi català i de l'Estat a fer aquesta iniciativa, i a començaments d'enguany hem reprès la idea fent-ho a Igualada, a Castellar del Vallès i a Manresa. És una iniciativa de l'artista alemany Gunter Demnig i que s'ha anat estenent arreu d'Europa. Ja han hagut altres ajuntaments interessats perquè hi duem a terme també el mateix.

Placa de la Plaça de Joan Amades, a Barcelona: en memòria de
les víctimes dels bombardeigs de març del 38 / TITULARS.CAT
- Quin ha estat el darrer espai relacionat amb la memòria històrica on has estat i quin serà el proper que visitaràs?

L'últim ha estat la plaça que tenim aquí pràcticament al costat mateix del Memorial, la Plaça de Joan Amades, on hi ha una placa en memòria de les víctimes dels bombardeigs de març del 38 a Barcelona. I el proper: doncs per la seva proximitat, tornaré a passar quan surti d'aquí, de l'edifici del Memorial, per aquesta mateixa plaça, que em fa pensar que a tot arreu s'hi poden trobar elements de memòria històrica. La memòria històrica és pràcticament a cada lloc on s'hi vagi.

Òscar Guimerà

Gunter Demnig en el moment de col·locar una de les 21 'stolpersteine' de Manresa, el passat 25 de gener: les llambordes es van col·locar en aquesta ocasió entre el 25 i 26 de gener, davant la porta de les respectives cases on havien viscut les víctimes / AJ. MANRESA

Vídeo de la col·locació de plaques de Gunter Demnig a Igualada, el passat 26 de gener: en aquest municipi es van homenatjar 10 víctimes dels camps de concentració nazis / AJ. IGUALADA

Plaça de Joan Amades, a Barcelona: s'aprecia al costat de la font, a l'esquerra, la ubicació de la placa en memòria de les víctimes dels bombardeigs de març del 38 / TITULARS.CAT

Capçalera i retall del número del 15 d'octubre de 1938 de la revista En Patufet on s'anuncia la mort de Jordi Folch i Camarasa al front de l'Ebre / MEMORIAL DEMOCRÀTIC









Més parts de l'exposició 'Patufet en guerra' / MEMORIAL DEMOCRÀTIC




dissabte, 31 de desembre de 2016

El Govern català vol ser a prop del món municipal

MIQUEL ÀNGEL ESCOBAR (ESPLUGUES DE LLOBREGAT, 1970). DELEGAT TERRITORIAL DEL GOVERN DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA A BARCELONA

- En la ronda de presentacions del model de l'estratègia RIS3CAT vas estar present a la darrera de totes, que va tenir lloc a Barcelona el passat mes d'octubre. Repassant tot allò que implica aquesta iniciativa del Govern català, què en destacaries?

L'estratègia RIS3CAT és essencial per al desenvolupament econòmic i social no només a la nostra demarcació sinó al conjunt de Catalunya: se centra en aspectes vinculats a la innovació de les empreses però també introdueix l'actor públic i en aquest sentit representa una aportació econòmica d'uns més de 400 milions d'euros que fa el Govern català al món de l'empresa i que poden repercutir en la generació d'entre uns 800 i 900 milions d'euros de moviment econòmic. Això és molt important perquè col·loca les empreses en una situació de poder innovar i de fer-ho de manera vinculada al territori i d'aquí que s'espera que també hi tinguin un pes determinant els ajuntaments. D'aquesta manera es tractaria de posar Catalunya encara més al capdavant de les regions europees que innoven i que tenen empreses que transformen el teixit productiu no només des del punt de vista del producte sinó també pel que fa al procés de producció.

Visitant el Pessebre Vivent de Sant Adrià de Besòs,
el passat dia 17 / DELEG. GOV. BARCELONA
- A quins sectors creus que es poden encaminar més els objectius de la RIS3CAT a la demarcació de Barcelona?

Em sembla que no hi ha cap sector que no estigui interpel·lat per aquesta estratègia, perquè pot anar encaminada evidentment a l'àmbit de la tecnologia però també a l'àmbit social o a qualsevol altre, precisament perquè no només es tracta d'innovar en el producte sinó en la transformació dels processos productius, és a dir, com introduïm en el procés elements de qualitat que permetin innovar i millorar l'empresa en un context de competència en termes globals. En això Catalunya és ja capdavantera perquè ha mirat en els darrers anys a fora per a obrir-se a d'altres mercats, així que quan es competeix en un mercat internacional s'ha de mirar encara més cap a la innovació i la qualitat. I l'estratègia RIS3CAT pretén ser un impuls a aquesta tendència i contribuir a col·locar millor l'empresa catalana en termes internacionals i enfortir-la alhora en clau nacional.

- Quant a l'àmbit educatiu has visitat fa poc uns centres a Barberà del Vallès: què et van transmetre aleshores en aquest cas específic i què remarcaries en general d'aquells temes que tenen a veure precisament amb el sector de l'ensenyament?

A l'Ajuntament de Tordera, amb l'alcalde Joan Carles
Garcia, el passat dia 16 / DELEG. GOV. BARCELONA
En el cas concret de Barberà es va donar perquè Barberà va ser un dels primers municipis que vaig visitar com a delegat del Govern i aleshores, com sempre fem, recollim les aspiracions i preocupacions dels municipis: aleshores vaig saber que una de les preocupacions que hi havia a Barberà era la de les dificultats d'inversió en aquest centre educatiu i a aquesta s'unia la reivindicació d'un tercer institut per a la localitat. D'aquesta manera, després d'un cert procés participatiu que va dur a terme l'Ajuntament, el que vam fer va ser aterrar conjuntament amb el Departament d'Ensenyament per a intentar trobar solucions a aquesta reivindicació i alhora impulsar les reformes que es demanaven al centre Can Planas. Unes solucions que cal buscar en un context molt difícil per al Govern de Catalunya, ja que cal prioritzar les inversions i a la vegada planificar-les de manera coherent tenint en compte els moviments demogràfics que tenim. Al final vam trobar una solució que crec serà d'èxit i que vam celebrar fa poc amb el bateig d'aquest tercer institut: es van aprofitar instal·lacions d'un altre centre que es diu Elisa Badia perquè comencés a funcionar el nou institut, que és l'Institut Bitàcola.

Pel que fa al sector educatiu sí que vull remarcar que des del Departament d'Ensenyament s'està fent un esforç molt important per a la planificació del mapa escolar de la mà dels ajuntaments, i en aquest sentit estem parlant tant de la Federació de Municipis de Catalunya com de l'Associació Catalana de Municipis, tant pel que fa als paràmetres d'equipaments com de professorat.

Reunió de treball a l'Ajuntament de Sant Quirze del Vallès,
amb l'alcaldessa Elisabeth Oliveras (just al costat del del
delegat del Govern) el passat dia 14 / DELEG. GOV.
BARCELONA
- També en altres àmbits que li són de competència al Govern català està ben present aquest procediment d'acostar-se al nivell municipal?

Sí. El Govern català vol ser a prop del món municipal perquè puguem crear espais comuns per a enfortir una aliança entre Govern i ajuntaments que sigui pràctica i amb el màxim diàleg perquè aportem el millor servei a la ciutadania. Personalment, des del mes de febrer, que és des de quan estic exercint el meu càrrec actual, he visitat més d'un centenar de municipis i he pogut parlar amb els alcaldes i alcaldesses: en tots els casos volem atendre aquelles necessitats que són més urgents en l'àmbit que sigui: urbanístic, educatiu, sanitari... i volem que alcaldes i alcaldesses ens expliquin cap on van els seus municipis, quin és el seu relat i quines oportunitats han detectat.

Amb aquest relat a nosaltres ens és més senzill comprendre les seves reivindicacions i explicar-les a les taules del Govern i aleshores trobar solucions al respecte que siguin factibles. Amb això sempre volem ajudar quant a allò que afecta les preocupacions dels ajuntaments però també d'associacions i d'altres actors socials; i així també fer visible l'acció del Govern, que és potent a nivell pressupostari i de protecció política en aquesta demarcació on hi ha cinc milions de persones. Volem que es vegi que el Govern actua i afronta els problemes; i ho fa de la mà de les institucions més properes a la ciutadania, que són els ajuntaments.

- A banda de les visites que aneu fent més o menys periòdicament als municipis, desenvolupeu alguna altra tasca que us vinculi al nivell local?

A l'Ajuntament de Vallirana, amb l'alcaldessa
Eva Martínez; el passat dia 12 / DELEG.
GOV. BARCELONA
A la Delegació tenim una prerrogativa que és la de formar part de les juntes locals de seguretat, i a partir d'aquí procurem en certa mesura, juntament amb el Departament d'Interior que és qui té la màxima responsabilitat en la matèria, afrontar aquells problemes que des de l'àmbit de la seguretat preocupen als municipis i que ara sobretot, pel que hem recollit darrerament, se centre en fenomen de les "okupacions" de finques tant unifamiliars com d'edificis. Això genera certes alarmes que fan que s'actuï des del Departament d'Interior, el de Justícia o també el de Governació, i nosaltres de vegades quan detectem aquests problemes participem de la reflexió que pertoqui fer i la traslladem als consellers corresponents.

- Actueu, doncs, des de la Delegació com una mena de pont entre el Govern i els ajuntaments?

Sí, és un pont que a més volem que sigui de doble sentit: evidentment del Govern, pel que fa a les seves polítiques al territori, cap al món municipal; i d'altra banda, del propi ajuntament que, quan necessiti contactar amb el Govern, doncs a més d'adreçar-se al departament que consideri també pot comptar amb la Delegació Territorial per a traslladar un neguit, l'existència d'un problema o el desenvolupament d'una política concreta.

- Pel que fa a d'altres actors socials, com puguin ser els de l'àmbit l'associatiu que havíem esmentat, què soleu fer al respecte des de la Delegació?

A l'Ajuntament de Sant Feliu de Codines, amb l'alcalde Pere Pladevall;
el passat 22 de novembre / DELEG. GOV. BARCELONA
Ens interessa també captar la seva opinió, conèixer els neguits que puguin tenir i en aquest sentit ens hem reunit recentment amb la Taula del Tercer Sector, amb la Cecot i amb moltes altres associacions, i també empreses, de vegades perquè ens conviden als seus actes o en altres ocasions perquè per la nostra pròpia voluntat els hi hem demanat de conèixer-les. No ens quedem doncs en l'àrea purament dels ajuntaments sinó que intentem buscar també contacte i coneixement mutu amb entitats que poden ser associacions, empreses o d'altres tipus que són referents en la construcció del relat del conjunt del país. Val a dir que estem aprenent molt del nostre territori, que aparentment és molt homogeni però que no ho és tant i que està ple d'oportunitats.

- Quin balanç fas de les reunions que enguany s'han fet del Consell de Direcció d'Administració Territorial de la vostra Delegació?

Positiu i en dos àmbits. Primer pel que fa al propi funcionament del Consell de Direcció, on hi ha presents tots els directors de serveis territorials d'aquells departaments de la Generalitat que en tenen, estic molt satisfet del grau d'implicació de tothom i de la seva agilitat a l'hora d'establir aquest diàleg entre el Govern i la Delegació per a fer front als problemes que puguin sorgir i que poden ser molt grans o molt petits però que sempre obtenen una resposta. I en segon lloc, el retorn que estem ja obtenint de tot aquest teixit institucional, associatiu i empresarial que ens diu que el Govern del president Puigdemont és present, és accessible, atén els problemes i veu en els municipis uns aliats perquè només plegats podem afrontar totes les oportunitats que generem al nostre territori a nivell econòmic i social.

Òscar Guimerà

A l'Ajuntament de Castelldefels parlant amb l'alcaldessa Candela López, el passat dia 12 / DELEG. GOV. BARCELONA


A l'Ajuntament de Begues, amb l'alcaldessa Mercè Esteve just a tocar de la bandera; el passat 29 de novembre / DELEG. GOV. BARCELONA


Visitant Caldes de Montbui, amb l'alcalde Jordi Solé; el passat 22 de novembre / DELEG. GOV. BARCELONA


A l'Ajuntament de Vilassar de Dalt, amb l'alcalde Xavier Godàs; el passat 2 de novembre / DELEG. GOV. BARCELONA


Presidint la reunió del Consell de Direcció de l'Administració Territorial de la Generalitat a Barcelona, celebrada el passat dia 13 a l'edifici Can Serra, del recinte de les instal·lacions d'AGBAR a Cornellà de Llobregat / DELEG. GOV. BARCELONA




dimecres, 30 de novembre de 2016

La gestió dels espais fluvials hauria de ser més participativa

MARTA BENAGES (BARCELONA, 1983). PROFESSORA D'URBANISME A L'ESCOLA D'ARQUITECTURA DE LA UIC

- En tant que has estat coordinadora de l'activitat 'El dia de la riera!', com s'ha dut a terme tot el seu procés de preparació?

De la mateixa manera que el projecte d'investigació general del qual forma, 'El dia de la riera!' s'ha preparat i posat en marxa de manera conjunta entre la nostra Escola i l'Institut de Medi Ambient de la Universitat de Girona, que formem el Grup de Recerca Regeneració de Territoris Intermedis. El projecte del qual forma part 'El dia de la riera!' es va presentar l'any passat a la convocatòria RecerCaixa, de l'Obra Social "La Caixa" amb la col·laboració de l'Associació Catalana d'Universitats Públiques: com que es tracta d'una convocatòria adreçada a projectes socials, havia de tenir un retorn al territori i a partir d'aquí es va programar 'El dia de la riera!'.

Ens ho van atorgar a principis d'aquest 2016 i des d'aleshores fins ara el que havíem fet havia estat, el passat 27 de maig, com una presentació oficial i per a això vam escollir, després de parlar amb els diferents ajuntaments de l'àrea de la Riera de Caldes, un sol municipi que va ser al Centre Cívic El Vapor, a Santa Perpètua de Mogoda.

Un instant de la presentació del 27 de maig a Santa
Perpètua de Mogoda / UIC
- El projecte en el seu conjunt, doncs, té una doble vessant que seria alhora pròpiament teòrica quant a recerca i d'incidir al territori?

Sí, es tracta de definir un marc metodològic per tal que la rehabilitació dels espais fluvials sigui més participada i que això sigui extrapolable a d'altres casos: això seria la part de recerca en si; però com que ja coneixíem el cas de la Riera de Caldes, de fet la meva tesi doctoral, que vaig defensar al juliol del 2015, la vaig fer en relació a aquesta riera, doncs apliquem el projecte a un cas concret de manera que aconseguim que tingui un retorn immediat al territori. Seria ideal que quan acabem el projecte tinguem les dues coses: una metodologia que es pugui extrapolar i que surti a publicacions científiques reconegudes, però també el fet d'aconseguir que almenys una part de la ciutadania i certes Administracions públiques s'hagin posat d'acord, de manera que per exemple puguin demanar ajuts a les institucions europees per a la millora d'aquest espai.

- Com ho teniu planificat per tal de dur-ho a terme?

Hi ha tres grans paquets de treball o fases: el primer, la prova pilot amb entrevistes; el segon, l'eina web viulariera.org per a recollir opinions; i el tercer i últim, l'acompanyament en el disseny d'estratègies i accions de millora.

Un altre instant de la presentació del 27 de maig a Santa
Perpètua de Mogoda / UIC
El primer, ja realitzat, ha consistit a fer 53 entrevistes, que vam fer Xavier Garcia, que és un dels companys al projecte, i jo, a persones de diferents perfils dels quatre municipis de la Riera de Caldes: Santa Perpètua, Palau-solità i Plegamans, Caldes de Montbui, i la Llagosta tècnics dels ajuntaments; amb aquestes entrevistes vam aconseguir tenir una base per desenvolupar l'eina web viulariera.org: anàvem amb uns plànols impresos, uns de grans i uns altres més petits amb detall, i preguntàvem als entrevistats bàsicament quins espais els hi agradaven i quins no, així com les millores que proposarien al respecte. Aquesta fase la vam realitzar entre els passats mesos de novembre a març i ja estava vinculada a una ajuda postdoctoral del propi Xavier Garcia, així com a allò que havíem constatat també, al nostre grup d'investigació, amb la meva tesi doctoral, que és el fet que la situació de la Riera de Caldes s'havia estudiat molt des d'un punt de vista tècnic, és a dir, amb allò que té a veure per exemple amb la qualitat de l'aigua, com pot ser la instal·lació de depuradores, però s'havia estudiat molt poc allò que pensa la gent i com pot contribuir la part més social als temes que toquen la riera. A partir, doncs, d'aquest ajut postdoctoral és quan veiem que convindria fer alguna cosa més pràctica que pugui servir a les Administracions i també es quan ens presentem al RecerCaixa i pensem a desenvolupar l'eina viulariera.org. Una vegada acabades les 53 entrevistes i coincidint amb què ens donen el premi RecerCaixa, el 27 de maig presentem el projecte convidant les persones entrevistades, de manera que representi un primer retorn al territori a partir d'aquell primer tanteig que van suposar les entrevistes, i ja anunciem que a la tardor faríem una activitat en la qual presentaríem ja la pàgina web on allò que vam fer amb els plànols ho pugui fer molta més gent amb una eina més validada i no tant una prova pilot com van ser les entrevistes.

Aquí és quan entrem a la segona fase, plantejant-nos com fer que aquesta web ara ja posada en marxa arribi a molta gent perquè participi amb els temes vinculats a la Riera de Caldes. I per això vam fer l'activitat del 'dia de la riera'. I després vindria la tercera, en la qual es tracta de recollir totes les opinions de la fase anterior i, mitjançant altres eines i metodologies que encara hem de pensar, desenvolupar almenys alguna de les necessitats de millora que hagin sorgit: no sé si serà una única per a tots el municipis, o una per a un municipi específic... això ho anirem sabent en els propers mesos.

Un moment de la caminada de la jornada 'El dia de la riera!'
a Santa Perpètua de Mogoda / UIC
- Quan acabin les tres fases creus que els grups d'investigació universitaris que esteu impulseu el projecte continuareu d'alguna manera implicats més enllà del disseny d'accions de millora?

Com a investigadors la nostra vinculació pròpiament haurà acabat però esperem que la web viulariera.org pugui seguir amb la seva activitat més enllà de la finalització de les fases del projecte que ha impulsat la seva creació i que les Administracions i la ciutadania se la facin seva per tal que s'hi segueixi carregant informació vinculada a la Riera de Caldes. Per això quan parlem amb la gent de la zona el que no volem és crear falses expectatives i insistim que la nostra tasca és investigadora. Donarem visibilitat a opinions per a millorar la Riera de Caldes, però els nostres recursos no són per a l'execució de les accions: dependrà de les Administracions i el nostre ideal seria que fins i tot arribés a poder-se demanar un ajut a la Unió Europea ja sigui, per exemple, per a adequar un camí, o fer una plantada d'arbres o alguna altra acció que es consideri pertinent.

La finalitat del nostre mètode és en tot cas que les accions a mesura que es plantegin es puguin anar desenvolupant per la pròpia ciutadania, des del moment que s'opina, fins quan s'executen les accions passant per la presa de decisions al respecte. En última instància el que plantegem és que la gestió dels espais fluvials hauria de ser més participativa.

- Pel que heu fet fins ara, creus que la gent estava força conscienciada que calia fer millores a la Riera de Caldes o més aviat se n'han adonat a partir del vostre projecte?

Un instant de la caminada de la jornada 'El dia de la riera!'
a Caldes de Montbui / UIC
Com que en aquesta primera fase entrevistàvem persones en general afins, per temes ambientals o culturals, als assumptes de la riera sí que vam notar una alta conscienciació i en van sortir moltes idees. Ara el repte és que anem més enllà dels qui ja tradicionalment estan implicats amb els assumptes de la riera i que arribem a més gent, i per això hem d'esperar a tenir resultats de la nova fase web en què estem i que vam obrir tot just el passat dia 20: la idea és anar recollint opinions fins al febrer i, aleshores, de febrer a abril és quan haurem de mirar-nos amb calma tot el que s'hagi recollit i donar-li visibilitat per a seguir avançant en aquest procés.

Per ara, en la fase pilot que hem acabat van sortir bàsicament tres grans grups d'idees: un de tot allò que té a veure amb millora d'itineraris, que pot tractar-se de la il·luminació, la senyalització o simplement que no existeix el camí i s'ha de fer; un altre grup que era de propostes per a la millora mediambiental, relacionades per exemple amb la fauna; i finalment, però no menys important, un conjunt d'idees per a activitats socioculturals: així que hi havia força varietat en les propostes, de manera que tenim un projecte transversal, no només centrat en l'aigua, sinó també en la cultura, la fauna i els espais de trobada.

- D'entre les propostes que heu recollit fins ara, quina o quines hauria amb més facilitat de començar-se a implementar primerament?

Un moment de la caminada de la jornada 'El dia de la riera!'
a Palau-solità i Plegamans / UIC
Seria ideal alguna que tingui molta gent convençuda i que alhora sigui senzilla: personalment, i a l'espera que arribi la fase de participació que és on s'haurà de decidir, diria que es podria ben bé començar amb tot allò que té a veure amb millorar l'accessibilitat a les vores de la Riera; aquest, per comptar amb força predisposició i perquè seria bastant fàcil de realitzar, podria ser el pas zero. Hi hauria segurament punts delicats, com ara que s'hagi de tenir en compte el pas per una propietat privada... però no hem arribat encara a aquest nivell de detall i no sé si el projecte realment acabarà començant per aquì, però veient també el que s'està fent a d'altres conques com la del Congost o la del Ter, si comences facilitant que la gent accedeixi a la riera i que així la pugui veure, observar i conèixer millor, després pots treballar millor temes de sensibilització i d'educació ambiental, que són igualment molt reclamants per la pròpia ciutadania.

- La data concreta per a realitzar 'El dia de la riera!' ha estat escollida per alguna raó en particular?

Partint de la base que sol ser complicada una convocatòria com aquesta venint de la universitat i que per això ja sols ser com algú totalment aliè a ulls de la ciutadania a qui li demanes que dediqui una part del seu temps a venir a conèixer un web de participació, vam decidir fer l'activitat en cap de setmana, en concret un diumenge perquè la gent ho associés amb una cosa lúdica, i complementar la pròpia presentació del web amb una activitat que atragués gent de totes les edats: aquesta activitat va ser la caminada combinada amb una gimcana fotogràfica, deixant doncs la presentació del web per al final. La idea era que tant qui només volia fer fotos, com qui només volia caminar... que tothom hi tingués cabuda; i perquè tingués encara més impacte, vam decidir no fer-ho en quatre dies diferents, un a cada municipi, sinó el mateix dia a tots ells.

Un instant de la caminada de la jornada 'El dia de la riera!'
a la Llagosta / UIC
- Teniu pensat dur a terme més 'dies de la riera'?

Com que la idea era bàsicament donar a conèixer el web dins la fase del projecte que hem encetat, segurament dins d'aquesta mateixa fase i almenys amb tant d'impacte no tornem a fer un nou 'dia de la riera'. Però com que som conscients de la importància que la gent segueixi opinant, tot i que ja n'ha opinat molta fins ara, hem sol·licitat ja en paral·lel un altre ajut, en aquest cas a l'Administració estatal, que encaixa molt en aquest tipus d'activitats: es tracta d'un suport per a donar a conèixer a la societat un projecte d'investigació que ja estigui en curs.

Si obtenim aquest suport potser no faríem ben bé un nou 'dia de la riera' però sí intentaríem anar a escoles i a instituts, on podríem recollir opinions en franges d'edats que sovint ens resulta complicat el fet de conèixer allò que pensen i al 'dia de la riera' vam trobar de fet poca gent jove i ens interessa també que opinin. Però també aniríem a casals d'avis, perquè per a molts les eines d'Internet suposen una barrera, però si vas allà i fas una sessió doncs s'animen. En tot cas, si no ens és possible fer aquestes visites intentarem seguir fincant llenya al foc i esperem, com preteníem també amb 'El dia de la riera!', que funcioni el boca-orella. Així que miraríem de continuar fent seguiment amb tots aquells contactes que hem fet fins ara però més telèfon o correu electrònic, i també doncs de manera més puntual anar a fer visites a entitats del territori i presentar-los l'eina web.

Òscar Guimerà

Pàgina principal del web viulariera.org / UIC


Una imatge de la Riera de Caldes de principis del segle XX / ARXIU MUNICIPAL DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA


Una altra imatge de la Riera de Caldes de principis del segle XX / L. ROISIN (CEDIDA PER XAVIER SERRAT)


Una mostra de l'impacte negatiu sobre la Riera de Caldes a la segona meitat del segle XX / ARXIU MUNICIPAL DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA

Una mostra més de l'impacte negatiu sobre la Riera de Caldes a la segona meitat del segle XX / CONSORCI PER A LA DEFENSA DEL RIU BESÓS

Alguns primers resultats del projecte també a la Riera de Caldes: a l'esquerra, mapa identificatiu de valors recreatius i/o turístics; a la dreta, mapa identificatiu de valors patrimonials i/o culturals / UIC

Alguns altres primers resultats del projecte també a la Riera de Caldes: a l'esquerra, mapa identificatiu d'espais bruts i/o descuidats; a la dreta, mapa identificatiu d'espais paisatgísticament desagradables / UIC




divendres, 2 de setembre de 2016

Explicar la Prehistòria de manera senzilla és un repte

MARIA TARGA (EL MORELL, 1967). GERENT DE L'INSTITUT CATALÀ DE PALEOECOLOGIA HUMANA I EVOLUCIÓ SOCIAL (IPHES)

- T'han escollit el passat mes de juny per al càrrec de gerent de l'IPHES. Com han anat aquests primers mesos amb la teva nova resposabilitat?

Molt bé perquè ho he agafat amb tot l'entusiasme del món. Per a mi els temes que es treballen i s'estudien a l'IPHES són professionalment nous, de manera que em susciten molta curiositat i també el plantejament de què és allò que puc aportar. Així que durant aquests primers dies he parlat amb els membres de l'equip que ja tenen unes àrees de treball molt consolidades i veure quins reptes té la institució per tal de tirar-les endavant: ara, doncs, estem començant a elaborar un pla estratègic per als propers anys a l'Institut; hem avaluat quin és l'entorn actual, quina és la diagnosi, quins són els riscos, quins són els avantatges i què és, en definitiva, allò que volem fer en els anys següents.

- I bé, quina ha estat la conclusió d'allò que es vol fer els propers anys des de la vostra institució?

Doncs que l'IPHES continuï sent una entitat de referència en el seu àmbit i, per la meva experiència, incidir en l'àmbit internacional, de manera que a l'Institut es pugui continuar i millorar la dinàmica d'atraure talent i participar en projectes. A partir d'aquí, la institució té com a objectius fer recerca, docència i divulgació. Des del primer moment, m'he centrat a conèixer quins eren aquests objectius de la institució i, com a gerent, la meva missió és avaluar-ne la viabilitat.

Edifici de l'IPHES, que es troba al
Campus Sescelades de la URV, a
Tarrragona / IPHES
- Tens ja alguna idea en aquest sentit d'avaluació de viabilitat quant als objectius de l'IPHES?

Un aspecte que tenim ja planificat per tal de desenvolupar és el de compartir recursos amb altres institucions similars a la nostra, i per això estem obrint vies de col·laboració amb l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica, i amb l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural. Es tracta en definitiva de sumar amb altres centres amb àmbits de treball afins al nostre.

Per a avaluar la viabilitat és important, però, primer de tot tenir en compte que d'entrada nosaltres som una fundació i tenim com a patrons, que ens aporten bona part del finançament, la Generalitat, la Universitat Rovira i Virgili, i l'Ajuntament de Tarragona. Cadascun d'aquests patrons, mitjançant els seus respectius representants, tenen veu i vot als nostres òrgans de govern, de manera que tenen molt i molt a dir pel que fa al nostre programa d'activitats anuals i són qui aproven els nostres pressupostos i qui decideixen cap on hem d'anar com a institució.

- Prèviament a la teva nova responsabilitat com a gerent a l'IPHES, quina àrea o quines àrees havies desenvolupat professionalment?

Sóc economista i sempre m'he implicat amb projectes que tenen a veure amb la internacionalització en el marc de la Unió Europea, ja que vaig fer durant un any un postgrau en integració europea. Després d'aquesta titulació em vaig dedicar professionalment a l'àrea internacional de la Cambra de Comerç de Barcelona i després ha anat passant a d'altres responsabilitats directives similars en diferents organismes de la Generalitat de Catalunya o del món local, com per exemple el Patronat de Turisme de Salou.

- Abans t'havies interessat per temes relacionats amb la paleontologia, l'evolució humana o d'altres semblants?

A nivell de ciutadana normal i corrent sempre m'ha interessat visitar llocs on poder conèixer tot allò relacionat amb la paleontologia. Però de manera més especial em va causar molta curiositat quan es va fer precisament els descobriments dels mamuts a la Canonja. Per a mi, en definitiva, aquesta àrea del coneixement ha estat sempre interessantíssima.

Personal de l'excavació que ha tingut lloc a Atapuerca
(Burgos) entre els mesos de juny i juliol passats, en la qual
ha col·laborat l'IPHES / PALMIRA SALADIÉ; IPHES
- Què et sembla el tractament de la paleontologia i de l'arqueologia que es fa habitualment al cinema i que tanta gent coneix per pel·lícules que han esdevingut famoses arreu del món?

Penso que tot allò que sigui despertar l'interès per noves àrees de coneixement és molt bo, independentment que hi hagi més o menys fidelitat històrica. Sobretot penso en els infants i el fet que vegin, per exemple, les pel·lícules d'Ice Age. Així que trobo positiu que hi hagi unes corrents que posin de moda aquests temes de Prehistòria i que als petits se'ls desperti la curiositat per aquestes qüestions. Nosaltres, que també fem tasques a les escoles, creiem que amb això és més fàcil després transmetre als infants coneixements pròpiament científics.

- De manera que les vostres activitats formatives també arriben als nivells educatius formals anteriors a l'universitari?

Sí, a més de les tasques en l'àmbit universitari, organitzem xerrades, conferències i una activitat que em sembla molt curiosa personalment que és l'arqueologia experimental: és a dir, que un expert en com els homínids feien eines o feien foc, ho reprodueix seguint els mateixos passos que aquells homínids. Et mostra, a més a més, com van anar canviant aquelles tècniques i com van anar millorant d'un estat molt tosc a un de més sofisticat, com ara el cas d0unes ascles per a tallar carn.

D'aquesta manera tractem de popularitzar el coneixement de la paleontologia i la Prehistòria. Trobo que donar aquest coneixement a la població és molt important i que explicar la Prehistòria de manera senzilla és un repte.

- Això estaria clarament relacionat amb un altre dels objectius que has destacat de l'IPHES: el referent a la divulgació. Per tal de conèixer millor tot allò que fa en general l'Institut, què podries ampliar també dels altres dos objectius que has esmentat: el de la docència i el de la recerca?

Escàpula d'Elephantidae conservada a l'IPHES: es va trobar
al Barranc de la Boella (La Canonja, Tarragona) i té vora
1 milió d'anys d'antiguitat / TITULARS.CAT
Pel que fa a la docència, fem formació a la Universitat Rovira i Virgili, i a la Universitat Oberta de Catalunya. A més, tenim un màster internacional en l'àmbit del Quaternari i mantenim col·laboracions amb universitats i altres centres a l'estranger, com la Universitat de Ferrara, a Itàlia; el Museu Nacional d'Història Natural de París; o la Universitat de Trás-os-Montes and Alto Douro, a Portugal.

En recerca, fem tasques d'investigació a desenes de jaciments, tant a Catalunya i la resta de l'Estat com a l'estranger. I ens ocupem també de l'elaboració d'articles científics que procurem que es puguin acabar acceptant a publicacions d'un alt nivell: els presentem a revistes científiques de prestigi que els avaluen i, per exemple, l'any passat un 57% dels articles que vam elaborar es van publicar a revistes d'entre les 25 principals a nivell mundial, el que es coneix com el primer quartil. A partir d'aquí comparem la nostra producció científica amb la d'altres institucions similars: una d'elles que considerem és el centre alemany Max Planck, a Leipzig, i que té una àrea d'Evolució Humana. Una altra institució seria l'Institut d'Arqueologia del University College de Londres. Respecte de totes dues institucions, pel que hem analitzat, tenim un nombre de publicacions força semblants.

Impressora 3D de l'IPHES en fase d'impressió
d'una mandíbula d'Elephas / IPHES
En conjunt, l'IPHES abasta molts àmbits dins dels seus objectius: es dedica a l'estudi de l'evolució humana a la Prehistòria des d'un punt de vista biològic i cultural, a més d'investigar també l'evolució prehistòrica d'altres espècies i de l'entorn; per a aquesta missió es recorre a diverses disciplines de les ciències de la vida. L'ésser humà s'estudia des de la perspectiva biològica i cultural perquè, a més d'ocupar-nos de les restes pròpiament de cossos humans, també preservem, conservem, restaurem i posem a disposició de la comunitat científica general les manifestacions artístiques, com ara pintures, dels nostres avantpassats més llunyans.

- Centrant-nos en els vostres jaciments, i concretament en un que ja has esmentat: què podries explicar dels ossos de mamut que es van trobar a la Canonja?

Són efectivament uns ossos d'esquelets de mamut que es van trobar l'any 2006 a la Canonja i que ens podran aportar molta informació en relació a l'època en què va viure aquest animal, tant pel que fa al propi mamut, com a d'altres animals i l'entorn en general en aquest indret: per ara ja sabem que devia tractar-se d'un ambient bastant humit, probablement amb llacunes, i que per això era adequat per la subsistència del mamut. De l'esquelet n'estan molt ben conservats els ullals i els maxil·lars.

- I al jaciment dels Ninots, a Caldes de Malavella, l'IPHES també ha protagonitzat un altre descobriment rellevant: el d'uns ossos de tapir. Què en destacaries d'aquesta troballa?

A diferència dels mamuts, aquests ossos de tapir sí que s'han trobat en connexió anatòmica completa, és a dir, que tenim tot l'esquelet sencer. I també és diferent aquest descobriment perquè ha estat recent, concretament en la darrera campanya que hem finalitzat al Camp dels Ninots. Pel que hem estudiat, aquell entorn hauria estat concorregut també per altres animals al voltat d'una mena de llac i, de fet, a més del tapir s'hi han trobat molts altres esquelets d'animals de manera sencera amb connexió anatòmica. Sigui com sigui, es tracta d'un indret privilegiat per a nosaltres pel que fa a la investigació que realitzem. I ara estem impulsant la possible museïtzació d'aquest lloc i crear rutes per al seu ensenyament a la població, cosa que lliga amb la nostra faceta de divulgació i socialització i que procurem portar a terme també a la resta de jaciments on hi investiguem.

Crani de tapir conservat a l'IPHES: es va trobar al Camp dels
Ninots, a Caldes de Malavella, i té uns 3 milions d'anys
d'antiguitat / TITULARS.CAT
- A més d'excavar-hi, als jaciments també hi porteu a terme accions per a poder fer-ne, almenys en diversos casos, un lloc on la ciutadania pugui anar hi conèixer de ben a prop allò que s'hi descobreix. Quins exemples d'entre els jaciments on hi treballeu, ja sigui de manera exclusiva o col·laborant, enumeraries principalment pel que fa a aquestes accions?

Atapuerca, on hi he estat ja com a gerent de l'IPHES i que ve a ser un referent pràcticament per a tothom: allà hi porten treballant els nostres investigadors des de fa pràcticament 30 anys. I més a prop nostre, doncs, per exemple les Coves de l'Espluga de Francolí, que cobreixen un ampli període de la Prehistòria i està també força museïtzada, en el sentit que és un indret molt didàctic, amb visites guiades per a grups, amb les troballes molt ben conservades i molt ben explicades amb diorames i projeccions en les quals s'explica el comportament dels grups humans que hi vivien.

També esmentaria novament Caldes de Malavella, on hem inaugurat fa poc tota una part de recorregut que explica tot allò que sabem arran de les descobertes fetes; nosaltres concretament aquí col·laborem bastant amb tot allò que té a veure amb la senyalització, així com amb la informació que es proporciona als panells explicatius. A més a més, a la Canonja també s'hi està fent una aposta molt forta per a projectar un centre d'interpretació, i nosaltres donem suport a aquesta iniciativa.

Òscar Guimerà

Un grup d'una trentena d'estudiants de 4t d'ESO i 1r de Batxillerat d'arreu de l'Estat que van fer un taller a l'IPHES el juny del 2014 per tal d'aprendre com s’identifiquen i es restauren els fòssils / IPHES

Maxil·lar d'hipopòtam conservat a l'IPHES: es va trobar al Barranc de la Boella (La Canonja, Tarragona) i té vora 1 milió d'anys d'antiguitat / TITULARS.CAT

Mapa dels jaciments en els quals hi intervé l'IPHES, bé de manera exclusiva o en col·laboració amb altres institucions / IPHES

Crani de gran bòvid conservat a l'IPHES: es va trobar al Camp dels Ninots, a Caldes de Malavella, i té uns 3 milions d'anys d'antiguitat / TITULARS.CAT

Plafons d'una exposició itinerant de l'IPHES, amb el títol 'Evolució paleoambiental i poblament prehistòric a les conques dels rius Francolí, Gaià, Siurana i rieres del Camp de Tarragona' i que s'ha pogut visitar el mes passat al Restaurant Brugent, de la localitat de Farena, al municipi de Mont-ral (Alt Camp) coincidint amb la Festa Major del propi municipi i la de la localitat / IPHES




dilluns, 9 de maig de 2016

La transparència ha de ser prioritària per a l'agenda europea

FERRAN TARRADELLAS (BARCELONA, 1966). DIRECTOR DE LA REPRESENTACIÓ DE LA COMISSIÓ EUROPEA A BARCELONA

- L'any passat va ser declarat per les institucions europees l'Any Europeu del Desenvolupament. Quin balanç en fas?

Tenint en compte el conjunt d'activitats que s'han fet des de la Comissió Europea al llarg de tot l'any, en faig una valoració positiva, perquè hem pogut reflexionar sobre allò que hem fet fins ara i allò encara cal fer: especialment pel que fa a vincular la política del desenvolupament a una política més global de tot allò que significa desenvolupament; en aquest sentit, des que Jean-Claude Juncker va arribar a ser president de la Comissió s'ha començat a considerar que les polítiques no són compartiments aïllats i que cadascuna va pel seu compte, i per això la política del desenvolupament també ha d'estar estrictament vinculada a les altres polítiques, per exemple, a la política de la lluita contra el canvi climàtic. Una de les coses que hem apreciat, de fet, és que si hi ha problemes a alguns països en desenvolupament és perquè el canvi climàtic allà és més fort; és el cas del Sahel, on la sequera és més greu del que hauria de ser degut als efectes del canvi climàtic i si hi ha sequera no es poden desenvolupar.

Per tot això hem intentat fer una política de desenvolupament que sigui sostenible també en relació amb altres àmbits, com ara la política energètica, la política d'educació, la sanitària o la d'igualtat: és a dir, que hi ha una sèrie d'elements que s'han integrat més en la política del desenvolupament. De fet, la nova manera de fer política del desenvolupament a Europa s'ha reflectit en els nous Objectius del Mil·lenni de l'ONU, que ja no són 15 com abans, sinó que molts més i que intenten cobrir tots aquests aspectes. Era, a més, important que l'any 2015 fóra declarat a Europa el del Desenvolupament precisament perquè era l'any que s'assolien els Objectius del Mil·lenni establerts per les Nacions Unides i per tant calia fer una valoració de si s'havien acomplert o no, i en funció d'això fer particularment un replantejament de la política del desenvolupament per al futur: s'ha avançat molt en alguns àmbits, menys en d'altres; en alguns s'ha aconseguit arribar a l'objectiu i en molts d'altres no.

Ferran Tarradellas en una imatge recent: al balcó de la
Representació de la Comissió Europea a Barcelona, just
a tocar de La Pedrera / EC BCN
- Un altre assumpte que ha marcat Europa precisament l'any passat, però no perquè estigués ni molt menys programat i que encara està molt present, és el de l'esclat de la crisi dels refugiats: et sembla que ha agafat completament per sorpresa les institucions europees en general i la Comissió en particular?

Ens ha agafat per sorpresa en tractar-se d'una crisi importantíssima que ha generat un nombre de refugiats sense precedents i penso que ningú no hauria cregut que la guerra a Síria anés a durar tant, que anés a ser tan cruel i que tingués les conseqüències devastadores que estem veient: un conflicte que ha generat quatre milions de refugiats i set milions de desplaçats interns. Ara bé, tot i que aquesta crisi s'aborda des de la política d'ajuda humanitària, com també el cas del terratrèmol d'Haití, les inundacions al Paquistan o d'altres crisis concretes d'un moment determinat, a llarg termini els problemes migratoris s'arreglen amb política de desenvolupament: és a dir, que hi hagi gent que es mogui d'un lloc a l'altre està molt bé, i una de les coses que ha aportat la Unió Europea al conjunt dels europeus és la llibertat d'anar d'un país a un altre sempre que sigui des del desig de fer-ho, però un cas molt diferent és que hagis d'anar a un altre país perquè no et queda més remei; això pot ser, entre d'altres causes, degut a qüestions humanitàries com la que estem vivint actualment. Per això es va fer la Cimera de La Valletta, a Malta, amb la finalitat de veure com poder ajudar aquests països a fer front als seus problemes migratoris i es va decidir, per exemple, crear un fons fiduciari per tal d'ajudar els països que més pateixen aquests grans moviments de població. Per cert, no és casualitat que aquesta cimera es fes a Malta, ja que aquest és un país entre Europa i Àfrica i, per tant, un dels llocs on arriben molts emigrants i refugiats: tenint en compte que Malta té només 400.000 habitants, el fet que hi arribin milers i milers de persones es molt difícil de gestionar.

- Enguany es compleixen 30 anys de l'adhesió d'Espanya a la llavors Comunitat Econòmica Europea: s'ha fet o hi ha previsit algun tipus de commemoració?

Sí, estem programant un bon nombre d'activitats i algunes ja s'han fet o s'han iniciat: totes elles intenten il·lustrar com ha canviat la nostra vida des de l'any 1986 fins ara. Per exemple, realitzem uns vídeos de testimonis de gent que ha vist com la seva vida ha millorat per algun aspecte que té a veure amb la pertinença a la Unió Europea, com ara, poder viatjar d'un país a un altre, fer un Erasmus, tenir ajuts a la recerca... coses que a data d'avui ens són molt familiars però que fa 30 anys no hi eren. Per exemple, hi ha el cas dels fesols de Santa Pau, que pel fet d'haver estat distingits amb una denominació d'origen controlada doncs ha fet que tinguin més sortida al mercat. A banda d'això, és molt interessant també l'exposició que hem coorganitzat amb la Universitat Pompeu Fabra en la qual recopilem una mica com es van fer les negociacions o què va suposar per a Catalunya el fet de ser considerada un dels denominats Quatre Motors d'Europa.

Ferran Tarradellas en una altra imatge recent: al seu despatx de
la Representació de la Comissió Europea a Barcelona / EC BCN
Crec que tot plegat ajuda al fet que la gent conegui què es fa amb els fons europeus: l'AVE Madrid-Barcelona està finançat en un 75% amb aquests fons, i la Unió Europea ha contribuït també, per exemple, a finançar la restauració de l'Hospital de Sant Pau... hi ha moltes coses que s'han fet gràcies a estar a la Unió Europea i que sovint la gent en general desconeix. Però també cal destacar aquelles que sí té tothom molt presents i potser la que més importància tingui d'aquestes sigui la moneda que tenim avui dia: l'euro, que compartim amb 18 països més de la Unió.

- Aquest 30è aniversari coincideix, però, amb un moment en el qual el Govern català té una clara determinació a seguir una línia de separació de la resta d'Espanya i, al voltant d'aquesta determinació sorgeixen múltiples interrogants de com podria quedar Catalunya respecte de la Unió Europea en el cas de proclamar-se la independència: què opines que pot acabar passant?

Com que no sóc un profeta no tinc idea de què pot passar. Podem plantejar-nos molts escenaris especulatius però la Comissió Europea és molt al·lèrgica a especular. Ara bé, què sabem que és segur? Que l'organització interna dels Estats no correspon a la Unió Europea perquè està fora del Tractat de la Unió específicament: així queda reflectit a l'article 4, on queda estipulat que l'organització interna dels Estats és competència dels propis Estats. Així doncs, no correspon a la Comissió ni a d'altres institucions europees emetre opinions sobre allò que no té competències, no només pel fet que no correspon fer-ho sinó perquè seria una falta de respecte als ciutadans de Catalunya i els de la resta de l'Estat espanyol que són qui tenen realment aquesta competència. La Comissió, per tant, sempre mira de mantenir una postura de neutralitat perquè no tenim el dret de ficar-nos en un tema que no és el nostre.

- Un assumpte territorial i fronterer que en canvi sí és competència directa a nivell de la Unió Europea, pel fet de tractar-se en aquest cas d'un Estat membre, és el del denominat 'Brexit': davant la possibilitat que el Regne Unit surti de la Unió arran del referèndum que hi ha convocat per al proper mes de juny, et sembla que convindria, per si això passa, tenir a punt una reacció clara per part de les institucions europees?

En les darreres negociacions amb el Regne Unit, la Unió Europea va procurar garantir unes condicions perquè els britànics s'hi sentin bé com a membre. A partir d'aquí la UE, i la Comissió Europea en particular, ha fet la feina que havia de fer: arribar a un acord que faci que el Regne Unit continuï dins la Unió, això és el que nosaltres volem i és el que esperem que passi. Per descomptat, correspon només als ciutadans del Regne Unit decidir què volen fer i, un cop més, la Comissió Europea serà molt respectuosa amb allò que els ciutadans d'un Estat europeu decideixin; per això no ens fiquem a la campanya però és evident que preferim que tothom que hi és ara continuï dins aquesta casa comuna que és la Unió Europea.

- La continuïtat de Grècia a la UE també està sovint sota qüestió, tot i que per raons molt diferents o fins i tot oposades, a les del Regne Unit. Veus en el cas de Grècia més opcions que segueixi dins la Unió i que no es produeixi per tant allò que, en aquest cas, es denomina 'Grexit'?

Detall d'un calendari de l'any passat editat per la Representació
de la Comissió Europea a Barcelona / EC BCN
Almenys des de la Comissió Europea s'ha fet tot amb la millor voluntat perquè sigui així: que Grècia continuï dins la Unió Europea, però cal que aquest país tingui uns comptes sanejats i s'ha fet el possible per tal d'ajudar que això acabi sent així, i és cert que moltes coses s'han hagut de fer enmig d'una situació d'emergència i potser que algunes de les decisions preses no hagin estat les millors però crec que en general ens en estem sortint bé tenint en compte allò que podria haver estat.

Malauradament Grècia ha hagut de passar d'un problema greu a un altre, perquè després d'haver estat qüestionant-se molt notablement la seva situació estrictament econòmica ara es troba que a més ha de gestionar el problema de l'arribada massiva de refugiats, cosa amb la qual també els hem d'ajudar i aquí el president Juncker sí que està fent una crida a la solidaritat europea, que en el cas dels refugiats vol dir repartir-los per tot el territori de la Unió i ajudar al control de les fronteres gregues. I a més d'això, cal seguir donant suport al Govern grec pel que fa a l'assumpte anterior, el de la seva situació econòmica: en aquest sentit, una de les coses que s'està fent i que ha impulsat el president Juncker és ajudar amb fons socials destinats a la població grega que els requereixi.

- En definitiva, no caldria almenys per si de cas tenir un pla B, ja clarament definit, per part de la Unió Europea ja sigui en el cas d'una situació diferent a l'actual a Catalunya com a part de l'Estat espanyol, o en el cas que el Regne Unit deixés de ser membre de la Unió Europea, o en el cas que Grècia sortís de la pròpia Unió?

De la mateixa manera que un metge que té un malalt molt greu en una taula d'operacions el que no fa és anar pensant en com seria l'enterrament d'aquest malalt, sinó que la seva prioritat és ajudar fins al final, en el cas de les institucions europees crec que la ciutadania espera que treballem per les prioritats que són competència nostra i no reunir una sèrie de savis a construir escenaris especulatius d'allò que podria passar en un futur determinat. Llavors en els casos concrets que estem comentant la prioritat de la Comissió és seguir ajudant Grècia perquè surti de la situació en què es troba i fer el possible perquè el Regne Unit continuï dins la Unió Europea.

- Quant al Tractat de Lliure Comerç, o TTIP, entre la Unió Europea i els Estats Units, si bé qui el defensen destaquen que contribuirà a la supressió d'aranzels, els qui s'oposen afirmen que és una manera d'afavorir les multinacionals i que, a més, comporta en alguns aspectes una certa inseguretat jurídica pel fet d'entrar en contradicció amb normatives estatals. Quina explicació donaries al respecte, especialment a aquells qui s'oposen a aquest Tractat?

El Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units és molt important per diversos motius: en primer lloc, pot generar creixement i reactivació de l'economia sense que això tingui un cost a les finances públiques, per tant, a diferència de les polítiques keynesianes aquí en liberalitzar el comerç el sector públic no ha de ficar diners a sobre de la taula però pot obtenir resultats similars i tan sols ha de limitar-se a eliminar obstacles al comerç; un segon motiu és que anem cap un món globalitzat en el qual la liberalització del comerç s'està produint a tot el planeta i els Estats Units, mentre està negociant el Tractat de Lliure Comerç amb nosaltres, ha tancat un altre tractat amb països del Sud-est asiàtic, a més cal tenir en compte el creixement de la Xina i les economies emergents que en un futur poden ser molt importants com l'Índia, Brasil, Rússia o Sud-àfrica, per tant, com que els països que avancin més en la liberalització seran aquells que posaran les regles hem de decidir si volem liderar aquest món globalitzat o anar a remolc; i en tercer lloc, el comerç transatlàntic, que suposa més del 50% del comerç total entre les economies dels Estats Units i la Unió Europea, ja està molt liberalitzat però cal buscar noves maneres d'eliminar certs obstacles que de vegades no són tan obvis com els aranzels. Per aquests motius és interessant fer aquest exercici de liberalització.

La bandera europea es pot fer servir com a emoticona / EC BCN
Ara bé, tot i que ja hem fet altres tractats semblants, per exemple amb Corea del Sud o amb el Canadà, no n'havíem fet mai un de la dimensió i de la importància d'aquest, per això ha tingut més repercussió entre la ciutadania i fins i tot pel que fa a posar-se alguns aspectes polèmics sobre la taula: nosaltres estem molt a favor d'això, creiem que és bo que hi hagi aquest debat perquè estem fent un servei als ciutadans i és bo que els ciutadans parlin d'allò que nosaltres fem al seu servei. Volem per descomptat fer un Tractat al seu gust i tot això ha fet que apliquéssim un nivell de transparència més alt que l'aplicat normalment als nostres tractats de lliure comerç, i no aplicàvem tant aquest nivell de transparència abans per la senzilla raó que si estàs negociant alguna cosa amb algú no vols que aquest et vegi les cartes que tens en la partida. Però això ara ha canviat, les cartes estan sobre la taula, vam començar desclassificant el mandat de negociació i ara tenim tots els documents de les proposicions europees a la Web de manera que tothom les pot consultar. Aquesta és una nova manera de fer tractats de lliure comerç que penso que és molt positiva perquè les coses que van posant-se sobre la taula permeten anar millorant aquest acord. Una de les coses que generava, per exemple molta polèmica eren els ISDS, uns mecanismes d'arbitratge pensat per quan es produeix un conflicte entre una companyia dins un país diferent del seu país d'origen: en tenim molts d'ISDS arreu del món però hi havia gent que manifestava que això no era prou transparent, que els membres són advocats però haurien de ser jutges i que no hi ha nivell d'apel·lació. Doncs bé, tot i que aquests mecanismes no eren dolents, gràcies a aquest debat podem generar uns mecanismes d'arbitratge que siguin millors.

I una cosa molt important i que queda claríssima a l'article 8 del mandat de negociació d'aquest Tractat és que no es poden negociar a la baixa qualsevol aspecte que afecti als drets socials, de les polítiques mediambientals, de les polítiques de protecció dels consumidors, o dels drets sanitaris, entre d'altres. Així que els nostres negociadors tenen prohibit negociar cap d'aquestes coses a la baixa.

 Pel que fa a si es beneficia les multinacionals, la nostra percepció és exactament la contrària: les multinacionals ja disposen de suficient múscul legal i financer per a superar les barreres que hi ha actualment, en canvi qui no té tanta facilitat d'entrar als respectius mercats externs són els petits productors. Per exemple, si ets un gran productor de cava ja et resulta perfectament possible vendre als Estats Units perquè els costos de fer, posem per cas, els controls sanitaris són assumibles degut al gran volum de vendes; en canvi si ets un petit productor i vols vendre aquí i als Estats Units necessites tenir un control sanitari per al conjunt de la Unió Europea, que ho pot fer un inspector de la Generalitat, però cal també que vingui un inspector dels Estats Units a veure la teva producció i si respectes els estàndards nord-americans: llavors si aconseguíssim arribar a un acord pel qual amb un dels dos inspector fóra suficient, sense canviar els respectius estàndards europeus i nord-americans, de manera que el petit productor només hagués de pagar un sol control per als dos mercats, aquest productor veuria reduïts els seus costos i podria exportar als Estats Units.

Aquestes petites coses per a una gran corporació no són un problema però per a una petita o mitjana empresa sí, i és per aquí per on estem treballant, és a dir, en cooperació quant a regulació, harmonització de normes i reducció de barreres no aranzelàries, però també en reducció d'aranzels, perquè tot i que els aranzels entre els Estats Units i Europa són en general molt reduïts, en alguns sectors com ara la roba de confecció segueixen sent molt alts. Per tant, estem convençuts que principalment s'afavorirà les petites i mitjanes empreses, tot i que evidentment també resultarà favorable al mateix temps per a les grans empreses; però tampoc estem en contra que les grans empreses puguin operar allà o les d'allà que operin aquí, al cap i a la fi també creen ocupació i paguen impostos.

- De les institucions europees encara ara, després de portar ja tants anys en funcionament, es continua en molts casos amb la percepció de llunyania respecte de la realitat quotidiana de la ciutadania. Per què creus que es manté aquesta percepció?

Cal tenir en compte que el ciutadà sempre coneix millor aquella Administració que està més a prop d'ell. És bastant fàcil que qualsevol pugui conèixer en persona qui és el seu alcalde, en segon terme qui és el dirigent de la seva regió i així successivament. En el cas de les institucions europees, hi ha una llunyania més gran que és òbvia.

L'Església de Sant Pere de Ripoll s'ha pogut rehabilitar amb
fons europoeus / EC BCN
A més, destacaria una altra raó i és que a la Unió Europea, la democràcia és bastant indirecta: és a dir, tot és democràtic però no és democràcia directa. Per exemple, el Govern de la Unió, que és la pròpia Comissió Europea, té un president i uns comissaris escollits pels Estats membres però no són els ciutadans directament qui els escullen; això està canviant i des del meu punt de vista la gent començarà a sentir més properes aquestes institucions des del moment que tenen el poder de posar o treure el president de la Comissió Europea i això ja s'ha vist a les darreres eleccions: el president de la CE no va ser escollit pels caps d'Estat i de Govern com era en el passat sinó que ho va ser directament de la llista més votada a proposta del Parlament Europeu; hi havia cinc candidats: un liberal, un socialista, un verd, un d'esquerra unitària que era, per cert, Alexis Tsipras, i un del Partit Popular, que és qui va guanyar. I a les properes eleccions al Parlament Europeu els ciutadans tindran de nou el poder de ratificar o no el president de la Comissió, cosa que ha canviat molt la manera com s'està actuant des d'aquesta presidència, que ara ocupa Jean-Claude Juncker, perquè no ha de donar comptes principalment als caps d'Estat i de Govern, com abans, sinó als ciutadans. Així que fa moltes més coses, com ara els diàlegs ciutadans, cosa que aquí també ho estem fent molt i que consisteix en anar a veure l'alcalde i aquells ciutadans que vulguin també venir a la trobada per tal de poder parlar de temes com tots aquests que estem tractant ara. Recordo per exemple haver anat fins ara a Granollers, Caldes de Montbui, Palau-solità i Plegamans, Sant Cugat, Lleida, Tarragona... i això que faig ho fan igualment els meus col·legues a tota la Unió Europea, i també els propis comissaris.

- Quant a la situació de Grècia pel que fa als refugiats i en particular a la concentració d'aquests a Idomeni: com valores les mesures adoptades en virtut del recent posat en marxa tractat UE-Turquia?

El tractat UE-Turquia és un acord al qual han arribat els caps d'Estat i de Govern dels 28 estats membres amb Turquia. L'objectiu és evitar la migració irregular que posa en perill la vida dels refugiats establint vies per fer-ho d'una forma segura i controlada des de Turquia. És obligació dels governs dels Estats Membres complir amb aquest acord en el marc de la legislació europea. La Comissió està seguint molt de prop la situació i treballant estretament amb Grècia per trobar les solucions adequades en el marc de la legalitat, en col·laboració amb les ONG's que estan fent una tasca formidable. La UE està destinant tot els recursos disponibles per millorar les condicions dels refugiats a Grècia. Avui mateix la Comissió ha aprovat destinar 83 milions addicionals a l'instrument d'ajuda d'emergència per als refugiats a Grècia. Aquests diners se sumen als 181 milions d'euros que ja s'han destinat per a donar suport a Grècia en la gestió de la crisi dels refugiats des de 2015.

- Quins replantejaments creus que convindria fer a nivell europeu en matèria de seguretat després dels atemptats del 22M a Brussel·les?

La creació d'una agenda Europea de la seguretat és una prioritat de la UE. Els recents atemptats posen de manifest necessitat urgent d'una resposta conjunta. Combatre el terrorisme i el crim organitzat és una responsabilitat per garantir la seguretat de tots els ciutadans europeus i per aquest motiu es necessària una coordinació europea. La Comissió va adoptar l'any passat una Agenda Europea de Seguretat que planteja un enfocament global i coordinat de la seguretat a Europa. L'aprovació recent d'un registre de passatgers per part del Parlament Europeu és un pas important cap a la responsabilitat comuna. Aquest registre és una de les mesures previstes a l'Agenda Europea de Seguretat, que n'inclou també d'altres com ara millorar la coordinació i l'intercanvi d'informació en la lluita antiterrorista, evitar el finançament dels grups terroristes o mesures per prevenir la radicalització. En el cas del registre dels passatgers, com en d'altres mesures relacionades amb la seguretat, cal tenir present que es respecten els marcs legals de la Carta de Drets fonamentals, alhora que ens dotem d'instruments eficaços a nivell europeu per lluita contra el terrorisme i el crim.

- Els paradisos fiscals han tornat a estar en boca de tothom arran de la sortida a la llum dels denominats Papers de Panamà: quins passos es planteja fer la Unió Europea, i en particular la Comissió pel que fa a aquest fet?

El passat 8 novembre es va lliurar el certificat de Denominació
d'Origen Protegida de la UE als Fesols de Santa Pau / EC BCN
La Comissió treballa en la lluita per la transparència i contra l'evasió fiscal, és un dels nostres objectius. Els Papers de Panamà són una evidència més que la lluita per la transparència ha de ser un tema prioritari de l'agenda europea. Des la Comissió hem presentat una proposta per a obligar a les empreses a informar sobre el que tributen a cada país membre i el total del que tributen fora d'Europa. Aquesta proposta té dos objectius: d'una banda, esperem que desincentivi l'evasió, doncs oferirà informació clara d'on obtenen beneficis les empreses i a on paguen els impostos; de l'altra, l'intercanvi d'informació permetrà tenir millors instruments per lluitar contra l'evasió fiscal.

- Et sembla que el resultat negatiu del referèndum dut a terme a Holanda respecte de l'acord amb Ucraïna pot ser un indicador de l'augment de l'euroescepticisme?

La Comissió Europea evidentment ha pres nota dels resultats del referèndum del 6 d'abril. Cal tenir en compte que els procediments de ratificació de l'acord són competència interna de cada país i que, en aquest cas, s'ha celebrat un referèndum consultiu. És decisió del Govern holandès analitzar i decidir. També hem de recordar que els 27 Estats membres restants ja han ratificat l'acord i també el Parlament Europeu. La Comissió està fermament compromesa en el desenvolupament de les seves relacions amb Ucraïna i pensem que és en benefici mutu que cal aprofundir en aquestes relacions.

- Com et vas iniciar en els assumptes d'àmbit europeu i com se't va acabar presentant l'oportunitat d'ocupar el teu càrrec actual, com a director de la Representació a Barcelona de la Comissió Europea?

Abans d'entrar a la Comissió Europea, l'any 2000, ja estava a Brussel·les: portava sis anys com a periodista i la major part d'aquest temps, en concret de l'any 94 al 98, vaig estar com a redactor a l'agència Europe Today i també en una revista que es va començar a fer per a la comunitat espanyola resident a Brussel·les: la publicació, que féiem entre tres, es deia El Sol de Bélgica i la gent deia que era un oxímoron perquè no en fa gaire de sol a Bèlgica.

Portada d'un número de la revista, ja desapareguda,
El Sol de Bélgica / F. TARRADELLAS
Després d'això, i d'haver estat gairebé dos anys com a conseller delegat d'un grup de comunicació que es deia Cives Europa AISBL, vaig entrar a la Comissió Europea l'any 2000 a una unitat d'informació i comunicació com les que tenen totes les direccions generals; en el meu cas era la d'Energia i Transports. L'any 2006, el comissari d'Energia d'aleshores, que era Andris Piebalgs, un senyor de Letònia, em va agafar com a portaveu i després d'això, l'any 2010, vaig començar com a portaveu de la comissària d'Ajut Humanitari i Resposta a les Crisis, Kristalina Georgieva, búlgara i actual vicepresidenta de la Comissió. I l'any 2011, es va produir una situació una mica tràgica a Madrid, a la seu de la Representació de la Comissió Europea a Espanya, perquè el cap de premsa s'havia trencat una cama per tres llocs amb tan mala sort que va coincidir amb el moment que a l'altra persona de premsa se li acabava el contracte: així que em varen proposar d'anar a cobrir aquestes funcions de premsa a Madrid. Finalment, al cap de dos anys, es va jubilar qui era abans que jo el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona; vaig postular a aquest lloc i em varen acabar enviant aquí.

- D'entre tots els països que coneixes de la Unió Europea, a banda d'Espanya, quin recomanaries de visitar?

Letònia. Tinc un particular afecte per aquest país perquè vaig treballar força temps per a un comissari letó i perquè tinc bastants amics d'allà. La gent és molt acollidora però estan acostumats a passar hiverns de 40 graus negatius de temperatura i tres hores de llum solar. I el paisatges són fantàstics. També recordo especialment el seu art modernista particular, en el qual utilitzen molt les màscares com a element decoratiu.

Aquest país, és una petita república, de 2,3 milions d'habitants, banyat pel Mar Bàltic, és a dir que Letònia té com tenim aquí, aquesta dimensió marinera però d'un mar totalment diferent al nostre, és clar: la primera vegada que m'hi vaig banyar ho faig fer perquè vaig pensar que si els d'allà s'hi banyaven jo també i, no és que s'hagués de trencar el gel a l'hora d'entrar a l'aigua, però estava realment gelada.

Òscar Guimerà

Inauguració de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona, el 18 d'abril de 1991. D'esquerra a dreta: el cap del gabinet Delors, Pacal Lamy; el llavors diputat, Joan-Antoni Duran i Lleida; l'eurodiputada aleshores, Concepció Ferrer; l'eurodiputat en aquell moment, Carles A. Gasòliba; el llavors president de la Diputació de Barcelona, Manuel Royes; el governador civil de Barcelona en aquells moments, Ferran Cardenal; l'aleshores president del Parlament de Catalunya, Joaquim Xicoy; l'aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol; el president de la Comissió Europea aleshores, Joacques Delors; l'alcalde de Barcelona aleshores, Pasqual Maragall; el llavors cap de la Representació de la CE a Barcelona, Miquel-Àngel Argimon; el llavors secretari d'Estat d'Afers Europeus, Carlos Westendorp; l'aleshores delegat del Govern a Catalunya, Martí Jusmet; i el llavors ambaixador d'Espanya davant la UE, Camilo Barcia / EC BCN

Ferran Tarradellas intervenint a la 15th World Summit of Nobel Peace Laureates, el passat mes de novembre, a Barcelona / EC BCN

Ferran Tarradellas a la parada que va tenir la Representació de la Comissió Europea a Barcelona l'any passat a la capital catalana amb motiu de Sant Jordi / EC BCN

Ferran Tarradellas en un diàleg ciutadà a Reus, el passat mes de novembre / EC BCN


Un altre instant de Ferran Tarradellas en un diàleg ciutadà a Reus, el passat mes de novembre / EC BCN

Ferran Tarradellas en un diàleg ciutadà a Puigcerdà, el passat mes d'octubre / EC BCN

Ferran Tarradellas en un diàleg ciutadà a Palma de Mallorca, el passat mes de novembre / EC BCN




dimarts, 29 de desembre de 2015

Ajudar persones malaltes de càncer em dóna ànims

TERESA MARIA GIRBAU (SABADELL, 1962). PRESIDENTA DE LA JUNTA LOCAL A SABADELL DE L'AECC-CATALUNYA CONTRA EL CÀNCER

- De quina manera actua la vostra entitat quant a la lluita contra el càncer?

Hi ha tres blocs d'actuació principals: un és l'assistència a les persones afectades de càncer, ja sigui al propi malalt ja siguin familiars i altres persones de l'entorn de qui pateix la malaltia; l'altre és el suport a la investigació sobre el càncer; i finalment la prevenció d'aquesta malaltia. Amb això volem en primer lloc que els malalts sàpiguen que estem per donar-los suport, alhora que sensibilitzem al conjunt de la població i ajudem a finançar projectes que contribueixen al coneixement de la malaltia i a trobar-ne una cura.

- Pots posar algun exemple d'activitat concreta que es realitza pel que fa a cadascun dels tres blocs?

Una voluntària col·laborant en l'actuació que es va fer
al Mercat Central de Sabadell amb motiu del Dia
Internacional contra el Càncer de Mama / TITULARS.CAT
Sí, pel que fa a l'assistència a les persones afectades i als seus familiars, es presta assistència psicològica a qui ho necessita i també s'organitzen campus per infants malalts de càncer; quant al suport a la investigació, hem fet per exemple recaptació de donatius i venda de diversos productes, com ara ulleres de sol entre d'altres, i tots els diners recaptats van a projectes que investiguen la malaltia del càncer; i com a tasca de prevenció procurem promoure la idea que portar una vida sana ajuda a tenir menys incidència de malalts de càncer. D'altra banda, segons el moment de l'any encaminem les activitats d'una manera o altra. Per exemple, amb motiu del 19 d'octubre, que és el Dia Internacional contra el Càncer de Mama, llavors pràcticament totes les activitats que fem aquell mes tenen a veure amb aquest tipus de càncer; al maig, en canvi van més lligades al càncer de colon; i a l'estiu incidim més sobre el càncer de pell.

- Alguna de les vostres tres línies d'actuació, si no sempre almenys en alguna ocasió, està més potenciada o us és més fàcil dur-la a terme que les altres?

Com a àmbit que potser reverteix més en el gran conjunt de la societat i de la sanitat pública, ara per ara potenciem bastant el tema de la prevenció. Cal pensar que cada cop la gent viu més anys i per tant hi poden haver més casos de càncer en gent gran i això comporta el seu cost al sistema sanitari; així que per tal d'avançar cap a un futur en el qual la sanitat sigui a l'abast de tothom és molt important sensibilitzar i, d'aquesta manera, contribuir a la prevenció.

- Una de les darreres actuacions que heu posat en marxa ha estat precisament amb motiu del Dia Internacional contra el Càncer de Mama. En què ha consistit?

Es tracta d'una campanya d'informació i de recaptació de donatius a nivell estatal. Nosaltres l'hem organitzada a la Plaça del Mercat Central de Sabadell el dissabte 17 d'octubre, perquè el Dia Internacional contra el Càncer de Mama era al cap de dos dies. El que hem fet ha sigut muntar una taula a la qual tothom s'hi ha pogut acostar a informar-se o fer una aportació econòmica, ja sigui fent directament un donatiu o adquirint algun producte que oferim. El lema és 'Suma't al rosa', que és el color que simbolitza la lluita contra el càncer de mama i per aquest motiu els productes que hem tingut a la venda tenien aquest color.

- Productes com quins?
Ulleres ofertes a les iniciatives de dutes
 a terme a Sabadell i a la resta de l'Estat amb
motiu del Dia Internacional contra el
Càncer de Mama / TITULARS.CAT

Llaços i polseres de color rosa i ulleres amb la muntura també de color rosa. A més, i igualment relacionat amb la lluita contra el càncer de mama, en els dies següents vàrem organitzar un torneig de pàdel a Matadepera, a Les Pedretxines, i també una altra taula d'informació i recaptació de donatius a El Corte Inglés de Sabadell.

- Com vius el moment en el qual una persona malalta de càncer acudeix a tu per tal d'obtenir suport?

Noto que les persones que pateixen càncer i que s'adrecen a nosaltres es mostren agraïdes; de fet, molt agraïdes perquè són generalment gent amb por i el fet d'ajudar-les em dóna ànims. A més, sovint pot semblar que la nostra tasca és poc més que posar de tant en tant una taula al carrer i fer una mica visible aquesta realitat, però quan atens directament a aquestes persones te n'adones que sí té molt de valor allò que fem.

- Des de quan formes part de l'entitat AECC-Catalunya Contra el Càncer, i concretament a la Junta local de Sabadell?

Detall d'un instant de l'actuació que es va fer al Mercat Central
de Sabadell amb motiu del Dia Internacional contra
el Càncer de Mama / TITULARS.CAT
Fa quatre anys que l'equip actual vam assumir de portar aquesta Junta local: hi va haver, de fet, un relleu generacional de la gent que ho portava des de feia molts anys a nosaltres que som un grup de vuit persones, que no fem tantes reunions presencials sinó que ens coordinem més per correu electrònic o per WhatsApp; això ens va bé perquè aquí tothom hi som de manera voluntària i no ens hi podem dedicar de manera exclusiva. Ara bé, sí que al local que tenim hi ve uns dies a la setmana, des de una psicòloga i una assistenta social: aquestes persones sí que són treballadores de l'entitat, mentre que nosaltres som voluntàries.

- I de quina manera et vas implicar en la causa de la lluita contra el càncer?

Tot va començar fa uns cinc anys quan una noia metgessa que volia fer voluntariat presencial a Sabadell, a l'Hospital Taulí, i va acudir a la Junta local de l'AECC d'aleshores: llavors li van exposar que precisament aquesta Junta, en estar formada ja per gent gran, s'estava plantejant un relleu generacional i aquesta noia va començar a moure a gent del seu entorn. A partir d'aquí, i com que el tema del voluntariat sempre m'ha agradat, doncs en el seu moment va coincidir que ens vàrem acabar ajuntant un grup de persones que vam tenir l'oportunitat d'entrar a formar aquesta Junta local: em va semblar bé i les persones que hi som des de llavors, a més, tenim una bona amistat i ens sentim orgulloses de la tasca que fem. Abans, jo havia estat ja implicada en accions de voluntariat però més puntuals, com ara recollida d'aliments, activitats infantils en general o iniciatives adreçades concretament a persones amb discapacitat, tant infantils com adults. Però no havia format part d'una organització com a tal de la mateixa manera que ara formo part d'AECC-Catalunya Contra el Càncer.

Galetes ofertes a les iniciatives de dutes a terme a Sabadell
i a la resta de l'Estat amb motiu del Dia Internacional
contra el Càncer de Mama / TITULARS.CAT
- Hi ha algun cas de malaltia que hagis conegut en primera persona i que recordis especialment?

Sí, al juliol d'aquest any es va posar en contacte amb nosaltres un home que tenia la seva muller amb un càncer en fase terminal, crec que era de colon, i aquest home tenia il·lusió de dedicar-li a la seva dona un concert. llavors en uns deu dies vam aconseguir organitzar un concert que es va fer a la Plaça Marcet d'aquí Sabadell, i amb la col·laboració del propi Ajuntament, i va ser un gran èxit. Per a la noia malalta, a qui el marit li dedicava aquest concert, va suposar tota una sorpresa. Malauradament al cap de pocs dies va morir, però aquell acte, organitzat en poc temps i amb un amic del marit que era músic, va ser molt emocionant: el recordo de manera molt especial. I com a Junta de l'associació ens sentim satisfets de poder dur a terme aquestes accions que donen sentit a allò que fem i que contribueixen precisament a la prevenció i que afavoreixen que ens arribin aportacions econòmiques de la gent. A més a més, en aquesta ocasió es va ajudar a una família que passava per una situació emocional difícil.

També hi ha el cas de la carrera popular que organitzem des de fa quatre anys al febrer, coincidint amb un diumenge que sigui o estigui pròxim al dia 4 d'aquell mes, que és quan se celebra el Dia Mundial contra el Càncer. Aquesta activitat va sorgir de la idea d'un noi malalt i que va acudir a nosaltres per tal de fer alguna acció. Va començar sent una cursa al Parc Catalunya però des de fa dos anys que s'ha estés a un circuït més ampli per la ciutat de Sabadell. El primer cop que es va fer, que va ser l'any 2012, hi van participar unes 1.500 persones i enguany ja en van ser unes 3.000. Es tracta d'una altra acció que fa adonar-te del sentit d'allò que fem des de la nostra entitat. Nosaltres estem contents d'ajudar a fer realitat iniciatives com aquesta.

Òscar Guimerà

Teresa Maria Girbau acompanyada de les voluntàries que van realitzar l'actuació al Mercat Central de Sabadell el passat 17 d'octubre amb motiu del Dia Internacional contra el Càncer de Mama, que se celebrava al cap de dos dies / TITULARS.CAT




Diversos moments de l'activitat lúdica que AECC-Catalunya contra el Càncer va organitzar el passat 18 d'octure al Parc de la Ciutadella de Barcelona, també e el marc de la campanya 'Súma't al Rosa' / AECC








dijous, 30 de juliol de 2015

Hem recopilat un important patrimoni tèxtil modernista

EULÀLIA MORRAL (SABADELL, 1953). DIRECTORA-GERENT DEL CENTRE DE DOCUMENTACIÓ I MUSEU TÈXTIL DE TERRASSA

- Per què es va concebre aquest equipament com una sola entitat en lloc de fer-ho per separat, és a dir, el centre de documentació per un costat i el museu per l'altre?

Perquè el nucli dur és el mateix: el patrimoni que conservem, així com tots els coneixements i tot el que sabem fer les persones que treballem aquí en relació al tèxtil. A partir d'aquí ens dediquem a difondre aquest patrimoni i aquests coneixements a través del Museu i a prestar uns serveis tècnics a través del Centre de Documentació. Així doncs, a partir d'aquest mateix nucli podem assumir aquesta doble vessant: per una banda, la funció del Museu que és anar cap a un públic generalista, a qui li has de posar les coses de manera molt ben explicada perquè ho trobi atractiu; i per l'altra, la funció com a Centre de Documentació, que és prestar serveis a professionals, estudiants de disseny, antiquaris, col·leccionistes o altres museus.

- Tenint em compte que la Revolució Industrial és un període històric de referència pel que fa al tèxtil català, les peces d'aquesta època deuen tenir una importància rellevant per a vosaltres, oi? 

Sí, i a més, com que en el cas de Catalunya, la Revolució Industrial i el Modernisme pràcticament coincideixen, nosaltres unim les dues coses pel fet afegit que Terrassa pròpiament té un patrimoni modernista important: és més, ens sembla absurd que es tracti sempre el Modernisme des del punt de vista de l'arquitectura quan en realitat també hi era en el tèxtil i, de fet, els diners en aquella època sortien fonamentalment del tèxtil. Així doncs, què en treiem de parlar de l'arquitectura si no sabem realment què feien els seus impulsors? A partir d'aquí i des d'un primer moment vam començar a fer recerca i a data d'avui hem recopilat un important patrimoni tèxtil modernista, en llana, en seda, en cotó... i en tots els àmbits del teixit per a indumentària i per a la llar. En aquest sentit, de fa uns anys que ja comencem a ser un centre de referència.

'Retalls d'ahir i d'avui', una de les exposicions actuals de
l'equipament / CDMT 
- Però a banda de la vessant pròpiament històrica, al CDMT també realitzeu activitats relacionades amb el sector tèxtil més recent?

Pel que fa al tèxtil de les darreres dècades, quan a Barcelona es feia fins als anys 90 un esdeveniment que es deia Mostra de Teixits, teníem un acord amb Fira de Barcelona i que feia referència a allò que sol haver a les fires especialitzades i que se'n diu un fòrum de tendències, que és com una plaça al mig de la fira on les empreses mostren les tendències, en aquest cas, en colors o textures i altres aspectes del tèxtil. Gràcies a aquell acord, quan s'acabava la Mostra, tot allò que s'havia exposat al fòrum de tendències es portava cap aquí al nostre equipament. També vam fer un acord com aquest amb el Consejo Intertextil Español perquè cada cop que es desmuntés l'estand col·lectiu que hi posaven a Première Vision, la fira d'indumentària més important a Europa i que es fa dos cops l'any a París, doncs tot el material exposat també ens el portessin aquí. Aquest acord després es va renovar amb la Texfor que es va constituir agrupant les quatre patronals del tèxtil, és a dir, els acabadors, els cotoners, els seders i els llaners, però tal i com ha quedat a hores d'ara el sector, les empreses grans ja tenen el seu estand propi i ja no passen per aquest estand col·lectiu, mentre que les empreses petites definitivament no hi van, així que portem un parell d'anys que no ens arriben peces que abans sí se'ns portaven dels estands col·lectius: com ho compensem? doncs a base d'exposicions com una que tenim ara a la nostra primera planta titulada 'Retalls d'ahir i d'avui' i que al seu apartat final tracta els teixits del futur, o una altra, que és itinerant que es diu 'Tot plegat' i amb la qual, a través també de la Texfor, demanem a empreses actuals que ens cedeixin mostres.

- Quan es va decidir a Terrassa que calia un equipament com el CDMT?

En un primer moment, l'any 1946, quan,.en una nau industrial al Carrer Sant Isidre d'aquí Terrassa, es va obrir el Museu Tèxtil Biosca, que acollia la col·lecció que havia fet precisament Josep Biosca, un ciutadà de Terrassa d'orígens molt humils però que durant la postguerra s'havia enriquit especialment en el sector de la llana. Llavors la donació que va fer de la seva col·lecció per a aquell primer Museu va ser com un demostració del fet que havia fet fortuna. La col·lecció que havia adquirit Josep Biosca era la que havia estat anteriorment la col·lecció d'Ignasi Abadal, però que en morir aquest havia quedat en venda. Però en Biosca va fer el mateix que molts col·leccionistes: que quan la col·lecció se'ls hi fa massa gran, els hi costa molts diners i no saben ben bé com fer-s'ho doncs la regalen a la ciutat. La ciutat la va acceptar i al cap de molt poc es va pactar amb la Diputació de Barcelona d'unir col·leccions, cosa que a mi em sembla que va ser una decisió molt intel·ligent en aquell moment.

Una tècnica del taller de restauració del CDMT mostra algunes
peces a uns visitants / CDMT
La Diputació de fet havia adquirit la col·lecció Viñas. Així que, en el marc d'aquest acord, va sortir el que aleshores es va anomenar Museo Provincial Textil i que va suposar la unió de col·leccions d'un ens i de l'altre. En aquell moment, per tal de gestionar l'equipament, es va crear un patronat amb una trentena de membres on, a més de la Diputació, també hi havia, per exemple, la Caixa de Terrassa o els Llaners de Sabadell, però a la pràctica tots aquells patrons no s'arribaven a reunir mai, ningú feia l'aportació que calia i, al final, Frencesc Martí i Jusmet, quan era president de la Diputació va dir que si ho havia d'acabar pagant tot ell doncs que també ho gestionava tot ell, de manera que es va deixar estar el patronat i se'n va fer càrrec de tot la Diputació. Passats vuit o deu anys de la seva obertura, el Museu es va traslladar al Carrer Sant Pau, on ara hi ha l'Institut Industrial de Terrassa, i finalment l'any 69 la Diputació de Barcelona va decidir construir aquest edifici del Carrer Salmerón on som avui dia.

De fet, aquest és un edifici del tardofranquisme, i per tant, en aquell moment no hi havia ni centres cívics ni culturals, i en aquest sentit, aquesta casa va assumir aleshores aquest rol precisament de centre cultural de la ciutat, on el fons propi del Museu quedava a les plantes de dalt, mentre que a la planta baixa es feien una sèrie d'exposicions on s'hi mostrava de tot: des de l'art contemporani d'en Grau Garriga i de l'Escola Catalana de Tapís a exposicions itinerants promogudes per la Caixa de Pensions. Quan es va edificar el centre cultural de la Caixa de Terrassa, situat a la Rambla d'Ègara, el centre de gravetat diguem-ne que es va traslladar cap allà i el nostre equipament va tornar a quedar com a museu tèxtil i es va arribar a descuidar durant força temps: es van deixar de fer-hi les obres que calien i les exposicions feien pena.

- I què va passar a partir de llavors per tal que l'equipament millorés fins arribar al seu estat actual?

Un grup d'estudiants visitant l'entitat / CDMT
Qui realment va apostar per aquesta casa va ser l'alcalde Manuel Royes com a president de la Diputació i que és recordat com un gran alcalde de la democràcia per haver fet una important transformació de la ciutat de Terrassa, sobretot per una reforma urbanística amb què les antigues fàbriques grises i tristes es convertissin en habitatges, escoles i centres cívics; i precisament com a president de la Diputació, en Royes va apostar molt per aquest equipament però, és clar, després els canvis s'han de continuar i, arribats a la data d'avui, l'actual Diputació sembla que més aviat tendeix a retirar-se d'aquest projecte, desvinculant-se del consorci i, per la seva banda, l'Ajuntament no s'hi implica, per tant estem en un moment delicat.

Quan jo vaig entrar aquí, l'any 86, la Diputació va encomanar-me el mandat de posar en qüestió aquest equipament per si valia o no la pena la seva continuïtat. Llavors d'aquí va sortir un projecte, que a més va avalar el Consell Internacional de Museus, i que concloïa que tenia sentit continuar sempre i quan aterréssim al país i per tant que es modifiqués tota la política d'adquisicions, perquè de totes les col·leccions inicials que es van unir aquí, tot i que eren de col·leccionistes catalans, les peces no eren pròpies del tèxtil català. Llavors aquí sí que hi va haver un punt d'inflexió als anys 80, i vam començar a buscar, documentar i recopilar patrimoni industrial d'empreses que tancaven o que canviaven de lloc, ja que era l'època de les grans reformes urbanístiques, quan les empreses marxaven als polígons industrials i per tant abandonaven edificis vells i en ocasions hi deixaven arxius antics. Gràcies a això hem pogut obtenir i preservar un munt de documentació que, si no, s'hagués perdut, com ara dissenys originals o diversos escrits.

L'edifici actual de l'equipament / CDMT
- D'aquest projecte que vas impulsar, doncs, en va sortir el CDMT ben bé tal i com és a data d'avui?

Sí, així és. El projecte de continuïtat d'aquest equipament, de fet, consistia a replantejar tres aspectes: un era l'edifici, perquè tenia molts despatxos però li mancaven sales d'exposicions versàtils i magatzems, per tant l'edifici s'havia de reformar; l'altre aspecte a replantejar era el de la gestió, perquè per a un museu no va bé que quan s'aconsegueixen diners per a una exposició hagin de passar primer per la tresoreria de la Diputació i després si te'ls donen bé i si no també, cal en canvi que hi hagi un patrocini al darrere que permeti una agilitat per tal que si, per exemple, hi ha una subhasta hi puguem anar de seguida i adquirir aquella peça que ens interessi, per això com a consorci tenim una aportació econòmica pública però la gestiona directament el nostre equip; i finalment, calia un replantejament conceptual del fons per tal de no ser un museu convencional i passar a ser també un centre de documentació de manera que ens podem adreçar al mateix temps a un públic generalista i a un d'especialitzat.

- Podries explicar alguna cosa més d'en Josep Biosca, el primer impulsor del que avui és la vostra entitat?

Club de lectura organitzat a l'equipament / CDMT
En Biosca, de fet, va voler colar un gol perquè en aquella època és quan es començava a parlar del fet que calia un museu que agrupés les diferents col·leccions que havien hagut fins aleshores però la Junta de Museus de Barcelona no el volia pas aquí a Terrassa: era un moment en el qual hi havia molt de moviment amb això de les col·leccions i ja s'havia passat a la segona generació de col·leccionistes, després dels Abadal, els Homar o els Badia, que havien estat la primera generació a finals del segle XIX i principis del XX. Però, és clar, arribats als anys de la Guerra Civil i la postguerra tots aquests primers col·leccionistes ja s'havien mort i les seves col·leccions estaven disperses havent passat a d'altres mans. Llavors als anys 30 en Folch i Torres va insistir molt que es fes un museu tèxtil que concentrés totes aquestes col·leccions i van haver diferents propostes: que si fer-lo al Monestir de Sant Cugat, que si a Barcelona... i al final en Biosca, com que tenia diners, tenia certs vincles a Madrid, i aquí hi havia l'alcalde Clapés que era falangista perquè era el que tocava aquella època, doncs va aconseguir fer el museu aquí a Terrassa amb gran ofensa de la Junta de Museus de Barcelona.

- Creus que a Terrassa la gent coneix suficientment el vostre equipament i el seu bagatge històric de l'àmbit del tèxtil?

Curs de documentació de
teixits / CDMT
No gaire, ens coneixen més a fora que a Terrassa, tot i que a la ciutat estem fent grans esforços i cada cop ens estan coneixent més. A hores d'ara, però, penso que hauríem d'estar més reconeguts en la mesura d'allò que creiem que aportem a la ciutat, perquè procurem estar involucrats a tot arreu, com en el cas de la Fira Modernista de Terrassa, i de fet crec que això és el que hem de fer. De tota manera fer aquestes accions ens és complicat perquè el nostre autofinançament, a través principalment dels serveis que oferim, no passa del 10% dels nostres ingressos i no rebem finançament de l'Ajuntament, la resta ve de la Diputació.

- Quantes visites soleu rebre al llarg de l'any?

Estem al voltant d'unes 12.000 anuals quant als qui són pròpiament visitants d'exposicions del Museu i d'uns 100.000 pel que fa als usuaris dels serveis del Centre de Documentació. Cal tenir en compte que entre els usuaris dels serveis s'inclouen aquells que fan consultes al nostre fons per Internet; un fons que és de consulta oberta des de qualsevol ordinador connectat a la xarxa. A més, accedir presencialment a la nostra biblioteca també és gratuït. Ara bé, l'assessorament tècnic sí que és un servei un servei de pagament.

- I d'estrangers que s'hagin interessat pel CDMT n'hi ha gaires?

En el cas de les visites al nostre web, sí. Tot i que no sempre és fàcil obtenir les dades concretes dels orígens de les visites en línia, ens consta que, entre aquells que ens consulten, hi ha molts estrangers. I, de fet, curiosament, des que hem penjat la nostra revista digital els principals lectors són alemanys i xinesos.

- De totes les peces tèxtils que teniu exposades o documentades, en tens alguna de favorita?

Restauració d'un tapís / CDMT
M'agrada tot el que tenim, però si t'hagués de citar alguna cosa serien precisament unes peces que no tenim aquí perquè estan dipositades a Agramunt però que es van restaurar al CDMT: es tracta d'unes peces de l'època de la pesta del segle XIV que es van trobar a Agramunt dintre d'un sarcòfag i la Generalitat ens les va portar per veure què s'hi podia fer, perquè es veia que podien ser teixits però no estava clar ben bé què eren i d'aquí finalment es va descobrir que es tractava de la indumentària de dues persones: un home i una dona. Un cop feta la descoberta la Generalitat ens les va confiar també per tal de guardar-les i després l'Ajuntament d'Agramunt va sol·licitar que es conservessin allà. Són unes indumentàries que es van trobar als anys 90, van estar en un magatzem a Lleida no sé quants anys i quan ens ho van portar devia ser l'any 2008; ho vam estar restaurant dos o tres anys i finalment el mes de desembre de l'any passat s'ho van emportar a Agramunt. M'agraden, doncs, aquestes peces pel fet que han perdurat després d'una pesta, perquè són les indumentàries civils conservades més antigues de Catalunya i perquè gràcies a un acord entre la Generalitat, nosaltres i l'Ajuntament d'Agramunt, aquestes peces poden estar preservades, amb tota la dignitat que mereixen, a la sala de plens de l'Ajuntament d'Agramunt, a uns pocs metres d'allà on es van trobar. Per tant aquestes peces me les estimo molt especialment.

Un vestit modernista de la
col·lecció del Museu / CDMT
- Algú de la teva família o del teu entorn social ha tingut vinculació directa amb el sector econòmic del tèxtil?

Sí, el meu pare treballava en una empresa de teixits i el meu avi en una filatura, tots dos a Sabadell. Els meus avis, de fet, es van conèixer a la fàbrica: el meu avi era el gerent de la filatura i la meva àvia una treballadora.

- Què en penses de les modes pel que fa a la roba actual, i també quant a d'altres tipus de teixits d'avui dia?

Crec que la moda actual està vivint un molt mal moment i no ho dic des del punt de vista estètic, sinó pel fet que de fa un temps va caure en mans de grans empreses que l'únic que volen és fer negoci i no els importa en absolut ni la qualitat, ni la sostenibilitat, ni la dignitat dels qui hi treballen. La moda durant molts anys fins la dècada dels 80 venia de quan els confeccionistes compraven teixits als teixidors i aquests compraven fil als filadors. Fins aquell moment la moda era rica, els teixits eren rics perquè el pes del disseny el portaven els dissenyadors de teixits; llavors els teixits eren bons quant a matèries primeres i quant a disseny. A partir del moment que s'apoderen del mercat una gent que bàsicament són distribuïdors i venen per preu, tot allò desapareix i la moda es polaritza. D'aquesta manera hi continua havent unes empreses molt bones que fan un gènere molt bo però que poden comprar només uns pocs i a banda hi ha aquesta moda porqueria amb què la gent hi cau de quatre potes perquè pensa que com que és barat doncs ja va bé i no es pensa el que hi ha darrere d'això, que és especulació. En aquest sentit la moda és pobra, consisteix en teixits de línia que han durar un temps determinat perquè la gent se'n compri de nous a curt termini, i per tant no és una moda de qualitat quant a matèries primeres, ni és una moda pensada ni treballada com caldria. És una moda totalment banal.
Maniquís xinesos que té el Museu
com a part de la col·lecció
Tolosa / CDMT

- Llavors, què et sembla que precisament aquesta moda passi en un futur a formar part també de museus com aquest?

Si els museus aspirem a recollir allò que és la Història està clar que hem de recollir allò que hi ha a cada època però em sembla que arribat el moment es donarà una imatge molt pobra d'aquest instant del segle XXI pel fet que hem llençat per la borda tot allò que sabíem fer i ens hem venut a l'especulació. Tan de bo que en un futur això canviï i com a mínim la indústria sigui més respectuosa amb el medi ambient i desapareguin les pràctiques d'explotació a la gent que hi treballa. Amb tot, està clar que no podem posar a tothom dintre el mateix sac i sí que hi ha gent que s'esforça a produir aquí i donar feina a gent d'aquí, però per això comento que em sembla que ara per ara la moda està polaritzada.

Òscar Guimerà


L'antiga façana de l'edifici / CDMT




Antigues sales d'exposicions / CDMT




dijous, 23 d'abril de 2015

La inspiració a l'hora d'escriure pot estar a tot arreu

HYPATIA PÉTRIZ (BARCELONA, 1998). ESCRIPTORA

- Com se't va presentar l'ocasió de publicar la teva primera novel·la, Diari d'H?

Vaig conèixer Iolanda Bataller i Francesc Miralles, de l'editorial La Galera i van llegir els meus escrits. A més va coincidir que l'editorial complia 50 anys i es van interessar per algú jove perquè servís per celebrar-ho. Els vaig començar a passar textos i ells m'anaven dient de fer algun canvis fins que el 2013 es va publicar Diari d'H.

- Com vas conèixer la Iolanda i el Francesc, de l'editorial La Galera?

Al Francesc el vaig conèixer després d'un concert del seu grup i a la Iolanda després de la presentació d'una novel·la. Els vaig explicar que m'agrada escriure i que escrivia contes.

Les dues novel·les de la Hypatia: la primera,
Diari d'H, i la segona La Bomba H /
TITULARS.CAT
- Quan van llegir els teus escrits per primer cop, quin va ser el primer comentari que et van fer?

Al Francesc li van agradar dos dels meus contes. Deia que tenien un toc de terror que li agradava.

- Com vas reaccionar a aquest primer comentari?

Em va fer molta il·lusió que li agradessin.

- I ara que ja t'han publicat dues novel·les, quina ha estat la darrera cosa que t'han comentat des de l'editorial?

La primera ha anat bastant bé comercialment i alguns lectors de la primera novel·la d'H segueixen amb el segon llibre, La Bomba H.

- Es donarà continuïtat al personatge H amb nous llibres? en tens almenys la intenció?

De moment no ho crec, però mai se sap.

- Abans que et descobrissin a l'editorial, què escrivies pel teu compte? Ja havies creat el personatge H o algun que fóra similar?

Escrivia contes, molts contes. Els contes em servien per començar a crear personatges i narrar coses d'una durada curta. No tenia cap personatge similar a H llavors.

- Alguna persona del teu entorn t'ha confessat sentir-se reconeguda en algun dels teus personatges?

Les persones del meu entorn s'identificaven amb un o altre personatge depenent de les seves preferències i la seva personalitat, i és una cosa que em fa molta il·lusió.

- Com se't va acudir basar el tema de la darrera novel·la en l'amenaça d'una catàstrofe mundial?

Quan em vaig plantejar si volia escriure o no una continuació del Diari d'H em vaig dir que ho faria, però procuraria que fos bastant diferent de la primera part. Vaig parlar amb el Francesc i vam arribar a la idea de La Bomba H, una novel·la bastant al límit. El rerefons és el 'carpe diem', i en una situació extrema aquest és molt més evident. Per això la possible fi del món és tan important en la trama.

Hypatia a la Biblioteca Vapor Badia de Sabadell, el passat
28 de febrer / TITULARS.CAT
- On has anat, fins ara, a presentar les teves dues novel·les?

Entre 2013 i 2014 he anat a diversos llocs de Barcelona i també a Badalona i el Masnou, a més, vaig participar a la 31a Setmana del Llibre en Català i a La Marató de TV3, a la Vall de Núria. A Barcelona vaig ser a l'Escola Baloo, l'Escola IPSI, l'Escola Claret i la Fundació Jordi Sierra i Fabra. A Badalona he anat a la Biblioteca Can Casacuberta de Badalona-Espai Betúlia. I al Masnou, a l'IES Maremar.

Enguany he estat a la Biblioteca Vapor Badia de Sabadell, a la Biblioteca-Ateneo Jaqués, de Jaca (Huesca) i a l'Escola Mare de Deu dels Àngels, a Barcelona.

- Guardes algun record en especial de cadascuna, o almenys d'algunes, de de les llibreries o biblioteques on has presentat el teu llibre?

De les escoles on he anat valoro moltíssim l'atenció i les preguntes dels nens i nenes i les seves opinions. Una vegada una alumna em van fer un dibuix d'H que em va fer molta il·lusió. De les llibreries petites, i algunes de més grans on he estat, valoro molt l'atenció i la cura que posen a l'hora d'organitzar presentacions o firmes. De les biblioteques i grans superfícies valoro el fet de tenir-me en compte pel seu programa.

En la seva visita a la Biblioteca Vapor Badia de Sabadell,
Hypatia va interpretar cançons pròpies i versions d'altres
artistes / TITULARS.CAT
- I ja tens programats nous llocs on presentar Diari d'H i La Bomba H?

Sí, durant aquest any tinc a hores d'ara programat d'anar a Manresa, Sant Sadurní d'Anoia i participar a la Marató de Poesia en Acció, a l'Espai cultural de la Diputació de Barcelona. A més per Sant Jordi, a la tarda, estaré signant llibres a Barcelona, primer a la llibreria La Ploma i després a la llibreria La Font de Mimir.

- A les teves novel·les empres l'estil de diari personal. Prèviament coneixies gaires altres llibres d'aquest estil, ja siguin de ficció o de no-ficció?

Alguns sí, tot i que els he llegit de molt petita i no em vénen al cap els títols. Però sí recordo diversos fragments del Diari d'Anna Frank.

- A l'hora d'escriure, acostumes a trobar inspiració d'alguna manera en particular?

Penso que la inspiració em ve de fixar-me en l'entorn i tenir tots els teus canals oberts. la inspiració a l'hora d'escriure pot estar a tot arreu. De vegades ve d'escoltar música, o de fixar-te en detalls que veus pel carrer.

Hypatia entre els assistents a la presentació
a Sabadell / TITULARS.CAT
- Practiques algun altre estil o gènere artístic?

Escric contes i també lletres de cançons que després interpreto. Fa poc he editat un disc que es titula Papallones fosques, on hi ha dues cançons que tenen lletra meva, la resta són versions que canto d'altres cançons. A la meva primera novel·la, Diari d'H, el títol de cada capítol és el títol d'una cançó.

- En ser encara estudiant de secundària, acostumes a elaborar les teves obres al llarg de tot l'any, combinant-ho amb els estudis, o t'ho reserves especialment per a les vacances?

Les dues novel·les publicades fins ara les he elaborat durant les meves vacances, però durant l'any també vaig fent.

- Què t'agrada més de les matèries de Literatura que has estudiat fins ara?

El Romanticisme: no només en literatura sinó també en pintura i música. I en literatura pròpiament m'agrada aquest període tan en català com en castellà. Des que vaig veure una representació teatral de La casa de Bernarda Alba, Lorca és dels meus favorits.

Hypatia a l'IES Maremar, al Masnou / LOURDES P.
- Alguna obra o algun autor en particular de ciència ficció que t'agradi?

Els germans Strugatsky, especialment pel seu guió de la pel·lícula Stalker. I tinc pendent de llegir a Jules Verne.

- Com et veus després d'acabar l'institut?

No sé, però penso seguir escrivint i cantant. Crec que per escriure no hi ha una carrera en concret. Ara estic fent el batxillerat científic però de fet totes les assignatures comunes són de lletres i si en algun moment escric sobre temes de ciència ficció, quina millor inspiració puc tenir que haver estudiat ciències?

Òscar Guimerà

Hypatia a la Fundació Jordi Sierra i Fabra / LOURDES P.

Hypatia a l'Escola Balo de Barcelona / LOURDES P.

A la Marató de TV3 a la Vall de Núria / LOURDES P.

A l'Escola IPSI de Barcelona / LOURDES P.

Setaman del Llibre en Català 2013. D'esquerra dreta: Pep Albanell, Maria Carme Roca, Jordi Milian (director de L'illa dels Llibres) Hypatia Petriz i Francesc Miralles / LOURDES P.
Hypatia a la Biblioteca-Ateneo Jaqués / LOURDES P.

Hypatia a la Biblioteca Can Casa Cubierta de Badalona-Espai Betúlia / LOURDES P.

Booktrailer de Dirai d'H / YOUTUBE


Un altre vídeo promocional sobre la primera novel·la de la Hypatia / YOUTUBE






dimarts, 31 de març de 2015


Amb el llibre Cuina natural vull ajudar a optimitzar el temps a la cuina

ADAM MARTÍN (TOSSA DE MAR, 1973). PERIODISTA I ESCRIPTOR ESPECIALITZAT EN TEMES DE NUTRICIÓ

- Què aporten els teus llibres respecte d'aquells que escriuen cuiners o nutricionistes professionals?

D'entrada hi ha un punt de vista diferent perquè els meus són llibres que he escrit com a periodista especialista en divulgació sobre nutrició i cuina natural. A mi m'interessen molt dues coses: el contingut i també comunicar aquest contingut d'una manera molt determinada. Els nutricionistes o els cuiners, tot i que n'hi ha que tenen una talent especial, fan uns llibres que solen ser una mica feixucs. Jo intento comunicar de la millor manera possible la meva experiència dels 12 anys que fa que estic ficat en temes de nutrició i amb cuina natural.


El llibre Cuina natural / TITULARS.CAT
- Què diferencia Cuina natural, el segon llibre que has publicat sobre temes d'alimentació, de l'anterior, Menjar per ser millors?

El primer llibre que vaig escriure em va servir per ordenar les idees d'allò que jo sabia i que havia investigat i és un llibre teòric, que explica per què s'ha de menjar d'una manera determinada per tal de cuidar la nostra salut; i també hi havia una part pràctica de receptes i consells. El segon llibre, en canvi, respon a una realitat que és: si tu vols menjar d'una manera saludable, inevitablement has d'acabar a la cuina, no hi ha cap drecera, no hi ha possibilitat de menjar de manera saludable i no cuinar; si arribem a aquesta conclusió i si per a nosaltres la salut és important, necessitem una eina pràctica i per això el llibre consisteix en un recull de receptes.

Ara bé, en aquest segon llibre, la primera part consta de consells culinaris per combatre la manca de temps que tenim quan ens posem a la cuina, que és el principal fre que tenim a l'hora de cuinar, el 'no tinc temps': de vegades és cert, però, a partir d'aquests consells, amb el llibre Cuina natural vull ajudar a optimitzar el temps a la cuina: planificant la setmana, podent fer tres coses alhora, sabent quan duren els aliments cuinats amb totes les seves propietats intactes dins el frigorífic... i així que qualsevol de nosaltres es pugui organitzar els seus àpats. Per tant el segon és llibre evidentment molt més pràctic, més fàcil, més assequible des del punt de vista del contingut, mentre que el primer és més complex.

- Així doncs, aquest segon llibre, del qual ja se n'ha fet la segona edició, és per tant un apèndix del primer?

Adam Martín presentant el seu segon llibre d'alimentació a la tenda
Terra Bio de Sabadell el passat mes de febrer / TITULARS.CAT
Sí, de fet em vaig quedar amb ganes d'afegir més receptes al primer llibre però aquell volum ja tenia 420 pàgines i tampoc volia fer-lo de 500. Cuina natural ve a ser, doncs, fruit de l'evolució natural del primer, allò que li feia falta per tal de ser rodó.

- Com et vas introduir en el món de la nutrició fins a ser-ne un escriptor especialista?

Normalment em sembla que la gent s'introdueix en el món de la nutrició arran d'alguna malaltia però en el meu cas em trobava bé i era aparentment feliç, en canvi em vaig començar a trobar cansat sobretot mentalment i quan un està cansat físicament sovint pot permetre's de fer l'esforç i pensar 'ja dormiré demà' però quan un està cansat mentalment, ho està i difícilment pot continuar. Aleshores va caure a la redacció de la ràdio un llibre de nutrició energètica, del doctor Jorge Pérez-Calvo, que em va interessar moltíssim, li vaig fer una entrevista i vaig començar a posar en pràctica el que deia; llavors vaig notar que el canvi va ser tan espectacular que em va compensar molt renunciar a certs costums com prendre copes o abusar dels restaurants, a canvi de sentir-me molt millor. A partir d'aquí em vaig interessar per llegir més, investigar, anar a seminaris, a formar-me, a parlar amb nutricionistes i altra gent vinculats al sector, com ara fabricants, psicòlegs, antropòlegs... fins que allò que abans era el meu hobby ara s'ha convertit en la pedra angular de la meva professió.

- Què s'entén per psicologia del menjar?

En el fons, el tema de la nutrició és un tema de conducta i té a veure amb la conducta que tenim també davant de moltes altres qüestions. Hi ha un investigador nord-americà que es diu Brian Wansink, de la Universitat de Cornelle, als Estats Units, i que em sembla dels més interessants. És un científic que ha fet molts estudis sobre la relació psicològica que tenim amb l'alimentació, perquè molt sovint mengem sense tenir gana, a Occident és una cosa molt habitual. Per què mengem si no tenim gana? Per què després de menjar molt encara tenim un racó per unes postres? Hi ha doncs tota una sèrie de qüestions que tenen a veure amb la psicologia de la percepció, amb com ens venen les coses o amb guions alimentaris.

- Guions alimentaris?

Un guió alimentari seria per exemple: 'vaig al cinema per tant menjo crispetes', encara que hagi dinat fa una hora, de manera que la gana no hi té res a veure. A més Wansink, fa experiments molt divertits i explica coses molt interessants sobre la psicologia de l'alimentació que serveixen molt per a les persones que mengen molt malament i, d'altra banda, fa més atractiu el menjar saludable.

- Sempre lligues molt directament l'alimentació amb la felicitat. Et sembla que, en aquest sentit, vivim en un món poc feliç?

Adam Martín signant exemplars dels seus llibres després de la
presentació a la tenda Terra Bio de Sabadell / TITULARS.CAT
Sí, n'estic convençut. La salut seria un triangle on hi hauria l'alimentació, els hàbits i la gestió de les emocions. En aquest triangle, l'alimentació hauria de tenir molt pes a la vida de tothom, en canvi consumim molt productes alimentaris dissenyats en laboratoris i que són poc humans en un sentit evolutiu o antropològic del terme. Això afecta molt a la salut perquè el cos no assimila bé aquests productes, no els metabolitzem correctament, i per això a Occident tenim moltes malalties relacionades amb l'alimentació. De fet, te'n vas a un esquimal o a un maorí i li canvies la seva dieta tradicional per una dieta de productes fabricats com els que hi ha a Occident i poden emmalaltir a cap de no res. Per tant l'alimentació té una incidència directa en el nostre nivell de felicitat: els petits maldecaps que tenim, les migranyes, la panxa inflada, les males digestions... fan que estiguem massa pendents de com estem nosaltres i que no puguem projectar cap a fora coses positives, com ara estar contents i feliços.

- Consideres que la publicitat sol ser enganyosa perquè busca sobretot vendre el producte més que no pas informar-nos d'allò que aquell producte ens aporta a la salut. Què caldria fer per tal que això canviés?

Això s'arregla molt fàcilment. Les grans empreses d'alimentació tenen un objectiu que és vendre els seus productes, i és molt lícit, però nosaltres tenim el poder de negar-nos a comprar-los i, a través de la nostra negació, canviar la proposta alimentària que ells ens fan perquè sigui millor per a nosaltres. Si t'hi fixes, ara cada vegada hi ha més aliments saludables i més etiquetes on posen 'natural' o 'ecològic' o 'sense conservants', 'sense colorants'... perquè la indústria s'adona que per als consumidors això és un valor afegit i fa 10 anys en canvi no passava.

Cuina natural ja ha tret a la venda la seva segona edició. Els
llibres d'Adam Martín també s'han traduït al castellà / TITULARS.CAT
Sí que és veritat que acostumem a ser molt permeables a les influències de la publicitat, als anuncis d'ofertes tipus 'compra'n tres i paga'n dos', però caldria preguntar-se realment en necessito tres? però només pensem en el fet d'estalviar-nos diners. El que cal és que el consumidor tingui suficient informació per prendre decisions i si vol seguir consumint productes alimentaris en lloc d'aliment saludables és evidentment molt lliure de fer-ho sempre que sigui una decisió informada: igual que hi ha gent que fuma, tot i estar informada que fumar és dolent.

- Pel que fa als aliments pròpiament dits, expliques que no n'hi ni de bons ni de dolents, però quant als productes alimentaris n'hi poden haver de bons però també, i serien la majoria, de molt dolents. En podries posar exemples?

Precisament, jo estableixo molt la diferència entre aliment i producte alimentari. Un aliment no està processat, sinó que pràcticament està com el trobem a la natura. El pa, és un producte processat, però tot i així pot ser un producte de molt bona qualitat o pot ser un desastre: el de molt bona qualitat és el pa artesanal, fet amb massa mare; el pa de motlle, però, té 15 ingredients, additius, sucre i que més que un pa és un pastís. Per tant, en aquest cas tindríem, el blat com a aliment pròpiament, el pa artesanal com a producte processat però de bona qualitat i el pa de motlle que seria un producte processat horrorós per a la salut.

- Hi ha dos moments de l'any que sempre que arriben sembla que tothom s'hi fixa especialment en aspectes de l'alimentació i a més acostumen a ser dos moments de l'any totalment oposats precisament quant a l'alimentació: d'una banda el Nadal, quan hom sol abocar-se als excessos i d'altra banda l'estiu, quan la gent es preocupa per mirar molt el tema de la dieta i acostuma a voler aprimar-se. Què recomanaries per a cadascun d'aquests dos moments diferents de l'any?

La dieta correcta és aquella que és permanent, aquella que dura sempre: si seguim una dieta saludable d'aquest tipus, quan arribi l'estiu no ens haurem de preocupar d'estar prims perquè ja estarem bé de pes, i al Nadal, com que haurem menjat bé tot l'any, ens podrem permetre fer algun excés, perquè quan un menja bé el 90% del temps el 10% restant pot menjar coses menys saludables sense cap problema, però a Occident tenim aquests termes invertits: el 90% del que mengem és de mala qualitat i el 10% de mala qualitat. Si mengem correctament la major part del temps no ens hem de preocupar dels excessos del Nadal, ni de posar-te malalt a la primavera i d'aprimar-te a l'estiu perquè ja estaràs bé i tindràs el pes que et toca.

Òscar Guimerà

Interior de la tenda Terra Bio, a Sabadell, on es va presentar el llibre Cuina natural el passat me des febrer / TITULARS.CAT

Segells de certificació ecològica a l'envàs d'un producte de la tenda Terra Bio de Sabadell / TITULARS.CAT

La presentació a Sabadell del llibre Cuina natural va ser un acte en què, a més de la tenda Terra Bio, va col·laborar la llibreria Librerío de la Plata. A la imatge, interior de la llibreria / TITULARS.CAT
Una trobada literària de les organitzades habitualment a la llibreria Librerío de la Plata, de Sabadell / LIBRERÍO DE LA PLATA





divendres, 21 de novembre de 2014


Lligarem més les nostres activitats culturals a les classes de francès

HÉLÈNE VIETTI (CHEVREUSE, FRANÇA, 1973). DIRECTORA DE L'ALLIANCE FRANÇAISE DE SABADELL.

- Enguany celebreu el 40è aniversari de l'Alliance Française de Sabadell. Quines fites destacaries d'aquestes quatre dècades d'història de l'entitat?

La primera l'any 74 quan es va obrir l'Aliança Francesa a Sabadell, en un moment en què, havent encara dictadura, el país estava canviant. I és aleshores que aquesta entitat neix per tal de començar a aportar els seus valors socials i culturals en base a l'objectiu amb què es va fundar l'Alliance Française original, l'any 1883, per part Fernandinad de Lesseps i Jules Verne, entre d'altres: aquest objectiu era el de portar la cultura francesa arreu del món. Després, l'any 1980 quan Louis Aragon es va retrobar amb Rafael Alberti a l'Aliança Francesa de Sabadell: era el primer cop que es veien des que va tenir lloc la Guerra Civil, feia per tant entre 40 i 50 anys que aquests dos monstres de la literatura no s'havien trobat. Aragon en aquell moment era ja bastant gran i feia temps que no es desplaçava. Així doncs, el retrobament de Louis Aragon i Rafael Alberti a l'Aliança Francesa de Sabadell va ser un moment molt important per a la ciutat i per a la mateixa Aliança. També destacaria l'any 81 quan va venir l'actor i director de cinema Jacques Tati, en un dels seus últims viatges perquè va morir uns mesos després.

Els escriptors Louis Aragon i Rafael Alberti, retrobats a
l'Alliance Française de Sabadell l'any 1980 / AF SABADELL
Una altra fita destacada va ser l'any 1995 quan Rober Ferrer va decidir comprar la casa on encara hi ha actualment l'Alliance Française de Sabadell: un immoble molt cèntric i molt emblemàtic de la història de Sabadell. I a partir de l'any 2000 s'ha desenvolupat molt tot allò relacionat amb filosofia, sociologia i, en general, amb les humanitats, no només en francès sinó també en català, per tal de compartir-ho amb la ciutat i de no només aportar coses sinó reflexionar tots junts cap on anem.

- Anteriorment a l'any 95, on s'havia ubicat l'Aliança Francesa de Sabadell?

Va estar durant dotze o tretze anys a la Via Massagué i als inicis de tot va estar durant uns set anys en un petit edifici al Carrer les Paus: totes dues ubicacions no gaire llunyanes d'aquí on som ara.

- Què té d'emblemàtic l'edifici on s'ubica l'Aliança?

L'actual edifici de l'Alliance Fraçaise
de Sabadell / AF SABADELL
És un edifici d'estil modernista construït l'any 1902 per la família Taulé, dedicada a la indústria tèxtil i que tenien l'empresa just al costat: passant pel pati hi havia unes portes que hi conduïen. En els seus inicis, l'edifici tenia a baix la recepció, al primer pis les habitacions per a la família i a dalt de tot, al segon pis, s'hi allotjaven les criades. El van ampliar l'any 1942 i fins a mitjans dels anys 70 va seguir sent de la família Taulé, que finalment se'l van vendre i va esdevenir una escola infantil fins l'any 95. A partir d'aquell moment es va haver de treballar molt per tal d'habilitar-lo per a l'Aliança Francesa però, un cop feta aquesta tasca, tenim onze aules on donar classes i una sala pròpia per a exposicions i conferències, a més d'un bar. Amb tot, s'han conservat molts elements originaris de l'edifici, com la façana o els sòls, dels quals es poden veure les diferències entre els del 1902 i els dels anys 40.

- A més a més de les classes de francès, feu diversos tipus d'activitats culturals: quines esteu realitzant ara, quines heu realitzat recentment i quines teniu preparades per realitzar properament? Almenys algun exemple de cada.

Audició del músic Jordi Savall al pati de l'AF
Sabadell, l'any 2011 / AF SABADELL
Hem tingut, del setembre fins el mes passat, una exposició de Francesc Bordas, un pintor contemporani que viu de fa uns 30 anys a París però és nascut a Sabadell. Organitzem també una exposició de Teresa Gili, una pintora que ha viscut sempre a Sabadell. Hem programat un cicle d'un mes que tractarà sobre tèxtil de Sabadell i moda de París, comparant maneres de treballar la moda. També continuem amb el mes del cinema francès que ja portem fent des de fa dos anys amb la col·laboració del Cineclub Sabadell: en aquesta activitat projectem durant un mes, cada dilluns i cada dijous, una pel·lícula en francès subtitulada; normalment pel·lícules més aviat actuals tot i que sempre incloem algunes clàssiques també. I una nova activitat que hem iniciat, concretament aquest darrer mes d'octubre, és l'Ateneu de l'Aliança, on es proposen diferents cursos i conferències.

Properament volem recuperar el viatge anual a França que fèiem fins fa dos anys per a adults, al mes de maig. I mantindrem el viatge per a infants que també fem cada any al maig: es tracta en aquest cas d'una trobada amb alumnes d'una escola francesa, de manera que els infants s'escriuen durant tot el curs i al mes de maig és quan es troben. La principal diferència entre els viatges d'infants i d'adults és que els infants són alumnes de l'Alliance Française de Sabadell, mentre que als viatges d'adults s'hi poden apuntar persones que no siguin de l'Aliança. Intentarem, a més, fer algun viatge d'adults a algun altre país francòfon que no sigui França.

- Les classes que feu de llengua francesa tenen alguna particularitat que podries ressaltar?

Es tracta de formar grups molt reduïts, d'un màxim de dotze alumnes per classe, i de no seguir un manual estrictament de principi a final, sinó que hi ha moltes activitats annexes que aporten més coses a la docència. D'altra banda, els professors natius aporten els seus propis coneixements del país francòfon d'on provinguin, i això per a nosaltres és molt important, pel fet que a més d'aportar la llengua també proporcionen la cultura ja sigui de França, del Quebec, de Suïssa o un altre indret on es parli francès.

Una de les aules de l'AF Sabadell / AF SABADELL
- Cada any quants dels vostres alumnes acaben fent els exàmens oficials de francès?

Aproximadament tenim unes 800 persones que fan cursos de francès durant l'any aquí a la nostra seu però també a fora, perquè impartim docència a empreses o a d'altres escoles. D'aquestes 800 persones aproximades se'n solen examinar unes 650 anualment en les proves oficials. Ara bé, per tal d'examinar-se no cal ser alumne de l'Aliança. Pel que fa pròpiament als exàmens, són proves que estan definides directament pel Govern francès: passa el mateix amb les dates en què es fan aquests exàmens. El contingut de la prova i les dates són iguals per a totes les Aliances d'un mateix país.

- Manteniu algun tipus relació més o menys habitual amb la resta d'Aliances Franceses?

Hi ha una trobada dos cops l'any entre les 26 Aliances Franceses que existeixen a l'Estat espanyol. En aquesta cita ens proposem activitats i després ja depèn de la direcció de cada entitat el fet de posar-la en pràctica o no. Per exemple, nosaltres vam tenir una exposició, l'any 2012, de Xavier Salomó i Meritxell Martí sobre un llibre per a infants i aquesta mostra l'hem enviat a diferents Aliances d'arreu del món, per exemple, a Bogotá, Buenos Aires i Dubai. De fet solem treballar en alguna ocasió amb altres Aliances del món però tenim molta més relació amb les espanyoles.

- Creus que el francès gaudeix de bona salut com a llengua demandada, especialment en el món acadèmic i laboral?

No, i penso que és una llàstima perquè al nostre entorn tenim molts països francòfons o bé on el francès hi té força presència: la mateixa França, Suïssa, Bèlgica o els països del nord d'Àfrica. Mentre que anys enrere el francès s'impartia molt a les escoles ara sembla que cada cop es fa menys en favor de l'anglès. To i així hi ha molta gent que ve a l'Aliança perquè vol aprendre el francès per a la seva feina o per marxar a un país francòfon, però no han pogut aprendre l'idioma a l'escola. Quasi el seixanta per cent dels nostres alumnes fan els nostres cursos per qüestions laborals. Crec, doncs, que l'aprenentatge del francès des de petits s'hauria d'optimitzar molt més. És per això que nosaltres, treballem amb moltes escoles. Per una altra banda, també destacaria que ens ve molta gent perquè el francès és encara una llengua romàntica i té molt de valor la seva literatura i el cinema.

- Has estat escollida directora de l'Alliance Française de Sabadell el passat mes de juliol. Com has viscut el començament d'aquesta nova resposabilitat?

Amb molt d'entusiasme per part meva i també per part de tot l'equip. Ara tenim tots moltes ganes de tirar endavant com a col·lectiu amb les classes que fem, que ens agraden tant. Ja fa dos anys que sóc aquí coordinant activitats culturals i ara continuaré aquesta tasca combinant-la amb la direcció de l'entitat. Al juliol, a més a més, va canviar quasi el noranta per cent de la junta de l'Alliance Française de Sabadell: va marxar l'anterior equip directiu mentre que el professorat s'ha mantingut.

L'equip que està des del mes de juliol al capdavant
de l'Alliance Française de Sabadell / AF SABADELL
- Després d'aquesta regeneració pràcticament completa a l'equip directiu, què més canviarà i què seguirà igual a l'Alliance Française de Sabadell?

Les classes seguiran igual, amb professors natius com fem des de fa molts anys i que és un aspecte que considerem important: tots són francesos i això fa que també aportin elements propis de la cultura francesa a la seva tasca docent. Potser el que canviarà una mica serà el fet que lligarem més les nostres activitats culturals a les classes de francès: aquestes activitats sempre han estat obertes als alumnes però a partir d'ara ho vincularem més a les lliçons. Pel que fa a les activitats culturals, seguirem amb la tasca que faig des de fa dos anys de fer guies especials per a cada activitat i així posar un ordre de manera que la gent sàpiga quan es fa cadascuna, per exemple els dilluns dedicats al cinema, els dijous a la filosofia o els divendres més dedicats a exposicions. A més un tret constant a l'Aliança Francesa de Sabadell és que la majoria de les activitats són gratuïtes i que no només fem cultura francesa sinó també cultura d'aquí.

- Fins quan es remunta la teva relació amb l'Alliance Française de Sabadell i com s'ha desenvolupat aquest vincle fins avui?

Els meus pares van venir l'any 1974 per tal de fundar l'Alliance Française de Sabadell juntament amb Robert Ferrer, que en va ser director durant 38 anys. Així, el meu vincle amb l'Alliance Française de Sabadell va començar quan jo només tenia tres mesos de vida. Des d'aleshores, els meus pares i jo ens vàrem quedar deu anys a Sabadell i sent encara una nena vaig estar vinculada quasi cada dia a l'Alliance Françraise. Després vaig tornar a viure a França i des de fa dos anys i mig que vaig decidir tornar per tal de proposar portar les activitats culturals. Jo vinc del treball cultural a França des de fa vint anys, en àmbits com el cinema o el teatre. És clar que ara en ser directora, es tracta d'una altra etapa i és tot plegat una mica més complicat però amb l'equip que hem format ara hem treballat molt junts per tal de seguir avançant.

- Durant tot el temps que vas viure a França, des que vas marxar d'aquí sent una nena fins que has tornat, vas seguir mantenint una relació constant amb l'Alliance Française de Sabadell?

Sí perquè venia cada any a Sabadell i amb Robert Ferrer ens vèiem molt sovint aquí a l'Alliance Française. I sobretot des de fa deu anys, treballant a l'àmbit cultural, sempre anava proposant activitats culturals a l'Aliança.

- Pel teu cognom, tens alguna cosa d'italiana?

El meu cognom ve d'una regió de Niça on durant els anys 1400-1600 hi havia molts italians, entre els quals els avantpassats del meu pare. A banda d'això, els avis de la meva mare eren originaris de Venècia.

Òscar Guimerà 

L'aleshores alcalde de Sabadell, Antoni Farrés dóna la mà a l'escriptor Louis Aragon durant l'estada d'aquest últim a Sabadell l'any 1980, moment en el qual es va retrobar amb Rafael Alberti. Al centre de la imatge, entre Farrés i Aragon, hi ha el director de l'Aliança Francesa de Sabadell en aquell moment: Robert Ferrer / AF SABADELL

Robert Ferrer i el director de cinema Jacques Tati a l'AF Sabadell, l'any 1981 / AF SABADELL

L'edifici actual de l'AF Sabadell abans d'habilitar-se per aquesta entitat l'any 95: interior de 
la galeria del primer pis (esquerra) i pati (dreta) / AF SABADELL

L'edifici actual de l'AF Sabadell abans d'habilitar-se per aquesta entitat l'any 95: interior del segon pis / AF SABADELL

El pati de l'AF Sabadell actualment / AF SABADELL

Conferència de la directora de documentals audiovisuals Simone
Bitton, a l'AF Sabadell el febrer de 2012 / AF SABADELL

Xerrada amb el professor de Filosofia Joan Manuel del Pozo, a l'AF Sabadell el febrer de 2012 / AF SABADELL

Exposició Urbanoporosi a l'AF Sabadell al març de 2012. A la foto els autors de la mostra (d'esquerra a dreta: Bernat Lladó, Berta Tiana i Maties Serracant) / AF SABADELL 

Trobada de joves francesos i catalans a l'AF Sabadell l'any 2012 / AF SABADELL

Visita de poetes quebequesos a l'AF Sabadell l'any 2010: en aquesta foto la directora de la Maison de la Poésie de Montréal, Isabelle Courteau / AF SABADELL

Visita de poetes quebequesos a l'AF Sabadell l'any 2010: en aquesta foto la poeta Denise Desautels / AF SABADELL

Visita de poetes quebequesos a l'AF Sabadell l'any 2010: en aquesta foto el poeta Gilles Cyr / AF SABADELL

Visita de poetes quebequesos a l'AF Sabadell l'any 2010: en aquesta foto la poeta Joséphine Bacon / AF SABADELL




dimarts, 22 de juliol de 2014


Quan torno a l'Índia no sóc de cap casta, sinó occidental

ASHA MIRÓ (NÀSIK, ÍNDIA, 1967). ESCRIPTORA

- Han passat quasi vint anys des del teu primer viatge a l'Índia, que expliques al llibre La filla del Ganges, i poc més d'una dècada des del retorn que descrius al llibre Les dues cares de la lluna. En aquests últims deu anys, quina relació i quines vivències has tingut amb la teva família originària?

Quan vaig acabar de treballar al Departament de Comunicació del Fòrum de les Cultures de Barcelona, al 2004, em vaig agafar uns mesos per descansar perquè m'hi vaig deixar la pell i havia acabat esgotada. Llavors vaig tornar a l'Índia i m'hi vaig estar tot un mes. Vaig viatjar pel nord, que encara no el coneixia, i em va servir per descobrir com és el meu país realment, amb tota la riquesa cultural que té; després vaig anar a visitar la meva germana Asha, i en aquell moment em va comentar de fer-me càrrec d'una de les seves netes, la Komal, que estava malalta. Al principi li vaig dir que, si hi havia els seus pares, ells s'hi havien d'ocupar abans que haver-ho de fer jo, però va insistir que m'ho pensés i que hi reflexionés perquè els pares no podien tenir cura de la nena, mentre que jo podia ajudar-la a curar-se i també podia donar-li un futur millor. Li vaig respondre que ja m'ho pensaria i des d'aleshores em vaig passar tres anys pensant què feia. Finalment, l'any 2007, vaig tornar a l'Índia a buscar la Komal i la vaig portar amb mi a Barcelona.

A partir d'aquell moment tinc la seva tutela i li estic fent de tieta-àvia i de mare. Es va curar de l'asma i la desnutrició que tenia: ara està superbé. Ara, a través de la mateixa Komal, m'hi veig a mi mateixa: tenim una relació molt íntima, de gratitud i de felicitat. La vaig portar aquí quan ella tenia sis anys, a punt de fer-ne set i ara en té tretze. És molt curiós perquè amb ella es va tornar repetir la mateixa història que amb mi quan em van adoptar de petita aquí a Barcelona. Tot allò que la meva mare explicava al seu diari personal sobre la meva arribada, la meva educació i la meva adaptació, jo ho he viscut a través de la Komal, veient com és ella qui ara s'ha hagut d'adaptar al menjar, a una nova llengua, una nova cultura i una nova escola. Durant aquest temps he acompanyat la Komal en tot aquest procés d'adaptació per tal de fer-la forta i ajudar-la a créixer com a persona. I pel que fa als meus pares, la vinguda de la Komal va ser com tornar-se més joves perquè precisament tornaven a trobar-se amb allò que havien viscut a través meu quan em van adoptar.

Ara la Komal està a punt de començar l'ESO i s'ha adaptat bé a la vida d'aquí, tot i que li costa perquè és un canvi important: ho va haver d'aprendre tot des de zero i no havia anat a l'escola mai, això suposa un gran esforç i jo he intentat fer, durant aquests últims set anys, la mínima feina fora de casa perquè el meu objectiu primordial era ella, dedicant-li el temps, l'energia, els diners... tot. Llavors per a mi han estat com uns set anys de recolliment i sense una faceta tan pública com tenia abans però que, d'altra banda, m'han permès dedicar-me més a escriure. Amb tot, estic contenta d'haver fet el pas de portar la Komal amb mi, encara que ha sigut dur, però ha valgut la pena i ho tornaria a fer, perquè veus com una criatura, que arriba sense res, es va fent gran, feliç i contenta.

Asha Miró als 4 anys, a Bombai, abans
de ser adoptada / LA FILLA DEL GANGES
Amb la meva germana segueixo parlant però el principal problema per relacionar-nos és l'idiomàtic perquè ella parla marathi i jo no en tinc ni idea. Per telèfon jo li parlo directament en català i llavors ella, sentint-me la veu sap si estic bé o malament. I després, els passa el telèfon a la resta de dones del poble perquè també hi parli, encara que tampoc ens entenem per la mateixa raó de l'idioma, però allà les dones estan molt unides: comparteixen penes i alegries.

- Aquells dos viatges que vas fer a l’Índia, tal i com els vas explicar als teus llibres, eren en bona part una cerca de la teva pròpia identitat. En aquest sentit, encara et falta alguna cosa per descobrir?

No, crec que ho he descobert tot del meu passat a l'Índia. El que passa és que sí sento que, des que vaig descobrir la meva història, sempre arriba un moment de tant en tant, que necessito tornar a l'Índia: per exemple, fa uns anys un editor em va explicar que feia llibres sobre els mandales i sabia que a l'Índia també tenen uns mandales especials; llavors vaig tornar-hi i vaig descobrir que no hi ha els mandales, que són propis del Tibet, sinó que hi ha uns altres dibuixos anomenats rangolis, que són uns dibuixos que només fan les dones de l'Índia al terra de l'entrada de la casa. I a diferència dels mandales, que parles de la vida efímera i de no aferrar-se a les coses materials, els rangolis expressen els desitjos de les dones hindús.

- Vas ser adoptada de molt petita per una família de Barcelona en una època en la qual les adopcions no estaven tan a l’ordre del dia. Has conegut altres casos d’adopcions com el teu?

De casos d'adopcions que van tenir lloc a la mateixa època que em van adoptar a mi, en conec dos, que també eren nenes de l'Índia, i també els hi va anar bé, són igualment una història d'èxit: actualment de tant en tant encara hi mantinc relació amb totes dues.
L'Asha, al centre de la foto, a Barcelona l'any 1975,
amb els seus pares adoptius, Electa Vega i Josep Miró,
juntament amb la seva germana Fàtima, també adoptada
de l'Índia uns mesos abans que l'Asha / LA FILLA DEL GANGES 

- També has conegut casos d’adopcions que s'hagin fet en temps més recents, ja sigui de l’Índia o d’altres llocs?

Precisament, arran del llibre La filla del Ganges, com que vaig anar explicant-lo arreu d'Espanya, em vaig convertir en la "tieta" de moltes criatures d'arreu del país. Llavors, molts pares i mares que estaven en procés d'adopció, se m'han acostat a explicar-me la seva història, especialment quan estaven esperant ja l'arribada de la criatura adoptada, molts m'han enviat després les fotos, i posteriorment he estat en trobades amb els infants adoptats, cosa que ha anat molt bé perquè han vist en mi una història com la seva que ha anat molt bé, i per tant ells també poden aspirar a aquesta història de felicitat.

Durant deu anys he estat fent aquestes activitats, però ara necessito que algú altre de la nova generació em prengui el relleu en aquest rol, perquè les circumstàncies i les vivències dels nens i les nenes d'avui dia són diferents d'aquelles que vaig tenir jo quan vaig arribar, l'any 74. No puc explicar coses que ja estan caducades, així que, els infants adoptats que pugen ara, són qui m'han de substituir, i qui han d'explicar els seus problemes reals i la seva situació, en alguns casos, davant del racisme i davant de l'acceptació, que són problemes que per sort jo no he hagut de patir, però sé que estan presents actualment.

- La cultura de l’Índia sol associar-se molt a l’espiritualitat. Conèixer aquest país a fons t’ha servit per ser més espiritual? 

Crec que sí. Suposo que als gens ja ho portava d'abans perquè sempre he sigut una persona espiritual, però el que sí ha fet el coneixement a fons de l'Índia ha estat fer-me descobrir quina és la meva espiritualitat. De fet, espirituals penso que ho som tots, encara que de vegades ho expressem i de vegades no, i en ocasions ni ens adonem que tenim aquest do a dintre, però en els meus viatges a l'Índia el que vaig descobrir és que la meva espiritualitat no era la cristiana, sinó la budista, que m'omplia molt més, perquè et dóna una immensa llibertat, tu ets responsable de la teva relació amb Déu, ets tu qui estableix els vincles a través de la meditació i no cal que vagis a una església ja que Déu és a tot arreu: això et fa sentir que Déu t'accepta tal com ets i que tens una connexió més directa, i això ho vaig descobrir en aquell mes que hi vaig ser quan tenia 27 anys.

També penso que tinc com una missió a la vida que és la de remoure consciències i això trobo que ho puc fer a través dels meus llibres però també a través de la manera que tinc d'entendre el món i la vida. La vessant espiritual a mi em fa entendre el món d'una manera especial que fa que tot tingui un sentit, diguem-ne màgic, i que fins i tot les coses dolentes tinguin una part de positivitat: si tu vius això, ho sents així i pots expressar-ho d'aquesta manera, a mi m'ajuda i puc ajudar els altres. En aquest sentit, amb el coneixement dels rangolis vaig entrar encara en una vessat molt més espiritual, de creixement personal i de l'ànima. Crec, doncs, que així com alimentem el cos també hem d'alimentar l'ànima, si no, les coses no tiren endavant.

- Creus que convindria i que seria possible que Occident aprengués de l’Índia, i de la cultura oriental en general, a ser més espiritual i que l’Índia i la resta d’Orient acabin desenvolupant-se adoptant plenament valors típicament occidentals com el la lògica, la raó i el sentit d’allò pràctic?

A Occident crec que aquests valors relacionats amb l'espiritualitat ja els tenim però que amb el consumisme i la bogeria de vida que porta tothom han quedat per desgràcia com soterrats, però només cal que cadascú de nosaltres rasqui una mica per fer-los aflorar. I aquests moments de crisi, quan molta gent ho passa malament, fan que es torni als valors reals que donen sentit a la vida, que són ajudar, ser solidari, compartir, ser bona persona, no voler aparentar allò que no s'és... Als tallers que faig me n'adono que hi ha aquesta necessitat de tornar als valors reals: la vida sense complicacions, ser feliç, i ser més cor i no tant pensament.

L'Asha a Nàsik en el seu primer viatge de retorn
a l'Índia, l'any 1995 / LA FILLA DEL GANGES
Pel que fa a l'Índia i la resta d'Àsia, el que la gent ha d'aprendre d'aquí, Occident, sí que és a ser més pràctics, perquè són lents i jo em desespero perquè, sent occidental i acostumada al dit i fet, allà veus que tot és tranquil, tot i que de vegades ja va bé. Penso que, mentre allà no perdin la seva cultura i la seva manera d'entendre la vida, els hi pot anar bé ser més pràctics, sobretot quan estan projectant-se com a futura potència, però això sí, els cal espavilar-se a nivell de rapidesa i fer les coses amb més decisió.

- Quant a la gran desigualtat social que sol associar-se a l'Índia, et sembla que pot arribar a desaparèixer?

No, per desgràcia crec que seguirà sent-hi perquè les desigualtats allà van unides a la qüestió cultural de les castes, tot i que oficialment estan abolides, però segueixen existint i tothom funciona per castes i no pots canviar-te d'una a l'altra, ni tan sols amb diners, només és possible canviar quan mors i et reencarnes en una altra vida, sempre que hagis estat bona persona en la vida anterior. Per tant, sempre seguirà havent-hi gent molt pobra i gent molt rica. La pena és aquesta.

- A quina casta pertanys?

Als dàlits: els intocables. Però en realitat ara quan torno a l'Índia no sóc de cap casta, sinó occidental, totalment una estrangera.

- Un dels problemes que més ha sortit a la llum darrerament en relació a l’Índia és de l’elevat nombre d’abusos sexuals per part d’homes a dones. Penses que l’educació i la justícia podran corregir aquesta realitat aviat o relativament prompte? Pel teu coneixement del país, et sembla que aquest és realment un tema només d’ara o que ve donant-se des de fa més temps del que sabem avui dia?

Espero que s'hi posin les piles per solucionar-ho i que no quedi impune perquè el que està passant és horrorós: no pot ser que violin unes noies i que no passi res. A aquest problema està associat el concepte que allà tenen de la dona: la dona no és res, tret de les dones de casta alta que potser són alguna cosa, però a la gran majoria sols se'ls educa per tal de portar la casa, portar nens al món i prou. Si ja comencem pel fet d'aquesta idea que tenen de la dona, ja anem malament perquè es pugui resoldre aquest problema.

L'Asha, també en el seu primer viatge de retorn,
en aquest cas a les portes de l'orfenat Regina Pacis,
on va ser abandonada pel seu pare biològic i on va
passar els seus primers sis anys
de vida / LA FILLA DEL GANGES
L'educació és la manera de poder canviar les coses. Cal que les dones tinguin accés a la formació, però també cal que s'eduqui d'una altra manera els homes i fer-los entendre que les dones tenen uns drets, una dignitat com a persones i que poden decidir per si mateixes. No pot ser que, en el món que vivim, encara a l'Índia les dones hagin de demanar permís per a tot: és absurd i incomprensible. Hi ha accions en el sentit de donar accés a l'educació a les dones per part d'ONGs que treballen allà però, si la majoria de la societat segueix tenint aquest concepte de la dona, es requerirà un esforç de molt de temps, que requereix molts anys, perquè no es poden canviar les coses d'un dia per l'altre, però tampoc han d'acceptar-se tal i com estan ara.

Suposo que abans dels casos que s'han conegut recentment ja devia passar i ningú deia res, però el fet de denunciar-ho i la rapidesa amb què ens assabentem avui dia de tot han fet que ara sigui quan ens ha arribat aquí aquesta realitat. De la mateixa manera passa amb les dones que han estat cremades amb àcid: això és terrible i horrorós, però porten molts anys fent-ho i ens n'hem assabentat ara. Fa molta ràbia. A més això passat al camp i a la ciutat, a tot arreu.

- L’Índia és mundialment coneguda per les nombrosíssimes produccions cinematogràfiques de Bollywood. T'agraden? N’has vist gaires? Què n'opines d'aquestes pel·lícules?

M'agraden però per veure-les de tant en tant. N'he vist un parell o tres. Són històries d'amor molt complicades, on hi ha de tot: violència, matances, amor passional, balls... com un vodevil de la vida. És destacable el fet social que les acompanya perquè una pel·lícula de Bollywood no suposa només anar al cinema sinó que és anar de festa, compartir amb la família... forma part de la vida: tothom hi va allà i interactua amb la pel·lícula, riuen i s'ho passen bé. No només veuen la pel·lícula sinó que la viuen. Nosaltres som molt tranquil·lets al cinema seguts i mirant la pel·li però allà anar al cinema és una festa, la gent s'aixeca, balla, crida, s'enfada amb el dolent... Hi ha una relació molt forta entre el públic i la pel·lícula. Aquí a Occident deu haver agradat perquè són pel·lícules molt fresques, molt naïf i amb molt de color, que ens sorprenen quan ja no hi ha tants musicals. És un ball que té molt de ritme i en el qual tots fan el mateix, tots són un, tothom s'ho passa molt bé i es desinhibeix.

- Quina és la teva opinió, què en saps o què remarcaries de les següents personalitats destacades i reconegudes per les seves accions i activitats a l’Índia? El pensador i polític Gandhi, la religiosa mare Teresa de Calcuta, el missioner Vicenç Ferrer, i l’acadèmic Raimon Panikkar.

En el segon viatge de l'Asha a l'Índia, l'any
2003, va conèixer la seva germana biològica
que també es diu Asha. En aquest viatge
l'Asha Miró també va filmar el
documental titulat com el seu primer
llibre: La filla del Ganges/ LES 
DUES CARESDE LA LLUNA
Quant a Gandhi, vaig estar a Delhi, a visitar la seva tomba. Sento una gran admiració perquè ha estat l'home de les revolucions silencioses i penso que les coses funcionen així: la meva mare sempre em deia de petita que la gent que fa soroll no pot canviar el món, sinó que ho fan les persones que actuen de manera silenciosa, no cal destacar molt sinó fer les coses de manera constant perquè hi hagi revolucions.

La mare Teresa de Calcuta la vaig conèixer fa molts anys quan va venir a Barcelona a unes jornades. Jo devia tenir dinou o vint anys, estava en aquell moment implicada en el moviment cristià i bastant ficada amb el tema religiós. Va ser llavors que vaig tenir la sort de conèixer-la i em va semblar una persona meravellosa: amb aquella petitesa de cos però grandesa de cor i d'ànima. Era una persona a qui moltes vegades li van dir que no, però va demostrar que si tu creus amb les coses que et proposes, les pots arribar a aconseguir.

De Vicenç Ferrer diria que ha estat un gran home. El vaig conèixer en un viatge que va fer a Barcelona i em va semblar una persona que ho ha donat tot, que ha sabut posar vida en un lloc on no n'hi havia, precisament entre els dàlits. Ningú hi creia en la seva feina i en canvi ha acabat fent una llavor meravellosa, cobrint tots els drets de les persones, aportant educació, dignitat, vivenda... una tasca molt positiva.

En el segon viatge a l'Índia, l'Asha també va conèixer els seus
nebots Rahul i Bausaheb / LES DUES CARES DE LA LLUNA
Pel que fa a Raimon Panikkar, va fer una cosa molt maca que és portar la filosofia i el pensament de l'Índia i adaptar-lo aquí a casa nostra. Tota la mitologia índia és molt complicada i ell n'ha fet una abstracció i per tal de fer-la més adaptable al pensament d'aquí. Era realment admirable i en sabia molt. Tenia aquesta barreja també entre l'Índia i la nostra cultura occidental i per tant sabia molt bé com transmetre les coses d'allà a gent d'aquí. I parlava de la filosofia i de donar sentit a la vida. No el vaig conèixer personalment però sí he conegut la seva germana i el seu nebot, l'editor Agustín Pániker.

- Quan penses tornar a l’Índia?

Aviat, perquè de tant en tant necessito tornar-hi. És un país meravellós i ara fa uns tres anys que no hi vaig. Sempre dic que quan sigui gran potser tornaré per viure allà: m'encantaria, perquè la vida es viu d'una altra manera. El meu somni seria acabar els meus dies allà: no sé si s'acomplirà però l'Índia és un bon lloc per acabar la vida.

Òscar Guimerà


El diari local indi Sakal va publicar una notícia sobre el retrobament de les dues germanes / LES DUES CARES DE LA LLUNA

Asha Miró el 1995 en el seu primer retorn a l'Índia, al costat de la mare Adelina, a l'orfenat
Regina Pacis. La mare Adelina es va fer càrrec de l'Asha en aquest mateix orfenat fins que l'Asha va ser
adoptada per la família Miró / LA FILLA DEL GANGES

L'Asha visita el 1995 la tomba de la Mary, la nena que la família Miró anava a adoptar en un primer moment. A causa de la mort de la Mary, bessona de la Fàtima, l'Asha va ser qui finalment van adoptar / LA FILLA DEL GANGES




divendres, 21 de febrer de 2014


Estic convençut que l'Univers està ple de vida

ALBERT MORRAL (CALDES DE MONTBUI, 1970). DIRECTOR DE L'OBSERVATORI DE L'AGRUPACIÓ ASTRONÒMICA DE SABADELL

- Fins on es pot arribar a veure amb el telescopi d'aquest observatori?

Estem arribant a veure quàsars que es troben a milers de milions d'anys llum d'aquí. No estem al Big Bang però quasi! Això és possible tant al propi telescopi i com a l'aparell que poses al darrere. La gràcia és que darrere del telescopi hi posis una càmera molt sensible que veu coses molt llunyanes. Si tu mires amb aquest telescopi sense aquesta càmera al darrere veuràs el teu voltant tot i que també algunes galàxies. De tota manera de galàxies n'hi ha una o dues que igualment es poden veure a simple vista.

- Què és allò que normalment més s'ha observat amb aquest telescopi?

El Sol, amb diferència, perquè aquí fem moltes sessions divulgatives a escolars i vénen als matins. En aquestes sessions cada nen mira pel telescopi amb filtres adequats que permeten veure les taques solars i les protuberàncies, que són les flamerades que emet el Sol.

Telescopi de l'Observatori / TITULARS.CAT
- I des de quan disposeu d'aquest instrument? Quina ha estat la seva història?

Quan l'Agrupació estava a la seva anterior ubicació, a l'edifici central de Caixa Sabadell, ja n'hi havia un una mica gran. I quan l'any 93 vam venir aquí, a l'edifici actual, es va portar aquell telescopi, se'n va afegir algun altre, es va comprar la cúpula i algun mirall nou del telescopi; per tant, es va aprofitar bastant allò que hi havia. L'any 2000 es va canviar aquell telescopi pel més modern que tenim ara i també es va informatitzar tot. De tota manera algunes parts de les peces del telescopi actual les han fet socis nostres, estre ells un que és òptic, així que no ho hem comprat pas tot. És doncs un telescopi una mica curiós i ens ho hem fet una mica tot nosaltres mateixos. Des del 2005 també tenim un altre telescopi al Montsec, a Àger, on el cel és molt millor per a l'observació: es tracta d'un aparell alemany i aquest sí que el vam comprar tot; funciona remotament via wi-fi des d'allà mateix i estem a punt de controlar-lo també des d'aquí, aquest any hem fet proves i creiem que ens acabarà de funcionar. El problema que bàsicament queda per solucionar d'aquest telescopi del Montsec és de seguretat, perquè potser que tingui el sostre obert i comenci a ploure, llavors necessitem un detector de núvols, un de temperatura, un de vent... i també pot ser que se'n vagi la llum i no puguem tancar el sostre, de manera que ha d'haver-hi un mecanisme de seguretat per això.

- Al Montsec, a banda de disposar d'aquest altre telescopi controlable remotament, també hi ha socis que col·laboren amb les seves pròpies observacions i eines?

Dades explicatives sobre l'Observatori de
 l'Agrupació al Montserc / TITULARS.CAT
Sí, de fet es tracta d'una qüestió històrica el fet que els nostres socis cada cap de setmana han tingut el costum de quedar i cada cop havien d'anar més lluny. Als anys 60 anaven aquí a la Mola, i abans que existís aquest edifici venien a aquest mateix punt quan encara no hi havia el Parc Catalunya. Després van anar cap més amunt de Moià, després cap a Solsona i finalment van anar a parar al Montsec, que és una de les zones més fosques de Catalunya; de fet l'any passat ha estat declarada zona 'starlight' per la UNESCO i que sol tenir-se en compte pel turisme que vol fer astronomia. Com que al Montsec s'hi va acabar anant sovint, es va llogar un terreny: a hores d'ara tenim construïdes 39 casetes que fan la funció d'observatoris; una d'elles és de l'Agrupació, on hi ha aquest segon telescopi i la resta pertanyen a socis d'aquí, els qui hi anaven més, que les han adquirit per a fer les seves observacions amb telescopis propis. A més a més, hi ha una altra caseta que serveix de sala comuna a tots els propietaris d'allà, adaptada amb amb lavabos i frigorífic. D'altra banda, un dissabte al mes, coincidint amb la lluna nova perquè si la Lluna és molt gran molesta una mica, socis d'aquí poden anar allà i plantar el seu telescopi.

- Actualment, quin tipus d'observacions estan fent els socis de l'Agrupació que vénen a investigar a les vostres instal·lacions?

Els dos extrems del telescopi que té l'Agrupació a Sabadell / TITULARS.CAT
Hi ha un grup de socis que observen, per exemple, les estrelles variables, que són estrelles la llum de les quals varia d'un dia a l'altre o d'unes hores a unes altres i llavors es van fent fotografies per veure com varia aquesta llum; també hi ha un grup que ve a observar estrelles que han explotat, se'n diuen noves o supernoves, i són estrelles que se'ls hi acaba la vida, exploten i llavors s'estudia la llum que arriba perquè aquesta llum també és variable, va canviant; un altre grup estudia estrelles dobles: estrelles que giren una al voltant de l'altra; hi ha gent que estudia el Sol; hi ha gent que estudia asteroides; hi ha gent que fa fotografies de planetes; i hi ha gent que fa fotografies de nebuloses. A més, s'ha format un grup de debutants, que són gent que ha començat fa poc i que, a banda de seguir les activitats de l'Agrupació, van quedant i fan tallers, petits cursos, observacions fora d'aquí... Tenim també un grup d'astrofotografia que es reuneixen per tal d'aprendre uns dels altres: proven càmeres o programes informàtics...

- És per tant la norma general el fet d'intercanviar coneixements i aprendre els uns dels altres entre els usuaris de l'Observatori?

Sí, aquí vénen persones que tenen aquesta afició per l'astronomia des de petits, els agrada el tema de l'Univers, les estrelles, les constel·lacions, volen aprendre'n més i aquí troben un lloc per fer-ho. És doncs un lloc ideal per conèixer gent que també li agrada l'astronomia i quedar per anar a observar. Està clar que si tu vols aprendre astronomia ho pots fer per lliure mirant documentals i llegint llibres, o pots fer la carrera de Física, és una altra opció, però també pots fer com nosaltres, que fem una mica de tot i donem l'oportunitat d'aprendre com funciona un telescopi, com fer fotografies, així com també organitzem cursos d'astrofísica, entre d'altres activitats. Per tant aquest observatori té en definitiva té tres funcions: la de divulgació amb els escolars, la de formació amb cursos i talles, i la de recerca amb els socis que vénen a observar i documentar-se.

- Com van ser els inicis de l'Agrupació Astronòmica de Sabadell i del vostre actual observatori? 

L'Agrupació va néixer l'any 1960 i la van crear Carles Palau, Feliu Comella, Joaquim Anglada i Josep Maria Oliver. Eren quatre amics a qui els agradava l'astronomia, i que aleshores eren nois d'uns 15 anys. No va ser la primera agrupació astronòmica que es va crear a l'Estat ni molt menys perquè ja n'hi havien hagut: a Barcelona, n'hi havia hagut dues de molt importants, i a Andalusia també, però als anys 60 la cosa estava en general bastant morta pel que fa a l'astronomia amateur. Aquests quatre amics de Sabadell, però, amb bastantes ganes i un impuls molt gran, van anar fent activitats, es van donar a conèixer i l'Agrupació va anar creixent, creixent, creixent, creixent... i fins avui dia. En algun moment, fa pocs anys, hem arribat a tenir fins a 1.000 socis i ens mantenim com la primera agrupació astronòmica d'Espanya amb diferència, després de nosaltres ja vindria la de Madrid. Llavors la de Sabadell ha quedat com la referència a l'Estat pel que fa a l'astronomia d'aficionats i a nivell europeu també, perquè estem en programes europeus, coneixem gent de fora i es pot considerar que som la segona en importància d'Europa perquè la primera és la de París, per nombre de socis entre d'altres aspectes, i després ja vindria la de Sabadell.

Obertura de la cúpula de l'Observatori / TITULARS.CAT
Al principi l'entitat no tenia local i va estar uns anys en diferents ubicacions. El primer de tots, va ser al Diari de Sabadell, on els deixaven una oficina. Després van seguir canviant a diferents llocs fins acabar a l'edifici central de Caixa Sabadell que està al costat del Mercat: allà tenien unes sales, però es va quedar petit perquè el nombre de socis va anar augmentant i calia buscar un lloc més gran. Finalment l'any 1993 van aconseguir que l'alcalde Farrés els construís l'actual edifici al Parc Catalunya: és per tant un edifici municipal, construït amb uns diners que van quedar disponibles de quan es va fer l'Eix Macià, perquè el grup de govern ja havia promès que quan poguessin farien un observatori. L'edifici està cedit a l'Agrupació mentre existeixi segons uns convenis que tenim; totes les despeses van a càrrec nostre però no hem pagat mai lloguer ni hipoteca, que ja és molt. Llavors com a tal fem accions per la ciutat, per exemple preus especials per a les escoles de Sabadell; per la Festa Major fem portes obertes, ensenyem l'edifici i oferim mirar pel telescopi. També obrim les portes quan hi ha algun eclipsi de Sol o de Lluna, que són coses fàcils de veure, tot posant telescopis a fora perquè tothom pugui mirar. Des de fa uns anys també estem declarats com a entitat d'utilitat pública pel servei educatiu que oferim a la ciutadania.

- L'actual emplaçament de l'Observatori al Parc Catalunya, en ser un punt més elevat, m'imagino que és millor que l'anterior ubicació pel que fa a l'observació, oi?

Sí i a més aquí, com que estem al mig del Parc no tenim tanta llum artificial directa, tot i que a Sabadell i al voltant de Barcelona sempre hi ha una acumulació de llum impressionant. A més, des d'aquí la ciutat podem fer astronomia gràcies a al fet que tenim càmeres especials i que apliquem filtres de llum; sense això no podríem fer gran cosa. Si sortim i a simple vista i mirem el cel no es veuen gaires estrelles.

- Quin record guardes del primer cop que vas mirar per un telescopi que et permetés observar què hi ha a l'Univers?

Tinc un record molt nítid d'haver vist la bola i els anells de Saturn. La primera vegada que vaig mirar per un telescopi es tractava d'un de molt petitet, de taula, que em van regalar quan tenia 10 o 11 anys. Tal i com li passa a la majoria de gent que ve per aquí, a mi de petit ja m'agradava mirar què hi ha al cel, m'atreia molt i volia saber quines estrelles, quines constel·lacions i quins planetes hi havia.

- Posteriorment quina trajectòria has seguit en el món de la ciència fins arribar a dirigir actualment l'Observatori?

Cap als 17 anys em vaig apuntar a aquesta agrupació perquè era la més propera a Caldes de Montbui, d'on sóc. Vaig començar a fer cursos, a aprendre a fer servir telescopis, a conèixer gent d'aquest àmbit... i per l'altre costat, vaig estudiar la carrera de Física, perquè era allò que més m'agradava, ho tenia claríssim. A la carrera, però, dins la branca d'astronomia gairebé no mires per telescopi, tan sols ho fas un cop en una pràctica i prou, de manera que tot plegat és molta teòrica, però em va agradar molt. Estant aquí a l'Agrupació és on vaig aprendre més l'astronomia observacional, estudiant els planetes i les constel·lacions. De fet, una persona que fa la carrera de Física pot acabar els estudis i no saber cap constel·lació, mentre que en canvi sí sap moltes matemàtiques, molta física d'allò que passa a les estrelles, com evoluciona l'Univers... però de l'astronomia pràctica res, tot i que ara això tal volta hagi canviat. Per tant, vaig anar aprenent paral·lelament coses teòriques, a la carrera, i coses pràctiques, aquí a l'Agrupació. Vaig acabar la carrera i no em vaig dedicar professionalment a res de Física sinó que per raons de la vida vaig estar en un negoci familiar. Ara bé a nivell d'aficionat vaig seguir venint a l'Agrupació i em vaig acabar especialitzat, per dir-ho així, en divulgar l'astronomia, fent cursos, tallers i sessions per a les escoles, ja abans de ser pròpiament treballador de l'entitat. Quan l'any 2009 una de les dues persones que treballaven aquí va plegar per canviar a una altra feina, em van oferir si volia ocupar el seu lloc, perquè em coneixien pel fet de portar mols anys aquí, i jo vaig acceptar encantat de la vida.

- Els resultats de les observacions que es fan des d'aquí deuen poder ser útils per al conjunt de comunitat científica: hi ha en aquest sentit també intercanvi de coneixements i d'observacions entre vosaltres, com a aficionats, i els científics professionals?

L'Observatori disposa d'equips informatitzats per a l'estudi de l'Univers / TITULARS.CAT
Sí, avui dia hi ha molt lligam entre amateurs i professionals. Arreu del món hi ha diverses entitats, normalment universitats i centres científics, que recopilen dades a nivell mundial enviades per aficionats sobre cometes, asteroides, supernoves, estrelles variables, estrelles dobles, ocultacions... en definitiva, diferents tipus d'observacions astronòmiques que els aficionats no ens les quedem sinó que les enviem a cadascun d'aquests organismes que fan els seus estudis ja a nivell professional. De fet l'astronomia és una ciència molt oberta, mira fa uns dies va explotar una estrella i l'endemà que això passés ja ho sabíem tothom: hi ha webs on t'hi apuntes i t'envien alertes informant que tal dia ha passat això o allò i si aquí descobrim alguna cosa doncs també ho fem arribar d'aquesta manera a tothom arreu del món, perquè tothom que vulgui observi també allò que s'ha trobat i de manera que sigui possible estudiar-ho millor.

Un dels organismes més coneguts en aquest sentit és el Minor Planet Center (MPC) i es dedica a recopilar dades de tots els objectes petits del Sistema Solar que no siguin planetes, sinó bàsicament asteroides i cometes; D'aquests objectes n'hi ha milers i milers, i aquest organisme té una base de dades amb aquells que es van descobrint oficialment. Si tu observes un puntet a la teva foto que no saps què és i els hi envies ells et diran si realment és un objecte d'aquests i si ja està descobert o no. També hi ha una universitat americana que recopila les observacions de supernoves a la web Latest Supernova; en aquest portal veuràs una llista de les darrers supernoves per tal que tothom que investigui supernoves pugui saber quines s'han descobert, on són, quina brillantor tenen o amb quin telescopi es poden observar.

- Com a iniciativa de col·laboració científica amb persones alienes a la comunitat investigadora ha tingut bastant de renom el programa SETI. Què en penses concretament d'aquest projecte de cerca d'intel·ligència extraterrestre i de la possibilitat que existeixin éssers vius a d'altres planetes?

Crec que aquest programa és important per haver estat el primer d'obrir-se arreu del món a altra gent que no fos la de seu propi centre d'investigació, per tal que, qui volgués col·laborar, ho pogués fer. Sé, de fet, que de l'al voltant dels nostres 800 socis actuals alguns sí que han col·laborat amb el programa SETI. De tota manera, amb el SETI et passen dades i el teu ordinador treballa per als investigadors; així doncs, pel que jo sé, tu no fas gran cosa. Avui dia ja hi ha, però, molts altres programes de col·laboració amb científics on sí cal fer més coses, per exemple, hi ha telescopis que fan fotografies de galàxies però com que s'acaben generant milions d'imatges i no hi ha prou personal per a catalogar-les, distribueixen aquestes fotos a qui vulgui col·laborar d'arreu del món i quan a tu t'arriba una fotografia has d'indicar si és una galàxia el·líptica o d'espiral, quina mida té... amb quatre o cinc paràmetres molt senzills que et proporcionen: això es pot trobar al web Galaxy Zoo.

En tot cas, estem en un moment molt important pel que fa a la vida extraterrestre perquè s'ha descobert que, si no totes, gairebé totes les estrelles tenen planetes i això fins fa 15 anys no se sabia, només coneixíem els planetes del Sistema Solar. L'any 95 ja es va descobrir un primer planeta extrasolar, un exoplaneta que se'n diu, i ara ja se'n porten uns mil descoberts. D'aquests alguns, concretament quatre, han resultat ser molt semblants a la Terra i on almenys hi ha les condicions perquè hi hagi vida tal i com la coneixem aquí. Com que gairebé totes les estrelles tenen planetes, estic convençut que l'Univers està ple de vida, tot i que per ara encara no se n'ha descobert. En aquest sentit s'està començant a investigar les atmosferes d'aquests exoplanetes i amb això es podria arribar a saber si tenen vida o no.

- De vegades s'ha plantejat la possibilitat que pugui haver vida a Mart. Hi ha indicis per a seguir creient que tal vegada tinguem veïns planetaris?

Sí. De fet, al nostre Sistema Solar, que per ara és on podem arribar mitjançant sondes, hi ha diversos astres molt interessants on pugui haver-hi vida almenys semblant a com la coneixem aquí. Descartem, per exemple, Mercuri perquè no hi ha aigua líquida i avui dia els biòlegs diuen que perquè la vida tal i com la coneixem aparegui i es desenvolupi cal aquest element, i que sense aquest és molt difícil perquè a les molècules els costa viure per exemple en l'alcohol o altres medis. Clar que també potser hi hagi un tipus de vida molt rara que no tingui res a veure, però tota la vida que coneixem fins i tot la més estranya necessita aigua, almenys per tal d'haver-se format: des de bactèries que sobreviuen a Txernòbil fins a bactèries que sobreviuen a l'espai. Llavors, a banda de la Terra, on més pot haver-hi aigua al Sistema Solar? A Mart hi ha aigua, però fa molt fred i està congelada, no líquida, tot i que possiblement a certs metres de profunditat o barrejada amb el fang sí que hi hagi aigua en estat líquid. Per tant a Mart, no se'l descarta, de fet és el planeta més investigat: ara mateix hi ha dos robots movent-se per la superfícies de Mart, investigant les roques, l'aire, totes les condicions i buscant vida o fòssils, però de moment no han trobat res de res.

L'Observatori disposa d'aquesta reproducció del Mapa
lunar de Wilkins, l'original es va editar l'any 1964 / TITULARS.CAT
Un altre dels astres interessants és un satèl·lit de Júpiter que es diu Europa on es creu que hi pugui haver aigua líquida. També resulta d'interès un satèl·lit de Saturn que es diu Tità on hi ha molt gas metà i no entenem per què: es tracta d'un gas que aquí a la Terra el produeixen sobretot els éssers vius, sobretot bactèries en el procés de digestió; un altre satèl·lit de Saturn, que es diu Encelade, té molta aigua líquida i per tant pot haver-hi vida.

- Què és allò que més t'agradaria que és descobrís a l'espai d'allò que no sabem encara?

Si va haver-hi un Big Bang, què hi havia abans i per què va explotar: això és el que més m'interessa, és a dir, la cosmologia, que estudia com és l'Univers en el seu més ampli estat, com es va formar, com es desenvolupa, si va tenir un principi, com morirà... aquesta és una ciència que es desenvoluparà al segle XXI; ara està en un estat incipient, tot i que comencen a haver-hi observacions importants de grans telescopis. De tota manera, els aficionats a la cosmologia poca cosa podem fer perquè normalment sols podem limitar-nos a l'observació amb precisió de les galàxies i estrelles més properes.

- De tots els misteris que hi ha a l'Univers quin creus que ara per ara està més a punt de descobrir-se?

La matèria fosca. S'estan fent mols experiments per tal de descobrir-la i crec que això sí ho veurem relativament aviat. En els darrers anys s'ha descobert que tot allò que podem observar de l'Univers és només és del 4% del seu total. Del 96% restant, al voltant d'un 20% està format per allò que se'n diu matèria fosca: és una matèria que no veiem i que no sabem què és i no està formada per protons, neutrons i electrons com la matèria que coneixem; d'altra banda, més d'un 70% és allò que se'n diu energia fosca: aquesta sí crec que costarà saber què és, potser es tracta una nova força però no se sap. Una altra cosa que s'ha d'aclarir és què passa ben bé en un forat negre i si hi ha vida extraterrestre.

Una qüestió que s'està plantejant per tal de donar resposta a tots aquests interrogants és que ens cal una teoria de la Física més àmplia que l'actual: se'ns ha acabat la Física. Per tal d'estudiar l'origen de l'Univers i la seva evolució necessitem una teoria Física superior, que englobi les teories actuals, que s'han quedat petitones, com la física quàntica i la relativitat general. Això està costant moltíssim però veurem si en els propers anys els grans físics ho aconsegueixen.

- Des de la comunitat científica s'apunta sovint que el destí de la humanitat dependrà de la capacitat per a emigrar a un altre planeta perquè el nostre desapareixerà. Com ho veus?

Em sembla que no arribarem a temps, no vull ser pessimista però ho veig negre, perquè abans que la Terra desaparegui per causes naturals, pel fet que el Sol es faci gran i es mori, nosaltres ja ens haurem carregat el planeta. Per tal que es mori de forma natural falten 5.000 milions d'anys i no crec que aguantem al ritme que anem, sinó que en qüestió d'uns centenars d'anys haurem acabat amb tot. Tenim superpoblació humana al planeta i necessitem molts aliments, molta energia, molt combustible que no es recicla... així que o canviem molt o ens carreguem el planeta.

A la sala d'actes hi ha aquesta foto del telescopi Hubble donada a l'Observatori,
a més d'a altres entitats, per part de la NASA l'any 2010 i que mostra la formació
d'estrelles a la nebulosa Carina / TITULARS.CAT
Si, arribat el moment, una solució possible és enviar naus fora, doncs almenys que uns quants puguin marxar està bé però de moment no som capaços d'enviar persones amb seguretat a un lloc tan proper com el planeta Mart: ara per ara si volem anar i tornar a Mart, el viatge és de dos anys i no sabem si aquest temps a l'espai el cos humà l'aguantaria. És cert que pot resultar divertit perquè flotes però amb el temps la musculatura va perdent força, els ossos van perdent calç perquè no treballen, la circulació de la sang comença a fallar, la digestió va fatal i per a dormir també la sensació és fatal. Tot això ho diuen els astronautes que han estat a l'espai i, és clar, això durant dos anys no està clar que ho pugui suportar el cos humà.

- Quin futur creus que tindrà el turisme per l'espai?

Això ja és una realitat. A la Lluna encara és car, complicat i perillós anar-hi. Però al voltant de la Terra ja s'està construint un satèl·lit que serà un hotel. Arribaràs en unes hores i podràs passar un cap de setmana veient la Terra i l'espai des d'allà, i flotaràs. A l'Estació Espacial Internacional ja hi ha anat algun turista d'aquests rics pagant una pasta, però allò no deixa de ser una estació per a investigar i fer experiments. En canvi sí que hi ha alguna empresa privada que ja està construint un satèl·lit tipus hotel i uns coets senzillets per tal d'anar i tornar. I el dia que puguem anar a la Lluna serà realment impressionant: allà hi ha muntanyes més altes que l'Everest; i si algun dia es pot anar a Mart, s'hi podrà veure un canyó més gran que el de Colorado i una muntanya de 25 quilòmetres d'alçada: l'Olimpus Mons. I també hi ha altres astres molt especials: a Europa està tot congelat, a Io hi ha tot de volcans en actiu, a Tità hi ha llacs que són de metà i no d'aigua, perquè fa un fred tan intens que el metà és líquid, i a Venus hi ha una temperatura de 440 graus, una enorme pressió atmosfèrica i pluja d'àcid sulfúric. Tot plegat molt curiós per tal de fer turisme. 

Òscar Guimerà


Alguns instruments històrics d'observació de l'espai donats a l'Agrupació: Càmera de fotografiar "Hermagis" (equerra) construïda entre 1900 i 1915; i telescoi "Manent" construït el 1919

L'Observatori disposa d'aquesta sala de documentació / TITULARS.CAT

A la sala de documentació es reben revistes d'astronomia d'arreu del món / TITULARS.CAT


Entre els llibres de la sala de documentació hi ha aquest Àlbum de la Lluna que data del segle XIX / TITULARS.CAT


Sala d'actes de l'Observatori en un esdeveniment organitzat recentment / ASTROSABADELL


Diverses fotos a l'entrada de l'Observatori relacionades amb l'Univers / TITULARS.CAT






dijous, 17 d'octubre de 2013
 
Quan els nens entren al bosc baixen la veu i admiren l’entorn

CRISTINA GUTIÉRREZ LESTÓN (BURG AUF FHERMAN, ALEMANYA, 1967). CODIRECTORA DE LA GRANJA ESCOLA DE SANTA MARIA DE PALAUTORDERA

- Educació emocional: què és i com s'aplica a l'àmbit docent a La Granja?

L'educació emocional és un procés educatiu on es pretén que els alumnes tinguin consciència de les emocions que senten i siguin capaços de gestionar les seves emocions de manera positiva per a ells i també per a les persones que els envolten.

A La Granja fa 10 anys ens vam adonar que cada vegada ens arribaven més alumnes amb carències emocionals: parlo de pors, baixes autoestimes, baixa capacitat d'esforç... El fet que per les nostres instal·lacions passessin cada curs més de 10.000 alumnes d'arreu de Catalunya va provocar que ens comencéssim a preocupar. I aquí vam començar a veure què podíem fer nosaltres per ajudar. En aquella època dedicàvem molt de temps a queixar-nos de com estava l'educació, del canvi de valors de la canalla. Un bon dia ens vam adonar que la nostra queixa no solucionava els problemes perquè l'únic que aconseguia era paralitzar-nos, no fer res. Ens vam començar a formar en diferents àmbits, fins que van topar amb formacions d'intel•ligència emocional... i tot va canviar. Per fi alguna cosa ens funcionava per canviar les actituds i comportaments dels nens. Quan ho vam descobrir, que això ens proporcionava eines i recursos per canviar les coses, ja no vam poder parar. I fins avui!!

- Quin paper hi juga l'entorn natural on es troba La Granja en l'educació que ofereix?

Per a nosaltres la natura, els cavalls i els animals de granja són part de la nostra metodologia. Hauríeu de veure com es modula i modera el comportament dels nanos quan entren al bosc. Baixen el to de veu sense que el monitor els hi demani, com si insconscientment alguna cosa dins d'ells els digués que s'ha de respectar i admirar l'entorn... No hem d'oblidar que els homes venim del bosc, i crec que quan estan a dins, envoltats només d'arbres, tornen a connectar amb els seus orígens. No t'ho puc explicar, s'ha de veure.

'La natura és part de la nostra metodologia' / LA GRANJA
- A banda d'ensenyar a l'aula, quines altres accions realitzeu?

La nostra intenció és que l'educació emocional estigui present en totes les escoles del país, i com que no tothom pot sortir de colònies, doncs des de La Fundació fem 'Formació a l'Escola'. Ens desplacem als centres educatius i desenvolupem blocs formatius per a alumnes i per a mestres a preus molt assequibles, ja que les escoles no tenen pressupost i cal que algú ajudi a implantar aquesta metodologia perquè és vital per al futur dels nostres infants. A banda d'això, La Granja Escola fa activitats per a les famílies, com l'excursió 'Tasta l'Ed Emocional amb els teus fills', activitats per escoles en format excursions i colònies amb programes potents d'educació emocional, i activitats a l'estiu, com campaments de vuit dies. També està començant a fer accions amb empreses, per tal que aquestes estiguin compromeses amb l'educació dels fills dels treballadors, i com sempre a preus que tothom hi pugi accedir.

- Com es va crear La Granja? Va ser una iniciativa pionera en el seu moment o ja hi havia alguna altra experiència similar que coneguéssiu?

La Granja és una granja escola que va ser creada pels nostres pares fa 30 anys. Des de l'any 1992 la dirigim la meva germana Susana i jo, com veus és una organització totalment familiar. Quan al 2004, preocupades pel que estava passant, vam començar a provar tot això de l'educació emocional el projecte es va diferenciar de la resta, fins avui, quan sense adonar-nos hem acabat creant una metodologia molt especial que dóna resultats immediats. En aquella època no existia cap projecte similar, per a nens, pràctic, potent i a la natura; ni aquí ni a fora, així doncs ens vam haver d'espavilar pels nostres mitjans i exprimir la nostra creativitat, i sentit comú. Quan vam començar amb l’educació emocional ens vam diferenciar de la resta.


'L'escola que va ser creada pels nostres pares fa 30 anys' / LA GRANJA
- Quines relacions manteniu i quines activitats realitzeu amb les escoles amb les quals esteu agermanades?

Una iniciativa important en el nostre projecte és ajudar en tot allò que puguem a l'escola. Vam detectar la dificultat que existeix quant a la llengua anglesa, que és poc pràctica per a la canalla, ja que sí que s'estudia molt a classe, però hi ha poques oportunitats per a que els alumnes el parlin o practiquin. Així doncs vam pensar què podíem fer nosaltres? El que oferim és que aprofitant que els nens fan colònies i excursions, que els monitors els parlessin tot el dia en anglès. I l'altra idea és agermanar escoles catalanes amb britàniques i fer una trobada anual a La Granja.

Ens centrem en els infants / LA GRANJA
- Quina opinió us mereixen els canvis de la nova Llei de l'Educació del Ministeri?

Jo he arribat a un punt que ja no opino de les Lleis d'educació. Estic cansada de tantes lleis, segons qui estigui allà dalt, estem saturats i farts. Nosaltres treballem des de baix, des de les trinxeres, i jo ja ni m' enfado amb la nova llei de torn. Nosaltres ens centrem en allò nostre, els infants.

- Amb les noves tecnologies creus que en el futur acabarà tenint molt més seguiment l'educació a distància, amb el suport d'Internet, que no pas l'educació presencial en totes les edats?

Home, espero que no, tot ha de tenir el seu punt d'equilibri. Hi ha coneixements, i sobretot habilitats i actituds que només s'aprenen amb l'exemple, i els mestres aquí són fonamentals.

- El llibre o l'ordinador? poden conviure o s'hauria d'acabar optant només per una d'aquestes dues eines en l'ensenyament?

Si tenim les dues coses, per què renunciar? No hem de viure d'esquenes a les noves tecnologies, però tampoc als llibres, ni a les tradicions, ni als costums... penso que no hem de viure d'esquenes a res perquè tot val per aprendre. Crec que hem d'aprofitar tot allò que estigui al nostre abast per fer més fàcil tot allò que hagin d'aprendre les criatures, i els serà fàcil només quan els nens ho entenguin de veritat.

Òscar Guimerà



Activitats a La Granja basades en l'educació emocional / LA GRANJA



Activitats a l'estiu / LA GRANJA



Vídeo dedicat a pares i mestres / LA GRANJA




Albert_Reporter_Academy

divendres, 15 de març de 2013

Tractem l'ètica periodística a partir de l'experiència sobre el terreny


ALBERT CUSIDÓ GARRIGA (BARCELONA, 1970). DIRECTOR DE REPORTER ACADEMY


- Què és un reporter tot terreny? I com són els viatges on s'ensenya aquest tipus de reporterisme?

En diem així a un especialista en comunicació amb unes habilitats personals que li permetin poder fer la seva feina pràcticament de la mateixa manera a tot arreu fins i tot quan viatgi a llocs on la cultura, inclosa la llengua, pugui ser diferent a la seva. En la nostra tasca docent busquem ensenyar als alumnes totes aquestes habilitats aplicades al cas concret del fotoperiodisme. Per això a Reporter Academy organitzem viatges on els alumnes poden escollir entre dos tipus de cursos en funció del seu nivell fotogràfic: el Curs d'Iniciació al Fotoperiodisme i el Pràcticum Fotoperiodístic. El primer és per a persones que encara no dominen completament la càmera, inclou un treball pràctic complementat amb una sèrie de sessions teòriques bàsiques, tot plegat al mateix lloc on ens desplacem ja sigui als Balcans, al Sàhara o un altre indret: ve a ser un curs intensiu durant deu dies en què els alumnes assoleixin tots aquells conceptes que no tenen prèviament perquè si els poséssim d'entrada a fer segons quin tipus de reportatge no acabarien aprofundint suficientment. Pel que fa al curs Pràcticum Fotoperiodístic, és per a gent que ja té un coneixement fotogràfic, per tant com a mínim domina la càmera, i llavors fan un treball exclusivament pràctic durant tot el viatge.

Aquesta és la diferència de cursos, però en tots dos casos, el fet de treballar dia a dia durant vint-i-quatre hores fa que el nostre equip docent vegi com reacciona cada alumne en tot moment, no a nivell fotogràfic o tècnic solament, sinó fins i tot també a nivell humà, i com resol cadascú les complicacions amb què es pugui trobar. Aleshores som conscients que de vegades hi ha uns tipus d'exercicis que poden servir per a uns alumnes i uns altres que no, independentment del curs que facin. Això vol dir que el docent ha de tenir identificades quines són les carències de cada alumne i en aquest sentit nosaltres som molt àgils i flexibles per intentar canviar la programació del curs, si cal, sempre dintre d'unes pautes que evidentment són bàsiques. De vegades et ve un fotògraf que habitualment sempre ha fet fotografia de paisatge, de natura: muntanyes, fins i tot alguna cosa de fauna, des de la distància, per tant no s'ha hagut d'enfrontar mai a la fotografia de persones i sol tenir certa por. Quan es posa a les nostres mans hem de procurar que superi aquesta limitació i el que estem fent, per tant, és forçar que aquesta persona faci un tipus de fotografia que pel seu compte no faria, perquè si en definitiva ve a fer les fotos que ja fa pel seu compte, llavors no ens necessita. Això sobretot passar a aquella gent que ja té un nivell fotogràfic determinat, que és gent que per exemple procedeix d'escoles de fotografia i que per tant ja ve amb un nivell altet però també amb uns vicis i fa el tipus de fotografia que li agrada, però quan el treus d'aquí va una mica perdut. Es tracta, doncs, que evolucioni. Quan ens trobem una persona que li costa interactuar amb altres persones perquè està acostumada a que sempre ha fotografiat paisatges i per tant no hi corre cap risc, la forcem molt: per exemple, el docent passa per davant d'unes cases i li diu a aquest alumne que ha d'entrar a tal casa a fer un reportatge de la família que hi viu, que és una cosa que evidentment si passés per allà aquest alumne pel seu compte no faria i aquest és el valor que tenim.

- Aquesta formació, doncs, posa especial atenció a identificar les habilitats i els defectes de cada estudiant.

El que fem és analitzar l'evolució de l'alumne en base a la revisió diària del seu treball, per tant l'equip docent està veient l'evolució, els defectes... bé, no han de ser defectes necessàriament perquè de vegades algú pot fer una fotografia que potser tècnicament no és correcta però, si l'alumne sap justificar per què la fa, qui sóc jo per discutir-ho? la fotografia és una cosa personal. Nosaltres, de fet, sempre diem que els alumnes no ens presentin a les correccions fotografies que d'entrada no els agraden o no els hi diuen res, sinó que han de poder defensar el seu treball i poder dir, per exemple, "per a aquest reportatge et presento aquestes fotografies que jo crec que construeixen una història" però no presentar-nos una cosa que ja no els agrada, cosa que de vegades passa: un alumne pot venir i dir-me "t'he posat aquesta foto però a mi no m'agrada", això vol dir precisament que no l'hauria de posar com a part del seu treball. Llavors ens trobem per exemple que, d'una banda, hi ha gent que no sap seleccionar i posa fotografies que no són les que probablement millor expliquen la història, i d'altra banda, nosaltres en molts casos, com que estem veient com l'alumne fa les fotografies, estem veient també aquesta capacitat que té d'interactuar. En realitat, des del primer dia nosaltres ja sabem qui tindrà problemes, qui no en tindrà i qui els resoldrà bé.

curs reporter tot terreny
Curs de reporterisme tot terreny / REPORTER ACADEMY

S'ha d'entendre, a més, que estem parlant de dotze dies de plena convivència total: de vegades potser estem en cases on hi ha una sola dutxa i s'han de dutxar dotze persones i això vol dir que ha d'haver un mínim acord entre tots els qui hi són i que, a més, això ho ha de fer individualment la gent, és a dir nosaltres com a organització no hem de decidir un torn de dutxes perquè tothom té divuit anys i cal que es posin d'acord. En una ocasió, de fet, em va venir un dels estudiants, quan estàvem als Balcans, a dir-me "Albert tinc un problema molt gran, voldria comentar-te que fa quatre dies que em dutxo amb aigua freda" i també hem d'entendre que, a l'època de l'any que hi érem, dutxar-te amb aigua freda als Balcans podia ser especialment molest, però llavors li vaig dir "Molt bé, i tu en aquests quatre dies has canviat alguna cosa en la teva manera de fer o sempre has fet el mateix?" i diu "No, sempre he fet el mateix", llavors li contesto "Doncs si segueixes així no seran quatre dies, seran cinc, i sis, i set i vuit. Si tu estàs aquí i hi ha dotze persones més has de saber conviure i sobreviure. Això vol dir que dutxar-te amb aigua calenta igual implica que en comptes de dutxar-te cada dia ho facis cada tres i, a més, que cada tres dies tinguis la previsió o de dutxar-te a la una de la nit, que segurament no s'estarà dutxant ningú, o de llevar-te a les sis del matí". De tota manera, nosaltres entenem que les condicions dels alumnes en aquests viatges són diferents a les seves i que estan compartint moltes coses amb moltes persones amb caràcters molt diferents. Això és interessant perquè realment aquí veus com es desenvolupa cadascú. De fet, als nostres cursos venen diferents tipus de persones i no és el mateix, per exemple, venir a fer aquests viatges amb vint anys que amb trenta o trenta-cinc. Si tens vint anys o divuit i acabes una mica de sortir del meló estàs més obert a tot i, en canvi, amb trenta anys hi ha una sèrie de coses que potser ja no són les que busques. De tota manera és molt important venir amb una actitud totalment oberta i no permetre que l'arbre no et deixi veure el bosc, llavors ho gaudeixes al cent per cent. En canvi, els qui vénen pensant el que viuran o el que trobaran, doncs els sol costar una mica el tema d'acabar-ho de gaudir.

- Quines particularitats té cadascun dels llocs on es fan els cursos de reporterisme tot terreny?

En el cas dels Balcans es tracta d'una zona que dominem bé. Els propis docents hi hem estat durant la guerra i també després, per tant tenim una gran experiència: es tracta d'una àrea molt interessant perquè és un creuament entre la cultura occidental i oriental, hi conviuen tot tipus de religions i encara s'estan vivint avui dia les conseqüències del conflicte armat. Pel que fa a allò que ofereix a l'alumne, fotogràficament i paisatgísticament és molt interessant, hi ha moltes històries per explicar. Aquestes realitats ètniques i la situació de post-guerra que viu la zona ens donen unes possibilitats fotogràfiques brutals. A sobre, el nostre coneixement després de tants anys ens ha permès seleccionar unes zones d'interès, ens ha permès també analitzar millor quin tipus d'exercici necessita cadascun dels alumnes i tenim, a més, una logística més que adequada perquè aquest viatge el fem sempre vivint amb famílies de la zona, que és una manera de desenvolupar l'economia local, i també és una forma de que la gent conegui la realitat convivint amb els diferents grups ètnics. De tota manera, nosaltres no diem als alumnes si uns són bons i si uns altres són dolents, sinó que fomentem que tothom descobreixi la realitat per si mateix, tot i que els hi puguem donar a títol personal les nostres pròpies opinions, però es tracta que la gent es relacioni cada dia. Aquest coneixement del país, doncs, i aquestes possibilitats logístiques fan que sigui un escenari ideal per a fer aquest tipus de curs i a més, el fet que passin cosetes que no controlem es dóna en un percentatge petitet. També haig de dir que tot i que fa anys que fem aquest curs, sempre anem incorporant novetats, és a dir, que sempre anem coneixent zones diferents i sempre anem buscant històries diferents per no ser repetitius. També és important que, tot i que jo estic fent servir el concepte de post-guerra, nosaltres no es centrem per a res en la guerra; nosaltres anem a fer un treball de fotografia: fotografiar paisatges, fotografiar persones... la guerra forma part de les seves vides però nosaltres no som qui per anar a burxar i tampoc anirem a intentar condicionar aquest procés de pau; nosaltres el que hem de fer és ser positius, intentar fotografiar i explicar la història d'un país i d'unes persones i, per tant, és això bàsicament el que fem.

campament_sahara_occidental
Campament de refugiats saharians / TITULARS.CAT

Pel que fa al Sàhara, és també molt interessant però es tracta d'un medi natural molt diferent, com és el desert: el desert del Sàhara Occidental és el més gran del món, està relativament a prop perquè es troba al nord d'Àfrica i aquí els nostres cursos els desenvolupem als campaments de refugiats saharians on viuen al voltant d'unes 185.000 persones en precàries condicions depenent de l'ajuda humanitària i viuen en aquesta zona del desert perquè el seu territori està ocupat pel Marroc davant la passivitat de la comunitat internacional. Vivim amb famílies de refugiats saharians, cosa que és molt positiva perquè la gent pot entrar en complicitat amb aquestes famílies, podem conèixer la cultura sahariana, les tradicions... això és superinteressant per a qualsevol persona. És, doncs, interessant veure aquesta situació i conviure amb aquests refugiats per comprendre què significa ser refugiat i estar per força en un lloc que no és el teu país des de ja fa trenta anys. Tot plegat, té uns avantatges i uns inconvenients: té com a avantatge que és un medi natural diferent, que a nivell d'idioma, a diferència dels Balcans on hi ha una dificultat perquè no tothom parla anglès, aquí al Sàhara quasi tothom parla castellà, per tant això ho posa fàcil perquè estàs entenent tot el que passa, i com que porten tants anys en aquesta situació ja han vist tanta gent fent fotografies que és poc probable que algú posi una pega per fer una fotografia; la dificultat és més aviat fotografiar alguna cosa que ningú hagi fotografiat abans, tot i que la fotografia sempre té punts de vista diferents; i l'únic incnovenient més destacable que té, però que també ho fa més emocionant, és que a diferència dels Balcans, on la logística depèn de nosaltres perquè tenim uns acords amb unes cases i tenim uns vehicles que són nostres i uns conductors amb disponibilitat, en el cas del Sàhara els vehicles depenen del Front Polisario, que de vegades dificulta bastant que es puguin fer els desplaçaments tal i com voldríem. De fet, un conductor saharià em va dir un cop: "les ordres que tu m'has donat en un minut, jo les rebo en un mes". Ara però, els cursos al Sàhara, degut a la inestabilitat que pateix el nord de Mali, els tenim en una situació de 'stand by'. Ara al febrer, precisament, teníem un curs que hem hagut de suspendre perquè no hem aconseguit els visats, que te'ls ha de donar el Govern d'Algèria: no oblidem que els desplaçats del Sàhara Occidental estan al desert d'Algèria i això vol dir que els saharians, quan tu hi vas, t'estan convidant a casa seva però, en realitat, no és casa seva perquè casa seva és el Sàhara Occidental que està ocupat pel Marroc. En aquest cas concret, doncs, els visats ens han estat impossibles d'obtenir i en principi creiem i confiem que a Setmana Santa podrem fer el curs.

En el cas del Senegal, fa temps que volem entrar-hi, perquè creiem que és una zona d'Àfrica molt interessant. No s'ha fet encara un curs tot i que hi hem estat diferents membres de Reporter Academy. El cas és que fins ara no havíem trobat la contrapart, és a dir, disposar de la logística i poder viure amb famílies, que és el que et dóna aquest coneixement sobre el terreny de la cultura i les tradicions, i tot això forma part de la nostra idiosincràsia, de la nostra filosofia, a l'hora d'organitzar els cursos sigui on sigui, a més d'assegurar la possibilitat de documentar una situació humana interessant fotogràficament, que en el cas del Senegal hi és. Fins ara els intents que hem dut a terme per intentar trobar contraparts que s'ajustessin a allò que nosaltres volíem han fracassat i ara hem obert una nova via que sembla ser que és positiva, però que s'ha de confirmar, amb una gent que han fet una cosa similar a allò que nosaltres fem però ells no ho feien a nivell fotogràfic, sinó a nivell musical, és a dir, que es dedicaven a recórrer diferents parts del Senegal amb conductors, vivint en cases i coneixent la música africana en aquest país. Llavors ha resultat que una de les persones que està en l'agència que porta tot aquest tema havia fet un curs amb nosaltres als Balcans i ens va contactar perquè ell, en estar ara treballant per a aquesta agència, havia trobat que hi havia una simbiosi brutal entre les seves activitats i les nostres. Allò que ell havia fet a través de la música es podia fer perfectament a través de la fotografia i ara estem posant una mica les pautes per mirar de tirar-ho endavant sobretot fixant les coses que per a nosaltres són irrenunciables: que hi tingui un interès fotoperiodístic, i el té, que hi hagi unes condicions logístiques, i sembla ser que hi són, i que hi hagi també aquesta essència de no anar a hotels sinó que volem conèixer la cultura des de dintre, vivint amb famílies; però en tot cas, això s'ha de confirmar.

- I està també en projecte poder organitzar els cursos a l'Argentina...

Sí, de fet, en el cas de l'Argentina hi ha un col·laborador que hem tingut i que també va fer un curs als Balcans, li va agradar molt i va interactuar molt amb nosaltres: fins i tot, ja ens ha portat uns quants argentins que estan apuntats per fer alguns cursos de cara a aquest estiu. Després ens va plantejar el projecte de fer una història similar a l'Argentina i diguéssim que estem també en aquesta fase una mica d'acabar de determinar el pla logístic, perquè el primer requisit de tenir un interès fotoperiodístic l'Argentina el té, però també ens falta encara definir una miqueta el pla logístic. És a dir nosaltres el que fem en cadascun d'aquests projectes és veure quin serà el pla de treball, què fotografiarem, quines històries explicarem i després d'això determinar un pla logístic, és a dir, on dormiràs, què menjaràs... Llavors estem igualment en aquesta segona fase que si la solucionem, i tot apunta que sí, doncs ja passarem a programar-ho del tot.

- Els viatges organitzats fins ara per Reporter Academy per aprendre fotoperiodisme han donat lloc a alguna anècdota que recordis especialment?

Recordo el cas d'un noi que físicament era alt, ros i prim, i als Balcans, on feia el curs, amb aquests trets no passava mai desapercebut sobretot a certes zones de muntanya de Sèrbia i no aconseguia mai fer les fotos que volia però no tant per aquest fet de no passar desapercebut sinó perquè també era molt lent, llavors aquestes dècimes de segons que perdia per a fer les fotografies feia que tothom estigués pendent d'ell. Després vam veure que si feia els moviments més ràpids aconseguia fer fotos abans de captar l'atenció dels altres i això ho vam poder veure seguint l'evolució que ell feia. Insisteixo, doncs, que nosaltres veiem el treball i després també intentem molt veure l'alumne com l'està fent i comentar-li-ho. Recordo en aquest sentit un altre dels casos bastant bons, crec que va ser l'any passat o fa dos anys: vam arribar a un acte en que els serbis commemoraven els seus morts a la guerra i teníem tots els alumnes allà cobrint aquest acte; era un acte de molt d'orgull serbi, llavors hi havia discursos, religió, militars i tot un acte molt institucional, llavors en una altra zona propera, de cop, apareixen uns radicals serbis amb unes pancartes d'en Ratko Mladic, a qui feia poc que havien detingut, i va haver una petita picabaralla amb la policia, però cap dels alumnes era allà, només els tres docents del curs perquè els alumnes estaven únicament atents al lloc on es desenvolupava l'acte principal i una de les coses que han d'acabar aprenent és que si tu no domines completament l'entorn on estàs no et quedis només en un únic lloc perquè potser pensaràs que estàs fent el millor però poden haver-hi zones que se t'escapin. En canvi, quan ja tens un coneixement d'aquella realitat, si vols, pots seleccionar i decidir més encertadament quedar-te en un lloc, si no, no ho pots fer. I són cosetes que només es poden aprendre si realment estàs sobre el terreny.

Hi ha una altra cosa que és estadística, i que fins i tot sociològicament és molt interessant, i és que en el cas dels Balcans, normalment, els grups del juliol sempre estan molt més cohesionats que els de l'agost. I si et poses a mirar la tipologia de la gent, veus que pràcticament són iguals: percentatge de noies, percentatge de nois, edats... pràcticament iguals. Què hi ha, doncs, que diferencia la cohesió d'un grup amb la de l'altre? Srebreniça. És a dir, a la ciutat de Srebreniça, l'onze de juliol, assistim a l'enterrament de totes aquelles persones mortes a la massacre que va patir la ciutat durant la guerra i que s'han identificat al llarg dels anys. Es tracta d'un acte per commemorar el genocidi i es fan els enterraments a llarg d'aquell dia. Clar, els alumnes llavors són testimonis d'un fet en el qual hi ha molt de dramatisme i moltes emocions. Això fa precisament que el grup es reforci.

- Quant als dilemes ètics que es poden plantejar a l'hora de fer segons quines fotografies, ens en pots posar alguns exemples de casos amb què s'han trobat els alumnes fent els cursos?

El dia onze de juliol a Srebreniça, als Balcans, és un dels més potents en aquest sentit també. És fàcil preguntar-se: jo ara he d'entrar a pla quan aquesta persona està enterrant el seu fill? tot i que sigui catorze anys després, però l'està enterrant, no? I per tant aquesta persona està emocionada. Haig d'intervenir aquí fent aquesta fotografia? O no haig de fer-ho? I quan anem a fer reportatges a uns campaments de desplaçats i s'hi veuen persones en molt precàries condicions, algú també es pot plantejar si fer o no fer fotografies allà. Però per a nosaltres fer aquest tipus de fotografia és una forma de donar a conèixer aquest drama i per tant en aquell moment estem documentant una situació que existeix, l'únic que estem fent és fer-la visible. Aquests exercicis ens permeten, doncs, tractar l'ètica.

Un dels nostres valors consisteix, en definitiva, a permetre que temes com l'ètica i la moral periodística els vegis sobre el terreny sense que estiguis tan pendent de què diu un diccionari, i cal destacar que un setanta per cent de la gent que ve als nostres cursos estudia periodisme. Sobretot el que intentem és parlar-ne, reflexionar-ne, que la gent s'expressi i que s'obri un diàleg però ja a partir de la vivència. L'ètica crec que és una cosa individual: cadascú ha de prendre la seva decisió. Potser hi ha una persona que aquesta foto la faria i una altra persona no la faria. Ara bé, es tracta que tu siguis conscient de per què estàs decidint fer-la o per què estàs decidint no fer-la. Jo no sóc ningú per qüestionar-ho. Això comporta que potser et trobes deu persones que han fotografiat una mateixa situació i ho han viscut de maneres molt diferents. En tot cas, tu has de tenir un comportament ètic, prenent les teves decisions, però cal ser conscient que el que per a tu té valor potser per a un altre no en té.

ensenyament_fotoperiodisme
Aprenent fotoperiodisme / REPORTER ACADEMY

Seguint amb el cas dels Balcans, l'endemà de Srebreniça, el dotze de juliol de cada any, els serbis programen un altre acte en un cementiri, no enterren ningú, però reivindiquen unes matances que van fer els musulmans dos anys abans de la caiguda de Srebreniça. Es tracta d'un contra-acte als enterraments del dia onze, però si bé el dia de Srebreniça, no t'exageraré, hi ha cinc-cents periodistes, en canvi, a l'acte dels serbis de l'endemà com a molt hi ha un, a més dels nostres alumnes. Quan els portem allà sempre expliquem que res del que aquell dia veuran o fotografiaran allà justificarà el que van veure el dia anterior i que els portem perquè vegin que al final odi més odi sempre significa odi total. En definitiva un periodista ha d'intentar ser objectiu i conèixer les circumstàncies. Per tant en el cas de Srebreniça i del contra-acte que es fa l'endemà també hi ha un tema ètic i moral. Hi ha altra gent que ha optat per aquesta qüestió no tocar-la, més que res perquè, en el cas dels Balcans, es va voler simplificar el que era un conflicte difícil d'explicar i es van llançar dos missatges fàcils però falsos: un va ser que es tractava d'una guerra religiosa i l'altre que els serbis són els dolents. Aleshores quan es tracta de formar estudiants de periodisme també és important que ensenyis aquestes coses: la guerra dels Balcans no ha estat una guerra religiosa, la religió s'ha utilitzat per enfrontar la gent, que és molt diferent, ha estat el mitjà per barallar-los no la causa i, d'altra banda, els serbis és cert que van començar la guerra i tenen la seva responsabilitat, no seré jo qui la negui, però també és cert que hi ha d'altres que tenen una responsabilitat molt directa i no han rebut el mateix tracte. És a dir, jo per exemple no entenc com el comandant croat Ante Gotovina ha pogut ser absolt quan hi ha proves claríssimes que ell va liderar la neteja ètnica, però com que Europa havia decidit que els serbis eren els dolents, com podien explicar que els croates també ho eren? I si observes que a més els croats estan recolzats per Itàlia i per Alemanya, ja tenim l'explicació total. Sobre aquesta qüestió, per tant, als serbis els hi he de donar la raó. A més, una de les coses que deien els Acords de Dayton és que està totalment prohibit que un criminal de guerra aparegui en imatges públiques i que en ciutats de la República Sèrbia i de Bòsnia hi haguessin cartells d'homenatge a Ratko Mladic, considerant-se apologia del terrorisme, i si els serbis ho fan s'apel·la al Tribunal de l'Haia. Per contra, a Dubrownik, una de les ciutats més importants de Croàcia, situada a la costa, hi havia un cartell que feia com a mínim deu metres que era impossible que no el veiés ningú on posava "Ante Gotovina ets el nostre heroi" quan en aquell moment l'estaven jutjant i aquell cartell estava allà amb total impunitat i ningú d'Europa deia res. Llavors quan els serbis et parlen d'aquestes coses, tenen tota la raó; això nega el que ells han fet? No, però aquesta part de la història dels Balcans no s'ha explicat. Llavors el que nosaltres hem de fer és ensenyar fotografia, però també hem d'explicar altres coses sense que ningú de l'equip docent digui qui són els bons o els dolents. Aquí es tracta que els alumnes vegin, vegin, vegin i que puguin aprendre que odi més odi sempre és igual a odi.

- Als estudiants de Reporter Academy també se'ls faciliten, en la mesura que sigui possible, beques per part de l'associació Kvlar. Quina diferència hi ha entre les dues entitats?

Kvlar és una associació que té com a objectiu promoure la fotografia posant el periodisme al costat de les causes justes i oblidades. També promou espais de diàleg, de reflexió per construir una societat més justa a través de la fotografia. Va començar l'any 2003 fent una sèrie de cursos de fotografia a l'Autònoma, però ràpidament ens vam adonar que aquella formació, que era bastant teòrica, no tenia molt sentit i que havíem d'intentar donar un pas més enllà per intentar oferir una formació fotogràfica sobre el terreny i especialitzada. Llavors va ser quan Kvlar, l'any 2006 comença a fer els primers cursos d'aquest tipus. Això va anar bé, vam portar molta gent, vam cometre errors, com tothom, perquè era una cosa que per a nosaltres era nova i precisament vam cometre molts errors també perquè l'estructura de Kvlar és petita amb pocs mitjans i es basa en el treball de molts col·laboradors voluntaris. Mai ha tingut massa dependència de les subvencions públiques, per tant ens ha anat bé ara que ja no hi són o pràcticament no hi són, mentre que molts d'aquells que ens deien que hauríem de viure de les subvencions públiques han plegat i nosaltres l'estructura la podem mantenir. En tot cas, vam veure que era difícil fer aquest tipus de viatge, que requereix molta organització i una logística important. Llavors és quan neix Reporter Academy que està especialitzada en aquest àmbit. El que fa ara Kvlar, com a associació sense ànim de lucre que per tant no pot tenir beneficis, és donar com a beques tots aquells ingressos de més que genera durant l'any per activitats, per cursos, per tallers, per caps de setmana fotogràfics o per xerrades als instituts i a través d'aquests diners facilitem que hi hagi gent que pugui anar a cursos de Reporter Academy pagant per exemple el cinquanta per cent del curs. Es tracta que els diners, dintre de la mesura que sigui possible, no impedeixin a la gent participar en els nostres cursos.

- Com recordes les teves primeres experiències en viatges per tal d'elaborar reportatges fotogràfics?

La meva experiència s'ha centrat en bona part als Balcans, tot i que també he estat fent coses a Sierra Leona, Burkina Fasso, Sàhara Occidental i Brasil on vaig fer un treball sobre les faveles a Rio de Janeiro, per tant sempre he tractat conceptes diferents. Però sí que és cert que la guerra dels Balcans és una part de les meves experiències més rellevants. L'any 93 me'n vaig a la guerra de Bòsnia amb vint-i-dos anys, quan no existia Internet i amb això és evident que a dia d'avui sí hem guanyat perquè ara et pots documentar millor sobre un conflicte. Tot això abans no hi era. Llavors moltes vegades he estat en situacions per a les quals no estava preparat: recordo un cas que em va afectar bastant, el mateix any 93 vaig entrar en una zona, dues hores després que haguessin entrat les tropes sèrbies i haguessin matat tots els croats del poble; vam arribar a una casa on havien matat el pare i hi havia la dona que en veure'm, i en veure que era de fora, se'm va abraçar perquè sembla que tenia com una necessitat de sortir de la seva situació amb algú que fos de fora d'aquell entorn, i en aquell moment era jo allà i em va agafar, m'apretava i m'explicava la situació dramàtica que havien patit perquè havien matat el seu marit feia dues hores. I jo en aquell moment, clar, tenia una impotència total. Sabia que la foto o la crònica que jo fes, ni li tornaria el marit, ni canviaria la seva vida; si jo li donava els diners que portava ja no me'n podia anar cap a casa, i per tant, sabia que no hi havia res que jo pogués fer que pogués canviar la situació d'aquella dona, però potser en aquell moment ella el que necessitava era sentir que jo l'estava escoltant. En el cas de Reporter Academy, no arribem a aquest nivell de situació però facilitem que en situacions similars tu estiguis acompanyat i això és important. Potser si jo en aquell moment hagués tingut algú que m'hagués acompanyat en aquesta situació perquè jo la pogués canalitzar doncs m'hauria anat bé, i és una miqueta el que intentem fer nosaltres ara.

També em va impactar estar en una ciutat com Sarajevo, assetjada, veure algú que viu allà i com per a ell ha canviat la seva vida de la nit al dia: de tenir una casa, de tenir un accés a la cultura, de tenir una tele, de tenir unes comoditats, ara la seva vida es basa en què ell i els seus sobrevisquin l'endemà, tenir alguna cosa per menjar i seguir vius. Llavors és una lliçó veure que tu com a testimoni quasi sempre tens la possibilitat, si la cosa es posa molt malament, d'agafar i marxar, però aquest que viu allà i que tens al teu costat no la té aquesta opció. Aleshores te n'adones del gran instint de supervivència que té l'ésser humà. I segurament les persones que ens dediquem a aquesta feina, o que ens hi hem dedicat, el tenim una mica més desenvolupat, no perquè siguem més forts ni més valents, sinó perquè hi hem passat més vegades. Durant la guerra de Kosovo a mi i els meus companys ens van detenir i vam estar tres dies tancats en una comissaria pendents que l'OTAN bombardegés, ens van posar pistoles al cap perquè es pensaven que érem militars i ara no et diré jo que estigués supertranquil i que no tenia por, però ben bé no es tractaria de la paraula 'por'. Tenia respecte però també una tranquil·litat, ja amb una certa experiència, i sabia que ens en podíem sortir, per tant en una situació com aquesta treus el millor de tu mateix pel propi instint de supervivència i això és una lliçó per a tots els qui ens dediquem a aquest tipus de treballs: que el tema de la por és molt relatiu. Per exemple, recordo haver passat més por a les faveles del Brasil, on el meu equip i jo vam estar vivint, quan un grup de traficants, el Comando Vermelho, havia descobert que nosaltres estàvem allà: sabíem que el perill hi era però no el vèiem i la sensació que el perill hi és i que poden anar a per tu però tu no els veus et crea més sensació de neguit que el fet que t'estiguin disparant fins i tot.

Els nostres alumnes no es troben en aquestes situacions òbviament, tot i que et diré, per exemple, que alguns alumnes han estat detinguts per la policia. Vam encarregar un reportatge a uns alumnes, precisament sobre com treballava la policia a Srebreniça, però s'havia de fer des de la discreció, aquestes són les pautes que se'ls hi va donar als alumnes. Doncs ells van interpretar com a discreció el fet de posar el trípode i la càmera davant mateix de la comissaria i gravar el primer que sortís d'allí. Evidentment, al cap de tres minuts va sortir el cap a detenir-los i van estar quatre hores tancats a la garjola. Llavors vam haver d'anar, vam haver de negociar, els vam alliberar... però el comissari estava indignat. La veritat és que Srebreniça és una ciutat complicada, sense arribar a ser perillosa, però sí molt complexa. Al final, però, el comissari em va dir, "bé, ja he decidit que deixaré anar els teus alumnes, però quin càstig els hi posaràs?", jo li vaig respondre "suspendran tots el treball" i va dir encara més decidit "llavors els deixo marxar".

- I van suspendre al final?

No. I crec en tot cas que de cara als alumnes també els va anar bé perquè jo sempre dic que de les experiències negatives, mentre no acabin fatal, se n'aprèn més. De fet, vam fer una cosa molt bona: vaig anar a la comissaria amb un col·laborador nostre i vam decidir que jo faria com de poli bo i ell de poli dolent perquè ell era un home bastant agressiu quant a formes, i la idea era que donés canya als alumnes, insistint davant el comissari que això no es feia i que com s'havien atrevit, mentre jo havia d'estar més calmat i la veritat és que ens va anar bastant bé. Evidentment els serbis no entenien l'espanyol, els policies per tant no sabien què els hi estava dient el meu company però sí que veien que els hi estava fotent una broca... i els alumnes, a tot això, pensaven que la bronca era de debò! estaven allà i no sabien on posar-se. Els policies fins i tot van haver d'agafar al meu company i dir-li que es calmés. Però al final va anar bé pels alumnes, perquè van entendre que nosaltres tampoc aprovàvem el que ells havien fet i per tant això, en la negociació per tal que ells sortissin alliberats, ens va donar també una situació d'avantatge.

Òscar Guimerà

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada